Aquí podreu trobar tots els relats que ens van arribant
“Per escriure només hem de tenir alguna cosa a dir”
Camilo José Cela
Relat #1
Perdut dins la porta que no em du al lloc, desesperadament busco dins l’estança,
un record que he vingut a trobar.
Mal il·luminada, em dificulta trobar els nostres amors, per arreu, extraviats
dins d’aquell armari de color verd amb agafadors de llautó i forma de cord que tant ens va agradar.
Obro l’armari, les lletges doblades pel temps, em recorda la teva roba plegada amb molta cura,
l’olor del teu perfum, és imprès dins l’armari, recorda’n els moments tinguts.
Aquells moments furtius, prometéssim amor fins a l’eternitat.
Aquest hotel, en un raconet d’unt barri discret, portes grans de fustes centenàries que les fan misterioses, un conserge baixet amb cara de pocs amics.
El teu record no em deixa descansar, busco uns llavis que prometien molt d’amor, no els he trobat.
Surto Tanca’n la porta d’un cop, amb una llàgrima, record no m’abandonis aquí dins.
Baixo les escales que fan un sorollet harmònic, arribo al taulell deixo la clau, l’home em fa una mirada i em regala un somriure.
El temps que fa.
No oblido les teves carícies, que em feien pujar uns colors, que em pujava la temperatura a nivells extrems, l’amor que sentia per tu no Le conegut mai mes. Busco desesperadament el teu perfum per poder-te donar tot l’amor que porto dins des de aquells dies que varem passar junts. Aquells passejos per el port que contemplàvem els vaixells ancorats, i ens prometíem mil viatges arrel del mont don no va sortir res mes que promeses in complides.
El temps a passat i no te trobat. No perdo l’Esperanza que el nostre olor ens trobi i pugéssim retornar a l’amor deixat en l’armari verd.
Gabriel 4/2018.
Relat #2
L’armari
En Joan Fornaguera s’ha allotjat a l’hotel Sa Voga. És un ancià de vuitanta-cinc anys que ha tornat a Arenys de Mar després de setanta-cinc anys. Ara es troba a la seva habitació. Ha obert les portes d’un armari de paret i hi entra amb una llanterna a la mà. Pressiona un punt determinat de la paret de l’armari i, després d’escoltar-se un petit soroll, aquesta cedeix enrere. Entra dintre de l’obertura i després d’una estona surt amb alguna cosa a les mans. Obre la maleta, ho guarda a dintre i la tanca. Acte seguit recull l’abric i la maleta i baixa fins la recepció i allà li demana el compte a la Núria i un cop pagat se’n va de l’hotel.
L’endemà la Núria puja a la cambra per netejar-la. Quan hi entra observa que les portes de l’armari estan obertes i quan es disposa a tancar-les, se’n adona que a dintre hi ha una obertura i hi entra tot fent llum amb el seu mòbil. Hi troba una nota i surt a fora a llegir-la:
- De petit vivia en aquesta casa. Passada la guerra civil vaig haver d’emigrar al Perú. He tornar tan sols per recollir el que vaig deixar aquí: l’única foto que tenia del meu germà gran, mort durant la guerra. Perdona per no haver-te dit res. Fins sempre.
Joan
Relat #3
Nocturna de Chopin
Plou. Carrers deserts. Dos dies per a la convenció.
– Sóc el primer?
– Sí, senyor._ Somriure fals.
– Sóc el doctor…
– L’esperàvem, doctor Rivert._ Tall abrupte.
No trobo la documentació. Me l’he deixada a casa? Al taxi? La duia.
– No cal que s’acrediti, sabem qui és, li coneixem l’obra, virtuosa i imprescindible.
– Em poden servir el sopar a l’habitació?
– Un sopar a l’Atzur. Vint minuts.
– I demà no em destorbin.
Habitació acollidora. Ampla. Obro les cortines. Cap llum a les finestres. Tot mort. Sembla un
decorat. Plou.
És impossible agafar el son. Maleït jet lag! Deixo l’antifaç a la tauleta. Voltes al llit. Mil
pensaments. És fosc. Plou.
Baixo al bar. Passadissos silenciosos; portes hermètiques; llums cansats; només el so esmorteït
d’un piano.
El cafè fumeja. Reflexos als vidres de la galeria. Finestres fosques. És la quarta vegada que el
piano toca la mateixa peça. No en sap més el pianista?
El cafè és més amarg que de costum. Té un gust estrany, indefinible, desconegut.
Plou. No recordo haver pujat a l’habitació. Dolor al costat, molt intens. Destapo el llençol.
Estupor, astorament. Una processó de vint-i-cinc grapes metàl·liques revelen el motiu del meu
dolor.
Sento el piano esmorteït.
Nefastus
Relat #4
S’acostà per veure-la més de prop i la miràencisatmentredormia: Era preciosa. Unaescletxa de llums’esmunyia entre les cortinesil·luminantsubtilment el seuscabells, tenyint-los de foc. N’estavaenamorat.Aquestavegada, esdeia a simateix, seria la definitiva.Haviatrobat la noiadelsseussomnisimaimés res no s’interposaria entre ells dos.Romanguéextasiat sense poderdeixar de mirar-la.Dolçament, acaronà la sevacara, quan de sobte, ellaobríelsulls…Mirà a totes bandesamb un gest de torbació, però no vavolerdir-li res a ell. Sorprès per aquellareacció, s’assegué a la butacaiobservàcomellafeia un cop d’ull al mòbilis’aixecavad’unarevolada. Mentresentia el soroll de l’aigua de la dutxa, el mòbild’ellasonà. Un tal Roger li enviava un missatgepled’iconesambcorsiflorsi li deiaqueestrobarien en mitjahora al bar de l’hotel. Ambun gest de ràbia, s’aixecàientrà a la cambra de bany. Ella encara era sota la dutxa.Enfollitpel dolor i la gelosia, estavellàambtota la sevaràbia el flascó de perfum contra el terra irebotí contra les paretsl’assecador, el raspall, el seupintallavis…
Quan la recepcionista la veié aparèixer fora de sí, presa de la histèria, completament xopa, amb una tovallola i deixant un rastre de sang ambelspeusplens de talls, no s’immutà…Pobranoia.., jove, bonica…Mai no fallava…El fantasma de l’hotel Sa Voga ja havi atornat a fer de les seves…
Relat #5
La cambra del Retorn
L’Eva s’havia deixat el fulard a l’hotel. Tot I que estava camí de l’aeroport, va tornar a buscar-lo.
Ja havien fet l’habitació i la dona de la neteja li va dir que sovint les coses que es deixaven els hostes desapareixien. Sospitava del recepcionista. Li vaexplicar que el noi tenia una cambra on només hi entrava ell. La clau estava a recepció.
L’Eva va robar la clau en un descuit del recepcionista I va obrir la cambra secreta. Hi havia un munt d’objectes, cadascun amb un nom I una data. Entre ells el seu fulard.
-Què hi fas aquí?- la veu del recepcionista va sonar darrere seu.
-Per què amagues el que es deixen els clients?
-Ho faig amb els que em cauen bé. Així estic convençut que tornaran.
-Però aquest fulard és molt especial.
-Em sap greu. Des que et vaig veure vaig desitjar que et deixessis alguna cosa.
-Ho hauré de dir al teu cap.
El director de l’hotel va buscar als propietaris dels objectes però no va fer fora al noi, que es va sentir feliç de tornar a veure molts dels clients que havien passat per la recepció, sobretot a l’Eva, que quan tornés al Sa Voga, miraria de deixar-s’hi sempre alguna cosa. Així el recepcionista estaria segur de tornar-la a veure.
Relat#6
Un glop d’aigua fresca
En Pau passava una mala temporada I necessitava desconnectar. Per fer-ho vatriar un hotel amb encant tot I que mai s’havia refiat gaire d’aquest qualificatiu.
Quan va entrar al Sa Voga el va sorprendre creuar-se amb un nen amb una disfressa d’executiu que li anava gegant I una dona vestida d’astronauta.
-Vénen de la font del patí- va dir la noia de recepció
A punt d’entrar a l’habitació va topar amb un home a qui la roba li anava molt curta I una dona exuberant disfressada d’àvia.
-També ve per la font? – li va preguntar la dona
Va anar cap al patí. Al costat de la font, una roca plena de molsa de què regalimava aigua, hi havia un adolescent amb ales i un vel ljugant damunt d’un monopatí.
-Què passa amb aquesta font- va preguntar en Pau
-Per què has vingut a aquest hotel? – va replica l’avia propant-li una mica d’aigua de la font.
En Pau va dubtar un instant però va acabar bevent. L’aigua fresca li va rellisca gola avall fins a omplir-li tot el cos i l’ànima, I va somriure com feia temps que no havia fet.
Va passar dos dies més al saVoga convençut que hi ha hotels que realment sí que tenen encant I màgia, la de fer-nos agafar força per per seguir els nostres desitjos.
Agni
Relat #7
Cortona, La Toscana. Hotel amb encant…
-Hotel Madonna digui.-
– Em pot posar amb Gerd Damm de l’habitació 13?
– Aquí no hi ha cap Gerd Damm ni tenim l’habitació 13.
-Què? Dilluns la vaig acompanyar i amb Gina, la cambrera, La varem despullar i allitar. Renato, el conserge de la nit, ens va obrir la porta perquè ella no es sentia bé i li asseguro que ens va obrir la 13.
-Està confosa. Aquí no hi treballen cap Renato ni Gina. Que tingui bon dia.
Sílvia va quedar perplexa. Es llevà de la cadira i amb un gest decidit es dirigí a la caserna dels Carabinieri.
-Non problema. En quan ens assabentem del què ha passat li ho direm. D’això…Vostè és parenta d’aquesta senyora?
-No. Ens varem conèixer al Casino. Varem tenir de-seguit bon feeling. A mi en va preocupar que begues tant, en va compartir el perquè. Vaig entendre els seus motius.
Dies després el caporal la va trucar.
-Mai ha existit l’habitació 13 ni han treballat cap Gina ni Renato. Vol dir que només bevia la seva amiga?
L’atzar va intervindre. Allí davant estava la Gina. Es dirigí a ella.
-Ja no treballes a l’Hotel.
-No
-Per què?
Gina li digué sigil·losa.
-Els deliris són dolents, però els treme’ns mata’n.
Relat #8
El Hotel de los Pasos perdidos
El WhatsApp de Marita, extrañamente frío, la dejó desconcertada. ‘’A las 8 en el vestíbulo del Hotel de los PasosPerdidos’’.
Marita era su amiga fiel, su consejera leal, el pañuelo que secaba las lágrimas de sus desengaños y la almohada donde reposaban sus sueños. Marita llenaba todos los huecos que Miguel hacía tiempo había dejado de ocupar.
Sonaban las ocho cuando se dejó atrapar por la puerta giratoria del hotel. Con paso firme, se encaminó hacia el vestíbulo, hacienda repicar sus tacones en el frío suelo de mármol. De pronto, sus pasos dejaron de sonar.El aire parecía no querer llegar a sus pulmones. Su corazón se resistía a seguir latiendo. Su mundo se paró por un instante, tan eterno como la muerte, cuando vio salir de uno de los ascensores a Marita y Miguel.
Los miró de frente y sin mediar palabra, salió corriendo hacía la calle.Había empezado a llover y caía agua de las nubes, y también manaba lluvia de su sojos.
En el Hotel de los Pasos Perdidos, hacía tiempo que se habían encontrado los pasos de su marido y de su amiga Marita, pero la lluvia de ese día hizo que de la tierra húmeda y fertil brotaran flores, y que en su corazón seco y roto se curtieran pequeñas cicatrices.
Relat #9
La maleta
Era un petit i encisador hotel de la costa del Maresme. M’hi trobava tan a gust, que ben aviat em vaig convertir en un client assidu.
L’última vegada que em vaig allotjar, vaig coincidir amb un home que portava una petita maleta grisa. Mai es separava d’ella. A l’hora d’esmorzar, i quan creia que ningú el veia, l’obria, mirava l’interior i somreia. Jo l’observava de reüll.
No sé quan la curiositat va deixar pas a l’obsessió, però va arribar un punt que m’hi passava les nits en blanc. M’imaginava que aquell petit equipatge contenia els més inversemblants secrets.
Decidit a esbrinar aquell misteri, un matí m’hi vaig plantar davant l’home. Les cames em tremolaven, les mans em suaven. Tan bé com vaig poder, li vaig demanar si em podia deixar veure el contingut de la misteriosa maleta per poder tancar definitivament aquell absurd i obsessiu episodi. Aleshores em va mirar, i amb un somriure glaçat va dir:
–El que hi ha aquí dins només és pel gaudiment dels meus ulls.
No he sabut mai més res de la maleta, fins avui. Aquest matí m’ha arribat un paquet a casa. L’he reconeguda de seguida. L’acompanyava una nota que deia: “No l’obris si no és necessari”.
Han passat cinc anys. He tornat a reservar aquell petit hotel. Viatjo lleuger d’equipatge, però si hi ha una cosa que no em puc permetre d’oblidar-me, és una petita maleta grisa que sempre m’acompanya.
Relat #10
L’ex vot
Era una nit de llevantada i el temporal amenaçava estavellar-los contra les roques d’en Lluc. Enmig d’un mar eixordador en Pere resava per tornar a terra ferma després d’un dia esgotador a alta mar. El destí havia volgut que un temporal els rebés de tornada a casa. De sobte, es sentí un espetec, i en pocs segons, en Pere, maldant per no ofegar-se, demanava clemència al cel:
– Sant Elm!! Tingues pietat de mi!! Salva’m d’aquest infern!!
A la matinada en Pere I els seus companys van ser rescatats a la platja de la Musclera. Tots ells eren pescadors criats al barri de Sa Voga que creixia al voltant de l’església d’Arenys de Mar. Dos dies després del naufragi, en Pere va fer honor a la seva promesa al sant per haver-lo tornat sa i estalvi a casa.
Aquell matí la Núria estava eufòrica perquè començaven les obres del seu nou hotel. Encara no havia pensat quin nom li posaria, però això, ara mateix no corria pressa. De ben segur que trobaria un nom amb personalitat que li escaigués. A dins hi havia runes per treure, quan de cop, una ensopegada va fer-la topar amb la maqueta mig malmesa d’una barca batejada amb el nom de “Sa Voga”. D’on havia sortit aquella andròmina? Quin nom més curiós…
L’ex vot
L’any setanta hi havia una mestra que ens castigava per no portar el mocador a col·legi. Quan entrava a l’aula ens feia aixecar-lo i moure’l com si es tractés d’acomiadar un vaixell que se’n va a Cuba. Era una dona a punt de jubilació, mala jeia, cabells esclarissats, i vestia la mateixa roba de quan va començar a treballar.
M’enrecordo com si fos ara que ens feia numerar les pàgines de la llibreta per saber si n’havíem arrencat alguna. El càstig era posar-nos de genolls a sobre la sorra del pati amb els braços en creu fins que el cor li deia prou. No li estava mai bé res, tot li semblava malament. Tenia un fill que també era mestre, i el seu marit també ho era. Una vegada, diu que entrava a la classe del fill a estirar-li les orelles o picar-li la cresta davant els alumnes perquè hi sentia sarau, i mira si feia catúfols que el sarau venia d’una altra classe que marxaven d’excursió amb el senyor Jiménez.
La mare un dia em va ficar un grapat de folis a la cartera perquè quan m’endescuidava el mocador no em castiguessin. Per sort la mestra no hi sentia ni hi guipava gaire i no s’adonava que el mocador era un paper. A partir d’allavores el grapat de folis va salvar a més d’un alumne de la condemna tan animal d’una franquista d’aquell temps. A hores d’ara deu ser morta i a l’infern complint el seu, de càstig.
Joan Bonafusta
Concurs organitzat per l’Hotel Sa Voga – www.savoga.cat
Concurs de Microrelats del Sa Voga 