Relats del III Concurs de Microrelats

Aquí podreu trobar tots els relats que ens van arribant

Busca el teu relat

Buscar

#1 L’avia i un pailebot centenari.

L’avia ja és centenària. Fa pocs dies que ha fet els cent. Avui ha demanat que la portéssim a la platja. La platja és un bon lloc, per a ella. Li venen al pensament histories i anècdotes que recorda amb melangia.

De sobte, allà, a alta mar es veu un pailebot centenari. Les onades el porten amunt i avall com una dansa, sense cap mena de coreografia, però donant una imatge realment fantàstica!

Un pailebot centenari, la de coses que es deuen haver viscut a bord, la de viatges que deu haver arribat a fer… Potser ha canviat de nom varies vegades…

l a saber la quantitat de gent que ha transportat… A bord s’hi deuen haver viscut fascinants histories, d’amor, d’odi, rancúnies, baralles, morts i, fins i tot, el miracle de la vida: naixements. Com m’agradaria conèixer una petita part de la seva historia.

Em fa pensar que nosaltres també som part d’aquest mon, en que hi ha aquest pailebot centenari i també estem fent la nostra historia plena d’aventures. Arribarem a ser centenàries?

Tu avia ja ho ets!

Qui sap si nosaltres…

Marina

#2 Dolça melangia

Com cada dimarts d’ençà que va morir l’àvia, aquesta tarda he anat a veure a l’avi Miterio. Les cames ja no l’aguanten, però té clar el cervell, fort el cor i la llengua… La llengua molt viva! Parla i parla amb dolça melangia dels seus dos grans amors: l’àvia Amparo i el mar.

Als seus 96 anys, gairebé no hi veu de cap ull, però avui m’ha dit que encara pot albirar una imatge de quan festejava amb l’avia, i passejaven de la mà per la platja amb els peus nus.

Amb un fil de veu, m’ha explicat que buscaven peces d’or extraviades, monedes, conquilles…, però només trobaven petons salats, carícies humides i aquella olor a mar que els embriagava fins a fer-los perdre la noció del temps.

També m’ha confessat que després de recórrer la platja de cap a cap, enfilaven el camí entre xiprers que du al cementiri i, un cop allà, entre els petits pujols de terra coronats per creus de fusta, s’acomiadaven amb un darrer petó.

De camí a casa, endinsada en la foscor de la nit, he pogut albirar la imatge del cementiri de Sinera i a la meva àvia deixant-se gronxar pel rumor de l’anar i venir de les ones, tot esperant que arribi l’avi i l’agafi de la mà.

Magrana

#3 Avocació

Aquell dia havia estat increïble, cordes, pesats mosquetons, un munt de ferros creuats al pit, rialles, moltes rialles, ànims, el buit del vertical. I en l’horitzó el mar acariciant la platja amb les seves ones.

Em vaig acomiadar d’aquells bons amics, no sense abans haver-hi passat pel vell celler del barri.

Vaig pujar aquells tres pisos de l’edifici de típica construcció dels anys setanta on vivíem.

Allà es trobava, asseguda al seu sofà, observant el passadís que conduïa cap a ella, esperant que fos jo, i no pas un altre dels meus germans.

Em vaig acostar.

Va regalar-me un tendre somriure, acompanyat d’aquella llum que il·luminaven els seus verds ulls, i on només podies apreciar amor.

Em vaig ajupir i em va abraçar, obsequiant-me amb un tendre petó a la galta.

― Ha anat tot bé fill?

― Sí àvia, fantàstic.

Va assentir, i va seguir escoltant aquella vella ràdio que reposava a les seves cansades cames.

Han passat uns anys d’aquells moments, i algunes vegades després d’un seductor dia d’escalada. Quan arribo a casa, encara sento la malenconiosa necessitat d’aquelles tendres abraçades, i aquell càlid i incondicional petó d’estima a la galta.

Devintownsend

#4 9 d’abril

A un fill, no te’l regalen. Encara em sembla sentir la veu de l’àvia. Quina melangia pensar-hi. N’havia tingut set, de fills. I els havia hagut de criar pràcticament sola, amb l’avi a la guerra, els primers anys, i després, treballant el camp de sol a sol.

Avui la miro i me’n sento orgullosa. Onze anys. La meva filla ha estat el regal més gran que m’ha fet la vida. ‘Ja vinc, no trigo gens, amor, sigues forta, aviat li veurem la carona’. No va arribar mai. Una maleïda relliscada se’l va endur. Vaig quedar en estat de xoc.

Del dolor, profund, de la ràbia, no me n’hauria salvat sense ella. Formem part d’una nissaga de dones fortes i valentes, que no ens arronsem davant de res ni de ningú.

Com cada 9 d’abril sortim a passejar vora la mar, la meva petita i jo. Els records s’amunteguen dins el meu cap. Imborrables. Estirades a la sorra de la platja, mirant l’infinit, ens deixem anar com les onades i ens reomplim de coratge per continuar el camí. Amb els meus errors i els meus encerts, m’estimo. L’estimo. La miro: és gairebé una doneta. Alta, forta i decidida. El veig als seus ulls blaus intensos. Decideixo que la vida té sentit, malgrat tot.

Anirem a veure la mare, avui. No hi ha 9 d’abril que no ens prepari el seu pastís de xocolata de dos pisos. Bufarem juntes, com sempre, les espelmes, i demanarem al cel que mai no ens abandoni.

La petita Ona

#5 El nostre paradís particular

Sempre m’ha encantat la platja, potser perquè de petita hi vaig poder anar molt poques vegades i l’he mitificada. O perquè el so de les onades em relaxa més que la millor música, o perquè sentir el sol sobre la meva pell cansada em carrega la bateria vital més que el millor massatge.

No ho havia dit però ja soc molt àvia i, encara que sembli impossible, ser-ho em fa feliç. La vellesa m’ha regalat una pau interior totalment nova que m’ajuda a gaudir més intensament de totes les petites coses de cada dia. Ni melangia de la joventut perduda ni res de tot això, ara és quan de debò puc fer cada dia el que em dona la gana, una autèntica meravella.

Els dies de sol vaig a la platja tot passejant, sense presses i m’instal·lo a tocar de l’aigua, com una reina, o més ben dit, com una de les moltes reines de la colla de iaies felices que ens trobem allà gairebé cada dia d’estiu. Una mena d’aquelarre de cremes solars, cadires plegables i safareig a dojo. Ens posem morenes fins a extrems que qualsevol dermatòleg consideraria un sacrilegi i passem tanta estona en remull, simplement xerrant que, quan sortim de l’aigua, semblem panses de Corint. No hi fa res, això és la felicitat suprema!

Aseret

#6 Cotó de sucre

Arenys es vesteix de gala, Sant Zenon engalana la Riera amb llums de colors. La petita Jana, abillada amb el vestit de mudar, rambleja agafada de la mà de la seva àvia. La brillantor del mar, enrogit pel sol que vol rendir-se del llarg dia estiuenc, s’apaga rere l’horitzó. La música de la fira arriba enfilada a cavall de la vesprada perfumada de mar. Es passegen embadalides mirant les parades: la tómbola, els cavallets i la del cotó de sucre…, la seva preferida.

Amb els dits enganxifosos i amb olor de dolç segueixen parsimonioses fins a la platja, es descalcen i la sorra fina fa pessigolles als dits menuts dels peus de la nena. La tebior de l’arena encara manté l’escalfor del dia assolellat. Una munió de persones guarnides amb collarets fluorescents, esperen com cuques de llum enmig de la foscor, i tres trons estridents al cel anuncien el moment.

La Jana, bocabadada, contempla el reguitzell de coets que s’enlairen cap al cel deixant esteles de foc i omplen el firmament de colors. Des de l’aigua, les barques es gronxen seguides d’aplaudiments llunyans i l’olor de pólvora transporta l’àvia als records més llunyans impregnant-la d’una melangia infantil.

Tote   

#7 L’essència de la llavor

Va pensar que els rinxols de l’escuma eren els cabells del mar, blancs com els seus d’àvia, impregnats de la mateixa melangia que l’havia portat a travessar l’oceà per seure en la sorra d’aquella platja.

Les aigües, tèrboles com els seus pensaments, expandien la blancor com un vano, amb remor feréstec. Va buscar la paraula exacta que definia el seu present, en un va i ve de idees rebels, desitjos i enyors que no es deturaven. L’aire, amb sabor humit i salat, va voler endormiscar-li la memòria, i ella es va deixar i va jeure sobre l’arena, al calor de la tarda.

Mig ensomniada, la dona que tants estius havia viscut ―i tants hiverns―, va comprendre que un mot, com la llavor, porta al seu sí la impremta del que vol ser i espera, que es pot pensar arbre i ser-ho, o dir-se cendra i morir. Crisàlide amb vocació creadora, cal escollir bé la paraula abans que els llavis li donin l’existència.

Es va dreçar, a poc a poc, i emprengué el camí cap el deliciós hostalet que l’havia acollit anys enrere, quan encara ell era al seu costat; avui, de nou, ella s’hi hostatjava. Decidida, s’espolsà la sorra dels vestit. Si ets viva, viu, dóna cos al present.

I digué: ara.

Melangia melangina melanjota

#8 Ara em toca a mi

Un somriure es dibuixa ràpidament al meu esgotat rostre quan ella com nena petita trepitja la sorra i en els seus ulls apareix una brillantor que mai havia vist abans.

Em trec jo també les sabates i romanc darrere seu vigilant que no caigui. Sabates en mà i amb el seu pas lent però decidit camina fins on trenca l’aigua.

-Vigila- dic amb un ampli somriure caminant molt a prop d’ella- No caiguis

Emocionada assenteix, sem trenca el cor, una gran sensació de melangia s’apodera del meu cor quan els seus peus entren en contacte amb l’aigua i dels seus petits i blaus ulls cauen llàgrimes.

Immòbil a cada cop d’ona als seus peus, el seu somriure es fa més i més gran. Veure-la feliç d’aquella manera és la sensació més bonica del món, després de tot el que ella a fet per nosaltres.

M’acosto a ella i juntes mirem l’horitzó, la seva mà agafà la meva i em dedica un centellejant somriure.

-Moltes Gràcies- em diu pràcticament en un xiuxiueig. – Mai havia estat a la platja.

Jo només puc dedicar-li un somriure, sé que si parlo, començaré a plorar, sé que si li dic que ella mateixa m’havia portat milers de cops quan no aixecava ni tres palms del sòl, no em creuria. Sé que és millor no dir res. No sé si millor per ella o millor per mi.

És prior, que el dia tingui un bon final, ara em tocava a mi fer-la feliç.

-Àvia, ¿vols un gelat?

Adna Aka

#9 Un jueves Santo en Arenys de Mar

Aquel jueves santo amaneció con un cielo azul y cuando el sol se reflejaba en el mar, todo se llenaba de una luz intensa y mediterránea, era la luz del Maresme.

Era mi primera Semana Santa en Arenys y al atardecer, decidí dar una vuelta por su Riera que bullía de gente y de bares repletos. Cuando al anochecer pasé por la plaza de la Iglesia, donde estaban expuestos varios “pasos” ante la admiración de las gentes, vi en un rincón de la plaza, absorta su mirada en el Cristo crucificado, a una mujer, por su edad ya abuela, recogida en devoto silencio, rezando: “Tú sí que comprendes mi soledad, Tú que sufriste en silencio todo el dolor humano”.

Su mirada encerraba todo un mar de vida, vida llena de pasiones, de frustraciones y desencantos, vida que también contenía esos pocos y breves momentos sin dolor a los que los humanos mal llamamos felicidad.

La playa de su vida, con el vaivén incesante de sus olas, recogía los restos de antiguos naufragios, y la melancolía profunda de los tiempos de juventud, esos tiempos en los que había vigor y fortaleza para encarar cualquier reto.     

Hoy, con un brazo lesionado, dependiente de la buena pero inconsciente juventud de sus hijos, la soledad la invade hasta lo más profundo de su alma, encontrando alivio en el silencioso Cristo.

Esa mujer que un día fue joven y fuerte, con la inocencia de la inexperiencia, que un día amó, parió hijos, lucho por ellos y se olvidó de sí misma, hoy se reencuentra llena de achaques y con su vida en la recta final, con el sentimiento de profunda soledad, aunque esté rodeada de familia.

Las campanas de la iglesia rompen el silencio cada cuarto de hora dándonos a entender el paso del tiempo, tiempo que acumulamos en nuestra memoria creándonos la ilusión de continuidad. Un día esas mismas campanas sonarán lentas y nos indicarán que llegó el final de la vida y con ello, al igual que las tormentas con sus aguaceros limpian la tierra, así también quedaremos limpios de perspectivas, dudas, miedos y ansiedades.

Una llovizna empieza a caer desde los cielos ya grisáceos, típicos de una tarde de viernes Santo.

Arenys de Mar, 20 de Abril de 2019

Quique VIII

#10 Wehmut

La Remei cantava fluixet mentre els boixets marcaven el ritme. “Oh, gavina voladora…” El Carles esclafí a riure. “Les gallines no volen, àvia!” “He dit gavina, ximplet. Si no portessis els auriculars, ho hauries sentit perfectament.” I va continuar feinejant i cantant. “…a la platja assolellada …“ Feia mesos que no hi baixava, a la platja. Enyorava el sol a la pell, la lletania de les onades i l’olor de la mar, aquella olor… I reprengué l’havanera. “Digues-li que sento dolça melangia…” “Potser ni saps què vol dir aquesta paraula, Carles.” “Quina?” “Melangia.” El Carles va desconnectar els auriculars. “Escolta això, àvia.” “Fuig, que la música d’ara em posa dels nervis!” El Carles tocà el play i les notes d’un piano, lliscant dolçament, subratllaren la veu d’una soprano. “Això, escoltes?”, feu la Remei. “Una cançó de Beethoven.” “És bonica. Trista, però molt bonica.

Què diu?” “És un poema de Goethe, Wonne der Wehmut, que vol dir Delícies de la melangia. Va d’un enamorat que troba a faltar l’estimada.” “Ara resulta que el Beethoven va fer una cançó que parla del mateix que la meva havanera.” I tornà a cantar. “Digues-li que sento dolça melangia…” “Però Beethoven va ser primer”, puntualitzà el Carles. Els dos reien com criatures.

Degràcia

#11 L’esperança és l’últim que es perd

Era l’embarcació més estilitzada que s’amorrava a la platja. Vela llatina, la més fina en cavalcar l’onatge. Nostra Senyora de l’Esperança, portava escrit amb lletres tremoloses a babord i estribord. L’avi era pescador i, quan tornava, portava una senalla de peixos de brillant escata que subhastava al rotlle, i arribava a casa amb uns calerons a la butxaca.

L’àvia ja no tenia l’iris viu i cristal·lí del color de sulfat de coure, la pena se li havia gebrat en la mirada. I la pell molt arrugada. Ella deia que eren els solcs de la vida, una ratlla per cada maltempsada.

Ca nostra queda atalaiada, exposada a tots els vents i un porxo acollidor encarat a la platja de mar salada. Hi destaca el balancí de l’àvia, on seia a fer puntes de boixet i a mirar la mar per quan Nostra Senyora de l’Esperança en tornava. Aleshores el cor li feia un bot i un somrís virginal, com una efígie etrusca, li dibuixava la cara.

Ara ja no hi és. Veig amb melangia el balancí de boga buit que camina una mica carranc d’una arcada. Un dia l’avi trigava, i trigava…I va passar el jorn, i la nit, i l’altre dia… ella, al balancí, mantenia un escrúpol d’esperança. La llevantada va escopir a la sorra unes fustes estelloses de barca esqueixada.

S’hi podia llegir només un tros, lletres tremoloses: … de l’Esperança, hi deia. Valent sarcasme del destí! Un esgarip que estripava l’ànima i fi de tota esperança.

Cansalà

#12 Petons de sal i sucre

Obro la porta de la cambra: Un cop fresc de mar blava i d’escuma salada em mulla la cara i em refresca l’esperit. L’hotel m’agrada… Miro per la finestra. Teulats i terrats que em recorden uns anys daurats quan jugàvem a cuit i amagar entre un mar blanc de llençols mentre el campanar, el meu campanar màgic on s’amagaven les fades i els follets de la meva infantesa, tocava les hores…Dong, dong, dong… Les campanes segueixen tocant com ahir… Les campanes de l’Espriu que obrien de matinada camins a mar… Cinquanta anys de plorada melangia separen la meva ànima del meu poble…Massa anys…Em mossegues els llavis, ressecs de sol i platja … Em deixo caure al llit mentre ressegueixes perillosament amb la teva llengua els petits rastres blancs de sal del meu coll, del meu pit, del meu ventre… Rius i em mires amb els teus ulls blaus, tan blaus com la melangia que ara m’invaeix. Tanco els ulls i et deixo fer… De cop torno a córrer descalça pel carrer de l’Església… Rius tú i ric jo, a que no m’agafes! , et dic, mentre rosego la llesca de pà amb vi i sucre que ens ha donat l’àvia… Caig a terra i em faig una rascada al genoll. Ploro i espolso amb ràbia la llesca de pà. Tú corres al meu costat, em dones la mà per a aixecar-me. Em mires amb els teus ulls blaus…Un petó dolç, curull de sucre em fa tancar els ulls…“…Ja s’apagava el toc per l’ampla tarda… Les portes de la llum se’m tanquen…” Em deixo fer…

Tereseta que baixava les escales

#13 Records d’un futur

—Abocarem l’aigua dins aquest pou que ha fet l’avi —agafant-li la maneta.

—I també hi podrem posar les petxines, àvia? —Pregunta l’Alba assenyalant les que han recollit durant el matí.

La nena omple amb poalets d’aigua salada l’enorme forat que l’avi acaba de fer i construeixen un guarniment de cargolins i plomes al voltant, jugant a fabricar un món imaginari de sorra i aigua aquella tarda d’estiu a la platja.

—Tinc son. I la nena s’arrauleix entre els braços de l’àvia.

—Vaig a nedar una mica —diu ell. La Maria l’observa mentre s’endinsa dins la mar. Tanca els ulls uns instants i s’acaba dormisquejant amb la néta als braços. La son lleugera l’engoleix cap a l’escenari d’un estiu llunyà.

—Teerra a la vistaa! —cridava l’Ausiàs fent visera amb la mà i assenyalant, amb l’altra, cap a l’horitzó.

En Pau no sabia ben bé què havia de respondre i repetia el que havia dit i fet el germà gran.

—Teerra a la vistaa! —engolant la seua veueta i fent altaveu amb les manetes.

I buscaven pals i eren els temuts sabres, i pujaven i baixaven de les barques —que a aquella hora de la tarda romanien ancorades a la sorra— en un abordatge ferotge i sense clemència.

—Àvia, àvia, mira quin tronc més llarg que porta l’avi! Quina força que té, eh? Ha anat a buscar aquest tronc dins l’aigua!

I la Maria es desperta sobresaltada. No són a Sant Salvador, on els seus fills jugaven a pirates davant de la casa del gran músic Pau Casals. Ara són a Arenys, en un altre temps. Ara una nena de cabells daurats assenyala un home madur que surt de l’aigua arrossegant un tronc. La Maria l’observa, amb melangia.

Sal

#14 Melangia

−Mare, a l’àvia li agradava anar a la platja?

Però la Sara no ho sap, perquè de fet mai ha sabut ni s’ha preocupat de saber les coses que li agradaven a la mare, ni el que pensava, ni el que volia.

Simplement era la mare, com si aquesta paraula ja fos suficient per definir la complexitat de qualsevol ésser humà.

I ara que també és mare, es pregunta que podrà explicar la seva filla d’ella quan ja no hi sigui, quins records tindrà.

A poc a poc una profunda melangia la va envaint, per les preguntes no formulades, pels somriures mancats, per les abraçades enyorades. I amb els ulls humits pels records respon:

−Sí reina, a l’àvia li agradava molt anar a la platja.

Guiomar

#15 Com la vida…

Ara tinc entre les cames cinc corbes i dues rectes.

Com la vida, esquifida…

Caldetes enrere, a la dreta la platja i enfront una àvia que creua sense mirar.

Com la vida, esquifida…

Un excitant camí asfaltat, a dies curt i en altres llarg.

Com la vida, esquifida…

Pocs metres, petit turonet, el meu cor accelera, la tristor cau, cau protector.

Com la vida, esquifida…

Allà gaudiré de quelcom que impregna amb plaer la meva memòria, amb molta

llum i alguna boira.

Com la vida, esquifida…

Potser també algun moment de solitud i melangia, però sovint agradable

companyia.

Com la vida, esquifida…

La serenor del mar i la majestuositat de la muntanya afegeixen moments de

pau i de rauxa, injeccions que curen les ferides.

Com la vida, esquifida…

Accelero la vida del meu cavall mecànic, ara sembla menys esquifida…

Ara Res Es Nostàlgia, són anYs asSolellats

Anselm

#16 Una llave al futuro

Cuando Marina despertó, su hermana ya no estaba. Tampoco la llave sobre la mesa.

Todo era mentira, pensó. Y sintió pena, mucha pena.

En la radio sonaba “Happy”, el último éxito de Pharrell Williams. Una ironía.

Quiso llamar a su abuela, siempre había confiado en ella, pero ahora todo

había cambiado. Le había ocultado la verdad y no entendía por qué. Lanzó el

móvil contra el suelo haciendo añicos la pantalla.

Con melancolía recordó aquel último atardecer junto a su padre, en su playa

favorita. No debió de ser el último, él seguía vivo.

Se puso el abrigo y salió en busca de su hermana, ella tenía la llave.

La encontró donde siempre, y sin mediar palabra le arrancó la cadena del cuello, en la que guardaba la llave, y cogió un taxi al aeropuerto. Una vez allí buscó la consigna 321 y cuando la encontró, respiró hondo y la abrió.

Allí solo había una foto. Salía ella junto a un niño que se le parecía y al fondo un cartel en el que se podía leer: “FELIZ 2023”

Ona

#17 Quan els estius van acabar

S’acostava l’hora del berenar. Jo ensumava l’aire amb fruïció, intentant esbrinar si l’àvia havia preparat melindros amb xocolata o un pastisset de formatge. Sabia, des del llit en penombra, que la meva paciència i el meu silenci durant l’hora de la migdiada serien recompensats amb una estona a la platja. Allà devoraria entre sorra, sol i sal els dolços de la meva àvia, preparats amb delit, amb amor i paciència.

L’àvia suplia la recent pèrdua de l’avi amb una dedicació incansable a la cuina i als seus néts, tots tres, d’entre els quals jo era el gran. Ens regalava el seu temps a base de plats deliciosos, olorosos pastissos, berenars plens de colors, textures i sabors. A cada mossegada, després, podríem reconèixer la melangia que ofegava entre olles i fogons.

Aquell estiu mai la vam veure plorar, tot i que els seus ulls diguessin el contrari. Mai es va queixar, tot i que el seu somriure trist ens fes parlar fluixet. Era com si haguéssim oblidat les corredisses, les rialles i l’alegria que l’avi ens havia fet sentir a tots.

Aquell va ser l’any. Els estius a la vora del mar van passar a ser grisos, tristos i decadents. Enrere van quedar la llum, l’alegria, l’esplendor de les vacances… i la meva infantesa.

Candela

#18 Ja sóc lliure.

Camino per la platja d’Arenys, gaudint del paisatge. La mar està en calma, plana i blava, convidant a endinsar-s’hi…massa freda per a mi, penso amb un somriure, no hi ha cap valent a l’aigua. A la sorra, les parelles s’acaricien, els nens juguen, un sospir em torna la tranquil·litat, i penso en tu, àvia.

Em vas explicar, de petita, la teva lluna de mel a Arenys, al petit Hotelet Sa Voga, l’amor que senties per l’avi, la teva felicitat. M’ho vaig creure tot, com els contes que em llegies abans d’anar a dormir.

De fet, l’enamorament és un bon conte de fades. El príncep blau que em salvarà del perill…quina estupidesa, jo no vaig tenir la teva sort, però llavors creia en l’amor per sempre.

Això, ell m’ho recordava sovint, fins que la mort ens separi! Renoi, aquesta frase li va quedar gravada. Altres promeses, com la fidelitat i cuidar-nos en la salut i la malaltia, no les devia sentir.

I em vaig separar, per gaudir d’aquests anys que em quedaven, però ni això em va voler concedir. Després dels maltractes, les denúncies i l’ordre d’allunyament, encara m’assetjava.

Avui, hem quedat al teu hotel. Es devia creure que hi aniria per reconciliar-nos.

Ara he de trucar a la policia, ja és l’hora:

-Policia, vinguin al Sa Voga, he matat al meu marit.

Esperança

#19 Sal

És un matí d’un dimarts qualsevol, tot just la primavera comença a despertar. La platja enyora les rialles, les converses, les pilotes, els peus petits i descalços fent grans castells amb ella i damunt d’ella.

M’agrada l’asprositat de la sorra als meus peus nus; m’agrada la brisa de mar salant-me els cabells; m’agrada la llibertat d’una camisa de fil oberta jugant amb l’aire. Ja de petita m’agradava, corretejant sola platja amunt, platja avall, vetllada per la mirada dolça i aquell somriure sorneguer de l’àvia i sempre

acompanyada per la petita i peluda Gipsy.

Avui ja no corro; em deixo abraçar per la melangia de les ones… el seu anar i tornar constant, com els records, com la vida. Avui simplement somric a un dimarts qualsevol atiant el despertar de la primavera.

Maria Argelich

# 20 Una mirada mai vençuda

Anys enllà cerco en la memòria, allò que s’oculta pel pas d’un temps impassible que fa retornar la melangia per antics paratges verds a tocar d’una platja cristal·lina de sorra daurada i fina.

Aconsegueixo cloure els ulls i observar-la, mirant-me, somrient-me amb aquella tendresa i amor que només una àvia pot tenir vers els seus néts.

Pocs són els afortunats que han pogut gaudir de les abraçades de generacions passades, on la família era el patrimoni a cuidar i pel que es lluitava per salvaguardar.

Una persona que ha fet créixer la seva família tot i la guerra civil que va assolar una terra impassible i que tants caps de família va endur-se en ella. Entre ells l’amor de la seva infància. El meu besavi.

Perdre només pot suposar enfortir-te si tens valentia per seguir endavant. I en els seus ulls, que reflectien les blaves aigües de la costa, podies veure l’enyorança i l’esperança alhora.

Només puc recordar-la ara que ja no hi és, tal com era ella d’humil, ella que mai havia viatjat fora de la nostra Catalunya, fora del seu racó de platja, fora del seu hort treballat amb braços de dona que no s’ha donat mai per vençuda.

Allà puc sentir encara l’escalf de la seva mirada. Una mirada implícita en la saviesa d’abans. En aquella fortalesa única de les persones amb moltes lliçons de vida per explicar.

Una mirada que només una àvia pot transmetre i que ens assegura que, nosaltres, els seus néts, som tot el seu món i tot el que cal cuidar.

Crisàlide

# 21 Per sobre de tot, cal viure

De petita portava unes ulleres de pasta grossa que li empetitien els ulls i que quan se les treia només veia ombres difuminades. Quan als estius es banyava al mar, la Paula tancava els ulls i flotava panxa enlaire amb la seguretat que li donava tenir a la seva àvia a la vora, mentre li anava preguntant «iaia, no veus cap medusa, oi?».

Molts anys més tard, una intervenció va permetre que és desfès de les ulleres. Avui ha baixat a la platja d’Arenys, quan entra dins l’aigua es posa panxa enlaire, respira profundament i pensa en què li ha dit el metge «és difícil que després de l’accident recuperis la total mobilitat dels genolls. Hauràs de replantejar-te que hi ha coses que ja no podràs fer». Mentre flota, nota el cos ingràvid, sent el contrast d’unes cames que han de sostenir el seu pes a la terra. De sobte, l’envolta la melangia quan recorda les paraules de la seva àvia cada vegada que anaven a fer un bany, i ella sempre es queixava de la miopia «Paula, tothom té algun obstacle. Però, per sobre de tot, cal viure. Tan bé com sapiguem i amb les restriccions que tinguem». S’incorpora i comença a nedar. Palpa una llibertat que li recorre tot el seu cos.

Tinta lila

#22 La platja i la pau

Serena estiuejava a Arenys des de petita i tothom la coneixia com la neta del senyor metge de Barcelona. La carregava aquella aurèola familiar. De sempre, l’acompanyava una mena d’opressió existencial. Quan arribava l’estiu, però, el malestar semblava que es diluïa. A Arenys, el poble de l’àvia Lola, tornava a la vida. L’àvia va ser la dona que més havia estimat. L’estiu passat s’havia mort, deixant el cor de la seva neta esmicolat, ple de melangia i buidor. Cada dia Serena baixava a la platja del Cavaió per parlar amb ella. Encara no n’havia pogut plorar la pèrdua. Un matí, passejant voramar, va notar com si algú li fregués l’esquena. Es va girar, espantada. Era molt d’hora i els turistes encara no havien plantat cap ombrel·la ni estès cap tovallola per agafar lloc. Estranyada, va seguir a trenc d’ones amb el seu diàleg íntim amb l’àvia. De nou, va tornar a notar una suau carícia a la galta. Tancà els ulls i es deixà acaronar per una brisa que l’abraçava tendrament. Ara ho va entendre: era l’àvia que la protegia, des d’allà on fos. Serena va mirar mar endins amb els ulls plens de llàgrimes, el sol començava a despuntar i ella, finalment, se sentia en pau.

La Buf

#23 Niki Babaua

Va ser el 9 d’octubre del 2016. Nedava tranquil.lament vora la costa com sempre buscant algun cargol, una petxina o una alga, qualsevol cosa per omplir el pap.

No sé com ni de quina manera em trobo alguna cosa enredada a la aleta davantera, veig que és una corda i ràpidament començo a mossegar-la en un esforçat i inútil intent d’alliberar-me. Només recordo l’angoixa de sentir-me atrapada i adonar-me de que no me’n sortiria.

Havia esgotat totes les meves forçes intentant rosegar i estripar la cordada per desfer aquell entortolligament que m’impedia nedar mar endins i que sense pietat ni contemplacions s’enduia la meva vida. M’envaïa la melangia, sentia la tristesa del adéu mentre s’esvaïa la esperança a cada tros de corda que engolia intentant escapar-ne. Aleshores vaig veure les veles blanques com les ales dels àngels que s’apropaven, sentia les seves veus com desde lluny i en un estira i arronsa dolorós se’m van endur cap a un món diferent… Sorolls estranys , espais tancats , llums cegadores, passadissos, ferralles,fredors…  Com entre somnis vaig començar a sentir una veu dolça que em recordava la de l’àvia Nika que em deia paraules d’esperança: “tot anirà bé…confia…tot anirà bé…”

No sé pas com, em vaig tornar a trobar dins de l’aigua, les cordes ja no hi eren, em podia moure lentament, adolorida però amb la certesa que tornaria al meu món, a la meva vida dins la mar, a la meva platja d’ arena daurada.

Cérvol Blanc

#24 Lluny

Tòquio és una ciutat immensa, inabastable. Fa tres mesos que soc aquí i ja sé que mai podré fer-la meva. Només cal esperar que no m’engoleixi del tot. Potser per això ahir vaig anar a sopar a un restaurant català que hi ha a prop de la feina. Bé, a prop és una manera de parlar… L’esqueixada de bacallà amb olivada, igual que la feia l’àvia Marcel·la, i un suquet de peix de platja em van fer tornar als xiringuitos d’Arenys en les nits d’estiu. Només el vi blanc d’Alella em va provocar una mica de melangia, però se’m va passar ràpid perquè ara no em puc deixar arrossegar pels records. Des de la meva oficina, a la planta trenta quatre, tot adquireix una perspectiva peculiar. De nit, els llums de neó del barri de Shibuia em recorden les escenes de Blade Runner i fan que em pregunti si tota aquesta gentada que es mou tan silenciosament i endreçada no serà altra cosa que un munt de replicants que no viuen més de quatre anys. Ara em ve al cap que aquest matí la Kitsune m’ha convidat a sopar al seu apartament. Li portaré un regal. M’ha dit que al rebedor té un altar xintoista dedicat al kami Oinari i m’ha promès que em ballarà una dansa kagura enfundada en un quimono. Després, possiblement beurem sake, cantarem un karaoke i ves a saber si acabarem fent l’amor sobre el tatami.

La Rissaga

#25 El desván

Qué hacer con todo esto. Puzles, cuchillos de plata, paraguas desvencijados. Qué hacer con ello, ahora que mi abuela ha muerto. Disfraces, joyeros, gafas de sol oscuras. El desván lleno. Baúles con bolsas, bolsas con estuches, estuches con restos de maquillaje reseco. Odiaba a mi abuela. Su altivez, su distancia. Su desdén frío y severo. Pero, ay, esa mochila de playa. Mi preciosa pelota de goma, mis manguitos de color rosa, la pala que construyó mil y un castillos. Lo había guardado todo. Un reducto de cariño. Y un bolsillo. Y una botella con arena. Y una etiqueta en la botella: «Verano, 1981». Aquel cielo despejado, el mar en mi melena, un batido de fresa. Convulsión y melancolía. Quizás en el fondo nos quisimos. Qué hacer con todo esto. Con todo este tiempo perdido.

Batido de fresa

#26 Ultramar

_ Abuela!, vamos a dar una vueltita po’l Malecon!.

_ Demonio de xiquilla. Cada tarde la misma monserga….

_ Venga… abu!

Aquesta era la conversa entre l’àvia i la seva néta de treze anys.

Sortir al carrer era abocar-se a la vida en aquella illa.

_Pu..es, vamos ya!

Va tancar la porta. Al girar-se va veure la veïna, una mulata d’ulls negres, que conservaven encara les guspires de les brases, no feia massa temps encara enceses.

_ Adiós Lola.

_ Vayan con Dios!

Arribades a la platja de còdols, al final del Malecon, la jove va dir.

_ Anda.. abu, cuéntame!

_ Pos… que quieres que te cuente! Si ya lo sabes tooo

_ Va….

Amb melangia l’àvia digué:

_Tu abuelo, vino de muy lejos….

Paseava yo con mis amigas por este Malecon y nos cruzamos. Él me miró, yo le miré.

Empezamos a frecuentarnos. Decia hablar “catalán”. Yo a veces no lo comprendía, mas lo que no entendía de su boca lo adivinaba en sus ojos.

_ Abu, que lindo!, yo quiero un amol* así!

_ Qué sabrás tu lo que es lindo!

_ I que más abu…

_ En casa, mis viejos* le tiraron un cabo, curro* y gao*. Luego con el tiempo yo le dí tu madre, mas confesó, alguien espereva al otro lado del mar.

_ Abuela!. Y que más pasó… porque no volvió el abuelo, tu amol?

_ Culicagada!*. Porsía* te diré, que a veces no hace falta volver para estar.

Anda. Tira p’alla. Novelera!

Guarda

Giros cubanos:

Amol (amor)

Culicagada (noia adol·lescent)

Curro (treball)

Gao (casa, llar)

Porsía (per si de cas)

Mis viejos (els meus pares)

#27 Miralls

La Roser jugava amb l’àvia al serra-la-vella a la platja, quan de sobte es va quedar immòbil, i en aquell temps detingut s’hi esmunyí l’eternitat. L’àvia va seguir quieta, com si esperés que la nena prosseguís el joc. La Roser se la va mirar i, en no descobrir-hi cap moviment, la va deixar amb les cintes penjant i va entrar al casalot.

L’armari de la besàvia presidia les golfes. Quan l’obries, les seves portes de mirall multiplicaven la teva imatge a banda i banda en dues fileres infinites de parelles encarades. La Roser en va treure el vestit negre de la besàvia. Se’l va posar pel cap, vigilant que no li arrossegués, i es va situar al bell mig dels miralls paral·lels. “Resor”, va xiuxiuejar, i les imatges es van tombar somrient-li a l’una. La Roser es va estremir.

“M’has cridat?”. “Sí, Roser”, van respondre les imatges amb melangia. “Has de saber que les iaies, com les besàvies, també se’n van”. De sobte, un cop d’aire va moure el mirall i les imatges van desaparèixer. La Roser es va mirar les mans. Eren llargues i agusades. El vestit ja no li arrossegava i, en comptes d’espardenyes, duia sabates negres de taló. Es va retirar el vel de la cara: era la Roser però l’altra, aquella que havia nascut un segle abans i el nom de la qual, per tradició, havia heretat la besnéta. Davant seu, al mirall, una nena mirava encuriosida i sorpresa aquella dona alta i prima, mudada pel casament.

Tresors

#28 Renaixement

Una vida intensa, enriquida per dos maravellosos fills i una familia matriarcal; la mare i 3 germanes , el meu gran tresort. El pare auster, independent, orgullós de nosaltres ,però ,en arribar el desamor a la parella, aviat va anar a la seva; “Viu i deixa viure” es el seu lema. La mare la deesa, el meu suport incondicional.

He estat abans de tot filla, esposa, mare..i després emprendedora. Els 80, els més fructífers a nivell professional son també el principi del meu fracàs matrimonial…i oblido el meu somni: viure a prop de la platja i d’altres, deixo passar la vida..fins que m’arriba el pitxor: el meu primogènit, afectat d’una minusvalidesa psíquica, ens deixa als 34 anys, just en un moment dolç; 8 mesos abans la meva estimada filla em feia àvia amb la 1ª preciosa néta..i guardo en el cor l’alegría d’haver-los vist junts diàriamente tot aquest temps…

Poc després la pèrdua de la mare i la meva germana petita em porten a l’abisme..i només l’ajuda dels amics de l’ànima, junt a l’alegría de tornar a ser àvia, d’un preciós nen, van fer possible que sortís de la meva postració. Els meus néts es merexíen una àvia activa i vaig tornar a ballar, a sortir amb amigues.

I com l’Ave Fénix vaig resurgir , em vaig retrobar amb la dona de llum que soc, per deixar enrere la melangía…Vaig anar a viure al costat del mar ,on soc feliç veient la meva triada platja des del saló, sobretot des que la meva preciosa nova néta m’ha fet àvia per 3a vegada … i només torna la melangía quan m’allunyo de la meva estimada platja de Arenys de Mar….

Pèl-roja

#29 Recordo 

Aquell estiu, després de les classes de recuperació de 8è, anàvem a la platja i ens trobàvem als de cada any.

Hi havia la Judit, la noia de la que et vas enamorar i amb la que vas aprendre a besar, als concerts del Canet de 1976, que aprofitant l’apagada li vas robar un petó i et va mirar sorpresa preguntant a què es devia allò, i vas respondre amb un altre petó que va entomar amb frisança. On vas conèixer la dolçor dels seus pits menuts i vas jugar amb la seva molsa.

Sembla mentida que en els meus darrers moments em vingui al cap, amb melangia, aquells records d’adolescència que vas compartir amb mi, com amiga i confident, no pas com avia.

Ara, endollada a les màquines que fan que visqui, sense patir però sense viure, sense poder fer més que recordar cada moment teu, marxo.

En qualsevol moment vindran a desendollar les màquines, com he volgut, per no allargar una vida erma, i us deixaré amb pau i descans.

M’acompanyareu fins que el meu cos sigui cendra, i em porteu fins l’espigó per tal de que em fongui amb la meva mediterrània.

Llença tu les meves cendres i recorda’m com l’amiga a qui vas abocar les inquietuds púbers que sempre romandran a la memòria.

Aranyoner

#30 Plat fred

El mateix dia que la meva àvia Pandora va morir d’un infart mentre prenia el sol a la platja, jo vaig fer divuit anys.

Ara que ja tinc vint anys més, recordo l’àvia amb molta melangia. Em dic Lilith i soc mestra, igual que ella.

Els pares va morir joves, d’un accident de trànsit. Per això va ser l’avià qui em va educar i em va inculcar l’amor pels nens i la cultura. També em va ensenyar el segon ofici que tenia: treballava per a una institució no-governamental que erradicava el crim organitzat.

Ara continuo la seva tasca i se m’ha girat moltíssima feina. Després de molt de temps i de paciència, he descobert què va passar. I per això, aniré a caçar els que van enverinar l’àvia i van malmetre els frens del cotxe dels pares.

Angelus Silesius

#31 Una tarda vora el mar

Era un dia ventós de maig i jo i l’àvia compartíem un cafè al pati de la residencia on ja feia uns quants anys que s’hi estava. Les estones que compartíem en aquell pati eren boniques, tristes i divertides a parts iguals. Boniques perquè estàvem juntes, tristes perquè ella ja no era la que havia sigut i divertides perquè com que l’àvia ja feia catúfols les converses que teníem estaven sempre farcides de bajanades i bestieses sense sentit.

Rèiem tant i amb tanta intensitat que sempre ens acabaven caient les llàgrimes. Aquell dia de primavera vam estar parlant de nosaltres i del temps. L’àvia, que es deia Mercè, en un moment de lucidesa va dir-me:

– Que bé que ja arriba l’estiu i ben aviat podrem anar a la platja!

La realitat era que feia anys que l’àvia no veia el mar. A l’àvia Mercè li brillaven els ulls quan s’imaginava a la platja. Suposo que en el fons molt en el fons sabia que feia molt temps que no havia trepitjat cap platja, que no havia ensumat el mar; i aquella sensació l’abocava inevitablement a sentir-se negada en un mar de melangia infinita.

I en aquell moment vaig veure clar que aquella tarda acabaríem vora el mar. Vaig dir-li a l’àvia Mercè que agafés una jaqueta, que com que el vent bufava fort, la necessitaria.

Vam baixar agafades de braçet Riera avall fins que vam arribar a la platja. I allà, ens hi vam estar dues llargues hores caminant damunt la sorra humida i sota un cel ventós ben ple de gavines.

Lliri de Mar

#32  L’aigua tot ho cura

Les llàgrimes que desprenen les onades mentre tracten, infructuosament, d’empassar-se la sorra, es fonen amb les meves. Tot just fa dues hores que el meu món s’ha estavellat i, no sé ben bé com, ara em trobo descalça, nua per dins davant la immensa mar. I ploro. Ploro una pena, que també m’ho sembla d’immensa. I com si des d’allà dalt (o d’on siguis) t’he n’assabentessis, t’apropes. M’abraces, no hi ets, àvia, ja ho sé, però m’abraces. M’entrego a tu, com quan era petita i embolcallaves el meu cos menut amb la tovallola, espantant amb tendresa la humitat i, amb ella, totes les meves pors. Mentre deixo que aquesta melangia de tu m’envaeixi, somric, i em pregunto per què el teu record retorna a mi cada vegada que el meu cor es fa miques. Vens per alleujar el meu dolor? Per fer-me costat? O vols recordar-me que mai ningú podrà fer-me el mal que em va provocar la teva pèrdua?

Plena de dubtes, entre llàgrimes i amb un somriure dèbil, mal esbossat, em desprenc del vestit de la tristesa i m’endinso en la immensitat. “L’aigua del mar tot ho cura” deies quan, poruga i minúscula, cercava el teu aixopluc. Però totes dues sabem que no hi ha bany ni cor trencat que tanqui la nostra ferida.

Ume

#33 Records de tren

Havia agafat el tren com altres dies, el cotxe ja no li feia el servei per el que va ser comprat i es va desfer d’ell, ara era una usuària de tantes que pateixen els retards i a la vegada el plaer de poder gaudir del paisatge.

El tren va arribar a l’hora i va poder triar seient al costat de la finestra, era un dia clar, les onades anaven i venien suaument, a la platja poca gent; llavors va recordar els pocs dies de platja que ella havia gaudit, de nou va pensar que el tren de la costa ja no te una estació en el nom de Monsolis, i una dolça melangia li recorda a l’avia Roseta.

Era una àvia poc afectuosa, una abraçada d’ella; peró si la seva força de dona lluitadora i treballadora, i va ser al troba en falta la estació de Monsolis, que la avia Roseta es va fer present i recorda aquells dies. Tota la setmana la Roseta va estar ocupada en la màquina de cosir, cosia una roba de color blau i no va ser fins el diumenge al arribar a la platja que va saber el que havia fet.

Era una especia de cortina en uns gafets o ganxos cosits a un costat, que s’acoblen al final de les varetes del para-sol i fan que es converteixi en una caseta a la platja.

El millor record de l’avia.

El tren continua el seu recorregut.

Rosalina Soriano

#34 Dala al dia

Montesquiu, 1 de juny del 1939.

Estimat diari: avui ha estat un dijous com els altres. M’han fet anar a portar els ous acabats de pondre a can Morató.

He caminat riu avall. Seguint les instruccions de l’àvia, en veure de lluny el mas m’he mossegat deu cops els llavis i m’he pessigat deu més les galtes. Ben poncella, llavis rogents, carnosos i molsuts. “Descorda’t els dos botons de dalt de la brusa. Treu-te l’agulla de cap, que els rínxols et caiguin per l’esquena. I sobretot no t’oblidis de fer-te fregues amb l’aigua d’espígol, que no es noti l’olor de fems”. Em volen casar amb el vidu o amb l’hereu, tant els fa l’un com l’altre.

Em sento com una vedella exposada a la fira del mercat del Ram.

“Daleta, nineta meva, que fins i tot podries anar a conèixer el mar en viatge de noces i banyar-te a la platja. Diu que si et llepes la pell, és suau i alhora salada”.

Jo ho entenc, a casa hi ha gana i molts peus per calçar. Però cada dijous m’envaeix la melangia, la tristesa i l’enyorança de quan anava de lletra i seia al costat d’en Ramonet, i quan la senyora Teresa esborrava la pissarra ens agafàvem de les mans d’amagat, ben fort, i ell em deia:

“Sempre junts, Adeleta, sempre junts”.

Caterina Serra

#35 Estimat diari

15 d’abril de 2019

“Recull les estovalles”. Les últimes paraules de l’àvia cap a l’avi fóren seques i superficials. Fa 3 mesos justos que vam enterrar-la; ningú s’esperava que ens deixés. Coneixia la seva primera néta des de feia poc més de mig any i no tenia cap problema greu de salut.

7 de gener de 2019

He anat a la platja amb l’àvia i la Mireia. Primer bany de la petita: s’ha mullat els peus a l’aigua congelada del Mediterrani. L’àvia hi ha insistit, encara que jo li digués que no volia que agafés un costipat. L’hem aixugat de seguida. Com reia al veure venir i marxar les onades. La mirada de l’àvia era pura melangia, com si es veiés reflectida en la meva filla.

8 de gener de 2019

La Mireia s’ha costipat. Té unes dècimes de febre. Espero que no sigui res greu, la portaré al metge demà al matí.

10 de gener de 2019

Hem hagut d’ingressar a la Mireia. La febre no baixava. M’he escridassat amb l’àvia. No entenc perquè ha de ser tan tossuda. L’únic que ha aconseguit és que la meva filla acabi a l’hospital. L’odio.

14 de gener de 2019

Seguim a l’hospital. L’àvia acarona la Mireia mentre dorm. Hem creuat les paraules justes. L’odio.

15 de gener de 2019

Sempre t’he estimat, àvia.

Germana d’Hermes

#36 Els dos enamorats

Temps era temps en un país llunyà vivien en una cabana al mig del bosc dos vellets molt i molt pobres. Tan sols tenien el just i necessari per subsistir. Sense haver-s’ho dit mai sabien que s’estimaven moltíssim. El bé més preuat d’ell era una pipa que no podia encendre, doncs no disposava de diners per comprar tabac. Ella tan sols tenia la seva llarga cabellera, que no podia engalanar ni amb un clip ni un passador.

Vet aquí que volien celebrar els cinquanta anys de vida en comú, però no tenien diners per fer-se cap regal. El vellet va anar a un poblet proper a casa seva i es va vendre la pipa per poder comprar una preciosa agulla pels cabells. L’avia va tallar-se la cabellera i amb els diners que n’hi varen donar va comprar tabac de pipa. En arribar a la cabana, prop de la platja, es varen fer entrega dels presents i amb una simple mirada, plena de melangia, varen saber que el seu amor, desprès de cinquanta anys, continuava igual d’intens i de sincer com el primer dia.

I tu et vendries la pipa o et tallaries la cabellera per la persona a qui més estimes?

Carmagui 1

#37 Levitació

Una lectura intensa de libres sobre psicoanàlisis, filosofia oriental, contracultura, misticisme religiós i esoterisme la va portar a una fase espiritual d’intensa efervescència. L’avia creia que el món de la raó havia de ser substituït pel de la imaginació. Pensava que les potencialitats cognitives del cervell ultra passaven la realitat que coneixem a traves dels sentits. Desprès d’una intens treball personal es considerava preparada per fer un viatge interior que li permetés obrir noves portes de percepció.

Així fou com una tarda de primavera va anar a la platja per meditar. En poca estona totes les neurones del cervell se li varen revolucionar fent-la sentir més lleugera que una ploma i tan volàtil com l’aire. De sobte el seu cos es va tornar ingràvid. La va envair una sensació de benaurança espiritual com mai abans havia experimentat. Sense saber com, es va posar a levitar prenent volada com si fos un ocell. Amb la velocitat i precisió d’un àguila es desplaçava pels aires fent mil una cabrioles i en un descuit va topar amb un colom. Passat un temps prudencial, es decidí a tornar del seu pelegrinatge levític. En finalitzar aquesta experiència melangiosa no podia respondre amb absoluta certesa si aquell viatge havia estat real o imaginari. El que si us puc assegurar es que en el jersei hi portava enganxada una ploma de colom.

Carmagui 2

 #38 El cim

Com cada diumenge pel matí, en Martí, un noi de catorze anys, ha pujat al cim del turonet que es troba al darrera de casa seva. Des de dalt hi ha una vista impressionant. Es divisa tota la vall. El poder contemplar tots els camps conreats, els arbres, els turons i la mar, el porta a imaginar un temps passat, on hi havia incursions de pirates musulmans que atracaven a la platja els seus vaixells i saquejaven el poble en busca de botí i esclaus i lluitaven contra un heroi anònim que els vencia.

Una dolça veu que l’anomena el fa retornar a la realitat. És la seva àvia que li diu que ja és l’hora de marxar.

Llavors una mena de melangia el fa plorar desconsoladament i corre a abraçar-la i fer-li petons.

No és un diumenge qualsevol. És el diumenge en que ha de dir adéu per sempre al seu estimat avi.

Swallow

#39 Buidor

Com cada tarda, seu en una pedra prop la platja. Sempre al mateix lloc. Quieta i sola, de cara al mar. Sembla mirar-lo, peró no el veu. S’endinsa en els seus pensaments. Núvols grisos a l’horitzó. Mar de metall. Barques que tornen a port els xiscles de les gavines. Les sent, peró no les escolta. Passeja pels seus records. Fa 80 anys, sobre la mateixa pedra, parlava amb el seu germà. De la lleva del biberó, marxava a la guerra. Llavors, no sabia que era la darrera conversa. I no va atinar a dir-li com se l’estimava. Més aviat li va retreure que marxés, deixant-la sóla amb els pares. Quantes vegades ho ha lamentat!

Ell no va tornar. Ni viu, ni mort. El seus ossos, perduts per algun lloc del front de l’Ebre. Potser en una trinxera o en una fossa, compartint amb altres un destí que no van triar.  L’àvia transita per l’angoixa del temps en que el va esperar. I per l’angoixa del temps en que va desesperar. I per quan va començar a crèixer-li el forat que te al centre del seu pit. Aquest forat que s’ha anat empassant tot alló de bó que li ha portat la vida.

Mai ha volgut buscar-lo. S’ofega, només pensar-hi. S’ofega, només sentir parlar de desapareguts. S’ofega, només sentir parlar de guerres. I ara que la mort se li acosta, el dolor de la pèrdua es fa cada cop més intens.

Només aquí, asseguda a la pedra, quan el cel i el mar empapen l’aire de melangia, pot fer sortir el dolor del seu cos. Es concentra en contenir el buit del pit. Poc a poc, respira fins encerclar l’angoixa. Mentre les llàgrimes li llisquen per les galtes, cara avall.

Paula

#40 Se acabó la fiesta

Empezó a quejarse en cuanto bajó del coche. Que si hace calor, que si hay demasiada gente, que si yo no entiendo qué ansia de playa tenéis si sois de secano… Mi padre resoplaba mientras sacaba los trastos del maletero y mi madre le daba la razón como a los locos, sin escucharla siquiera. Yo me refugié detrás de un libro y mi hermana, todavía sin capacidad de autonomía, quedó a merced de mi abuela que la cogió de la mano y, con paso resuelto, se acercaron a la orilla.

En ese momento, un señor, tan desnudo como el día que nació, se cruzó en su camino. “Buenos días”, le dijo con cortesía. Todos contuvimos el aliento y la miramos. El espanto la dejó muda y petrificada… hasta que una ola traicionera le mojó los tobillos y volvió a ser ella. Le tapó los ojos a mi hermana, la arrastró hasta el coche preguntándose a gritos dónde había quedado la decencia. No nos quedó más remedio que seguirla y dar por terminado el día de fiesta.

Será que llega el verano o que la echo de menos más de lo que creía pero no dejo de darle vueltas a este recuerdo. Qué extraña es, a veces, la melancolía.

Not Me

#41 Sense Ficció

Arenys 1904. No en volíen cap més. Ja n’havien tingut cuatre i en varen venir dues més.

El besavi en volia portar una al torn de les Claresses, però ella, plorant, li va demanar que la portes a una dida perquè la cries. Una era petita i rodoneta, menjaria poc. L’altre era llarga i prima, necessitaria més menjar. Van portar aquesta última a casa d’uns pagesos de Campins.

L’àvia hi va ser molt feliç allà. Era estimada i mimada. Tenia tot el menjar que volia i va aprendre a llegir i escriure, tot un repte si tenim en compte que era gairebé cega.

Quan va fer els nou anys, el seu pare la va reclamar. Ara “ja era gran” i podia treballar. Per la força, ignorant els plors de tothom, se la va emportar cap Arenys.Va anar a viure amb uns pares que desconeixia, que no l’estimaven i amb uns germans que li deien “la forastera”. Anar a la primera platja i trepitjar la sorra era el que li feia més il·lusió.

Impotència, melangia, desesperació i angoixa varen omplir la seva vida i no la varen abandonar fins que va morir, al caure per les escales de casa seva, per culpa de la ceguesa. Arenys 1982.

La neta

#42 Miedo al mar

De pequeño mi abuela me llevaba a la playa todos los viernes y regresábamos sin problemas para cenar.

Una vez mi madre decidió llevarme a la playa, yo estaba contento pero , para mi ir a la playa siempre tenía que ver con mi abuela, ese día, yo jugaba cerca de la orilla , sombrilla de topos que siempre llevaba mi abuela era mi guía, pero mi madre solo llevó una toalla y la bolsa con la merienda, así que terminé perdiéndola de vista, recuerdo que comencé a caminar por la orilla  pero no le veía la playa estaba

abarrotada y cada vez me alejaba mas del lugar donde había estado jugando. En aquella época yo tenía casi 6 años, me sentí solo y llamaba a mi abuela a gritos para que viniera a buscarme, pensé que la única manera de verla era desde dentro  del agua, así que me adentré al agua pero me di cuenta que hasta cierto punto mis pies no tocaban el fondo, fue entonces cuando sentí pánico y comencé a gritar” ayuda, entre tanto yo bebía agua  pero buscaba a mi madre, después de un momento no supe nada mas hasta que desperté.

Desde entonces no he vuelto a estar dentro del mar y esos maravillosos días en los que disfrutaba de la playa con mi abuela como dice la canción “sento dolça melangia i que en ella penso en tot moment”.

Soleado

#43 Carena enllà

Arriba esbufegant a l’últim cingle. Havia oblidat, després de tants anys, com n’era de difícil remuntar aquella carena. Es deixa caure panxa enlaire, i la primera cosa que li ve al cap veient la nuvolada és que el clima no hi ajuda gens. Fins que s’adona que allò és una inquietud de gent de ciutat, sempre capficats pel temps quan surten de cap de setmana.

Que no ha vingut fins aquí per tancar el cicle? Que ja no recorda el fred, la boira i totes aquelles incomoditats de les quals no va ser mai conscient durant els anys d’infantesa?

Potser sí que la vida ha canviat, però la natura lluita per subsistir. I pel que pot comprovar, en aquell racó de món se’n surt prou bé.

No, no em passa res, senyora. Prenc el sol. Se l’ha de saber buscar. Veu aquell raig d’allà, per exemple?

L’Elvireta, recoi. Era l’Elvireta. Reconvertida en àvia, però era ella. Sort que no l’ha reconegut. Ni enyorança ni melangia, que consti. Però hauria estat molt complicat, amb l’antiga companya de jocs per allí enmig.

Decidit, camina vers l’estimball. Al dessota, un mar de núvols li retorna vells records de platja en família. Se’ls espolsa sense deixar lloc al dubte. Avança. Pren aire. Fa un parell de passes més… i salta.

W. Porta

#44 Teràpia de zel

Tornant del centre de rehabilitació per la carretera que fregava la costa, l’àvia va copsar la meva mirada resignada cap al mar.

―Si no vols que la melangia t’absorbeixi has de viure d’ara endavant―em va dir amb dolcesa―, no pensis que ja no podràs córrer per la platja, pensa en els castells que hi podràs construir.

―Iaia, no vull ser arquitecte, volia ser atleta.

―I què t’ho impedeix? ―Vaig alçar les celles incrèdul. Ella de nou em sacsejà el cervell:― Obre’t a les possibilitats en comptes de tancar-te en els límits. Hauries de mirar de trobar algú que estigui passant pel mateix que tu, t’acceptarà sense condicions i et comprendrà millor que tu mateix.

―No tinc a prop ningú a qui també li falti una cama.

―Qui diu que hagi de ser una persona?

―Per això t’envoltes de gatots vells?

―Són ells qui venen a mi, saben que els comprenc, perquè també soc vella.

L’àvia em va dur directament al refugi. Una desena de gats joves es passejaven indiferents a la meva persona. Però des d’un racó, un petitó tigrat va aixecar el cap i va observar-me, va venir directament cap a mi amb les seves tres potes i va fregar el cos contra la meva cama bona.

―Que estrany ―va dir la voluntària de la gatera―, és la primera vegada que abandona el seu racó des que es va recuperar de l’accident.

Zeus

---

Concurs organitzat per l’Hotel Sa Voga – www.savoga.cat