Relats del IXè Concurs de Microrelats

Aquí pots trobar tots els relats que ens van arribant

Busca el teu relat

Cerca

Relat #1: Allò que el mar amaga

N’hi va haver prou amb veure la seva mà per saber que venia de la guerra. Tenia les ungles negres, els seus dits eren com branques mortes i la pell li penjava a tires. 

Jo em volia girar, però em vaig quedar quieta. 

Va estendre el puny i me’l va obrir com qui ofereix una disculpa.
—Per tu —va dir.

Era una dent. Meva. Una de les que vaig perdre quan tenia set anys, la que vaig enterrar al pati de l’escola, plorant perquè la mare no havia vingut a recollir-me. Des d’aquell dia no va venir ningú mai més per mi. Tampoc ell.

Se’n va anar sense pressa, i jo em vaig quedar amb la dent a la mà. Aquella dent. Aquella dent no la volia així que vaig sortir corrents cap al penya-segat i la vaig llençar tan fort com vaig poder.

– Aire Blau

Relat #2 Encisat

N’hi va haver prou amb un cop d’ull per encisar-me. Val a dir que em vaig enamorar al lloc més insospitat: un centre comercial. Pensem que estem curats d’espants, que actuem amb sensatesa i racionalitat davant els esdeveniments. Però l’atzar només precisa d’uns segons per capgirar-nos el futur. Passem de raonar amb el cap, a fer-ho amb el cor. Si tinguéssim el poder de fer i desfer a voluntat, serien figues d’un altre paner. Però no podem oposar-nos als tripijocs que el destí ens té reservats a cadascú. Confesso que en el meu cas fou un amor a primera vista. Petita, dolça, tendra, seductora i irresistible. Una criatura divina. Tan bon punt les nostres mirades es van creuar, vaig intuir que no me’n sortiria. M’havia encisat sense remei. Pèl daurat, morro galanxó, dòcil en extrem. Què més puc afegir? Estava plantada en una caixa de cartró envoltada de germanets. És un cadell de raça Golden retriever, que sols té un mes i escaig. Una gosseta que es diu “Linda”, com no podia ser d’una altra manera.

-Uxue de Mataró

Relat #3: Un entrebanc

N’hi va haver prou amb cinc segons, per donar-me compta que aquell home em mirava a mi d’una manera que m’esgarrifava.

Recordo que era dijous, feia un dia rúfol i malcarat. El tren anava de gom a gom. Jo estava dempeus agafada a la barra, i quan vaig mirar cap endavant, el vaig veure. Era un home fort, reci i no molt alt. Amb una edat indefinida, tenia la mirada fixa en mi. Era una situació molt incòmoda .

Duia  camisa blanca oberta de bat a bat i pantalons amples. El seu cos tenia la pell bruna i bruta. Tota la seva fesomia  era esperpèntica i xaixa. Un home capaç de fer-ne de totes. Vaig tenir la sensació física que em trobava en perill.

Quan el tren va arribar a la meva parada, les portes es van obrir de bat a bat i jo vaig sortir quasi volant.

Al cap de poc temps em vaig assabentar que aquest individu m’estava seguint.

Vaig anar cap al Corte Inglés que estava a prop i en un no res ja era a les escales mecàniques.  Ell continuava darrera meu.

Vaig amagar-me una mica i quan estava davant de les escales, en un impuls automàtic i amb una força esfereïdora, li vaig donar una empenta tan forta que va caure rodant escales avall.

De cop i volta vam sentir un esclafit agut i sord. Llavors,  un silenci espès ens vam envoltar. I jo vaig sentir la fiblada de la por.

I això, es tot el que va passar senyor jutge, aquell dia que per un entrebanc em vaig convertir en una assassina sense més ni menys.

-Floreta

Relat #4: Cridar en silenci

N’hi va haver prou amb una mirada plena d’odi. Feia més mal que tots els cops, que totes les paraules que em trencaven a trossets cada dia. El dolor s’escolava per cada racó del meu cos, mentre la por m’immobilitzava. 
Feia massa temps que enfonsava els crits sota l’ombra del silenci. Si intentava avançar, ell m’empaitava. Estava atrapada dins un forat sense llum, sense aire. De mica en mica, em diluïa, deixava de ser jo per evitar una tempesta que igualment m’ofegava sota la pluja. 
Amb la mirada perduda, asseguda a la vora del mar, em preguntava si algun dia tornaria a respirar de debò, sabent, que qui em robava l’aire era aquell a qui, de petita, cridava pare.

– Blau

Relat #5. Art

N’hi va haver prou amb un cop d’ull per saber que no estava davant d’una obra d’art convencional. Un llenç blanc de tres metres per dos, immaculat excepte per un senzill gargot a la cantonada inferior esquerra. Era impossible deixar de mirar.
-Quant dius que has pagat? -va preguntar al seu amic Pau, que amb un somriure d’orella a orella sabia que havia fet el negoci del segle.
-Vaig haver de regatejar, però al final me’l van deixar en un milió. Però el meu marxant em diu que en res triplicarà el valor. Fixa’t en l’etiqueta…
Al marge del quadre, un codi QR i la inscripció “AI free” indicava que l’obra havia estat generada sense l’ús d’intel·ligència artificial. Feia anys que no es veia una peça així.
Amb un pinzell gruixut i pintura negra, l’artista havia dibuixat a mà alçada un semicercle d’uns deu centímetres de diàmetre, una línea que pujava en diagonal cap al centre uns quaranta centímetres, un nou semicercle i una altra recta que desfeia el camí de l’original per acabar amb un altre semicercle. Tot amb un sol traç. I després, una línia que unia ambdues paral·leles i el semicercle, i una darrera que dividia el semicercle en dos.
-L’artista va voler representar un membre viril masculí. Era habitual que a principis del segle XXI, en quant algú veia un espai en blanc sentís la necessitat de fer-ho -explicà en Pau.
-Fascinant… és com si un hagués d’imaginar els detalls que falten, no com a la resta de quadres… Bona compra, si senyor!

-Linus Van Pelt

Relat #6:

GIPSOTECA
Florència, 1798
N’hi va haver prou amb un instant perquè la ment del jove aprenent d’escultor tornés a visualitzar a Elisa, la seva estimada que dos dies enrere fugí amb un aristòcrata vienès. Mentre la vista la tenia posada en la model, el cor i el cap els tenia davant d’Elisa, fent que les seves mans destres donessin forma al guix que estava treballant fins a convertir-lo en un preciós bust amb la fisonomia de la seva estimada.
—Ho sento, mestre —digué —val més que el destrueixi. No s’assembla gens a la model. I se n’anà desitjant que desapareixent el bust de l’Elisa, desapareixeria el dolor del seu cor. Però el mestre guardà l’obra al seu magatzem. Aquell jove, de nom Lorenzo Bartolini, havia creat una obra d’art. 

Florència, avui

Des d’aquí dalt enmig de la resta de bustos, observo el retrat del meu estimat Bartolini que presideix la Gipsoteca aixecada en el seu honor. Sàpigues, amor meu, que per més que passin els anys, per més que passin els segles, mai deixaré d’estimar-te. No vaig deixar-te; la meva família, coneixedora del nostre amor, s’ho arreglà per comprometre’m amb el duc de Auerstädt. Va ser un bon espòs, però mai vaig oblidar-te. Mai t’oblidaré.

-Capità Fracàs

Relat #7: Plaer efímer

N’hi va haver prou amb una mirada encuriosida perquè el miracle succeís. Portava hores al congelador de la gelateria, ben posat darrere el vidre com si fos una estrella de cinema esperant ser descoberta. Impacient, desitjava fer gaudir algú disposat a pagar per una mica de dolçor tropical. No entenia per què tothom preferia la xocolata, la vainilla o aquell gelat verd radioactiu que en diuen “pistatxo”. Jo, amb el meu color ataronjat i brillantor irresistible, em sentia menystingut. M’imaginava la llengua d’algú passejant per sobre meu (amb respecte, això sí), i uns dits decidits portant-me a la glòria del paladar. El temps passava i el fred em mantenia en forma, però mentalment ja m’estava acomiadant del dia. Va ser llavors quan una criatura valenta, armada amb una cullera de plàstic i una gran curiositat, em va assenyalar. “El de papaia, si us plau”, va dir. Gairebé em fonc d’emoció. Em van servir amb elegància. Ara només espero que no em confonguin amb el de mango. Això sí que seria tràgic.

-Haiku75

Relat #8: Veler amarrat

N’hi va haver prou amb una lectura ràpida, mig d’amagat, aquell poema d’arxiu ho canviaria tot. Escrit feia uns anys era just el que sentia ara, d’ un poeta que ni tan sols coneixia, però deia la veritat que no m’atreviria a dir jo. El vaig estimar des d’aquell precís moment.
La vida que fins ara coneixia era d’ algú altre, les ales quedaven obertes i el cor, més que ple d’emocions, d’ amor, de veritats que ja havia oblidat, de les esperances que havia perdut, de les nits llargues, de les llàgrimes que havia plorat i que ploraria més tard, aquell poema va obrir un camí per desfer-me del que ja no hi era. Aquell poema no només era ell, també era jo i era el veler amarrat al port.
L’onatge ens va portar a illes desconegudea, algunes dolces, altres inhòspites on no hi haviem estat mai, on no tothom hi sobreviu, només els il•lusos, diuen, valents i savis podrien trobar allà de l’ escassetat, l’ abundància, de la por, la superació i de la tristessa, l’amor.
El vell veler la lluita amaina, la marinada el porta a port possant-se a l’abric de qui li diu amor.

-Posidònia

Relat #9: Vida aturada

N’hi va haver prou amb aquella frase. Una només, dita sense malícia i sense pensar-hi gaire:
—Potser no ets el que necessito ara mateix.
Ella no va respondre. Va somriure, va assentir i va continuar parant la taula com si res. Però aquella nit, després de fer l’amor i d’una llarga abraçada en silenci, va decidir que l’endemà marxaria i no tornaria mai més.

Les hores sense saber res, els mossos d’esquadra, la televisió… ningú trobava una explicació a la seva desaparició. La seva roba era plegada a la cadira, el mòbil carregant a la tauleta. Només faltava ella.
Com pot ser que algú desaparegui així, sense deixar una nota, cap rastre, cap pista?

Sempre havia estat metòdica, previsora, incapaç d’actuar impulsivament. Però alguna cosa va trencar-se per dins. La ciutat la va engolir, la va despentinar, la va esborrar. Sense forma humana, sense nom, sense llar.

Potser, algun dia, es van topar pel carrer. Ell, caminant de pressa cap a la feina. Ella, estirada a terra en algun racó de ciutat, esperant que aquell diumenge deixés d’ocupar-ho tot.

La vida es va aturar aquella nit. Ella no volia que res canviés, però va canviar tot.
N’hi va haver prou.

-Alea

Relat #10: El candidat

N’hi va haver prou amb dues paraules del candidat en el míting electoral perquè els seus seguidors, que escoltaven amb atenció, quedessin en estat de xoc. Minuts més tard arribaven les ambulàncies per atendre les nombroses persones que havien patit lipotímies, atacs d’ansietat i fins i tot un infart.
Ningú entenia com havia pogut passar. El candidat a la presidència acabava de donar la raó a l’oposició! Sí, sí, ho sentiu bé… i va tenir els nassos de repetir-ho un parell de vegades, per si no havia quedat clar.
Aquelles paraules, com deia, van generar un caos sense precedents. “On s’ha vist una cosa així?” Aquest home és boig! Això mai! Qualsevol cosa abans de donar la raó a l’adversari polític… encara que la tingui!”, cridava exaltat un dels assistents des de la llitera on estava sent atès per un atac de nervis.
Per sort, l’equip mèdic del partit va actuar amb rapidesa, i el candidat va ser traslladat immediatament a l’Hospital Psiquiàtric, per ser ingressat d’urgència.

-Mandy Holmes

Relat #11: Sentiment

N’hi va haver prou en mirar-la als ulls per saber que no eren bones notícies.
La maleïda ELA s’havia apoderat del seu cos i dia a dia notava que les forces li mancaven.
Va prendre la decisió més gran de la seva vida, acomiadar-se de tots els seus éssers estimats. D.E.P.

-Xeniaduna

Relat #12: EL triomf de l’ecologia

N’hi va haver prou amb recórrer a una autoritat inapelable per acabar amb les muntanyes de paperassa que produïen els viaranys de la justícia.
Diu la sentència bíblica la caritat ha d’excel·lir sobre la justícia. Per tant, a partir d’ara ningú, ni tan sols l’estat, podrà manllevar conscientment la vida d’altri. Els condemnats —mentre n’hi hagi— seuran a la cadira un cop per setmana; una mà innocent triarà i premerà un dels dos possibles botons.
Si està de sort, el pres tornarà viu a la cel·la. I, de retop, salvarem els boscos.

-Barbereta

Relat #13: Arrels

N’hi va haver prou amb tancar els ulls un moment, inspirar profundament i, en obrir-los, sentir que no estava sola. La brisa agitava les fulles amb un murmuri constant, com si el seu tpare li xiuxiuegés calma.
De petita, l’havia vist com un home practic i discret. No va ser fins que ell enfilava la vellesa que en va descobrir el costat més contemplatiu.
Van començar a passejar plegats, primer per fer-lo moure, després com un ritual sense pressa. Li agradava anar sempre al mateix lloc: el Parc de Lourdes. Allà observaven els eucaliptus, la llum entre les capçades, les ombres d’aquests dansant.
Ell li feia notar detalls: la textura de l’escorça, la direcció de les branques… “Cada arbre té la seva historia, com nosaltres”, deia.
Potser per aixo, ara que caminava perduda per un bosc desconegut, no tenia por. Només una estranya melangia i el record d’una frase del pare:
—Si mai et perds, no corris; els arbres et guiaran. Perdre’s pot ser l’inici d’un nou cami.
I, encara que ara caminava sola, l’acompanyava l’essència de tot el que ell li havia ensenyat.

-Arenys

Relat #14: Paraules Robades

N’hi va haver prou amb aquella darrera paraula. Em van suggerir que assistís a teràpia perquè ja ningú podia fer res més per mi. Tampoc em quedaven gaires opcions: la meva família i parella em donaven l’esquena… Em vaig plantejar deixar aquell mal vici, però no era gens fàcil.

El dia de l’avaluació psiquiàtrica, em vaig presentar a la consulta amb els primers símptomes d’abstinència. El doctor va llegir el meu cas en veu alta: “robatori i atracament a una llibreria”. En la meva defensa, he de dir que ja havia robat unes quantes paraules abans que em detinguessin. Al psiquiatre, no li va importar la meva proesa i em va diagnosticar ràpidament: “alteració profunda per la paraula escrita”. M’ho va haver de recalcar dues vegades; jo només era capaç de pensar en aquells dos noms entrellaçats, aquella preposició… quina meravella.

Em van ingressar a un retir dedicat a escriptors addictes com jo. “Serà com un hotel. Et curaràs de seguida”, em van repetir. Res més allunyat de la realitat: no sabien que allà tothom traficava amb paraules. Trèiem mots d’etiquetes de xampú o de les butxaques dels cuidadors quan aquests no miràvem. Jo era, sens dubte, la millor. Fins i tot, vaig arrabassar un adverbi. No van trigar a enxampar-me i tancar-me a una cel·la closa. No va durar gaire el meu turment, ja que, aviat, em vaig adonar que el meu nom estava brodat al pijama… Hauria de ser suficient per tornar a començar.

-Lali del vent

Relat #15: A reveure

N’hi va haver prou amb una mirada per entendre que allò no es podia tornar a repetir. Aquella mirada dolça, plena de mots que ens vam dir i que ens feia goig recordar; plena de paraules que mai ens diríem. Tu havies de marxar i jo no teníem temps de dir-nos tot allò que ens ha quedat pendent. Només una senzilla mirada per acomiadar-nos, plena d’amor.

Vas haver de marxar. Romandre aquí era ja massa complicat i allà t’estaven esperant. Uns dies abans et vas anas assegurant que tot quedava lligat, que estaríemebé sense tu. El viatge no et feia por; només paties per l’enyor.

Aquella mirada cada dia m’acompanya, m’esguarda i em diu que tot està bé. Pare, espera’m. Quan vingui allà on siguis, quan ens retrobem, seguirem les nostres xerrades allà on les vam deixar. I, mentrestant, n’hi ha prou amb una mirada al meu voltant, per sentir-te present; sempre al meu costat.

-Laura Vuret

Relat #16: Una nota i un clavell

N’hi va haver prou amb una nota i un clavell. Un simple tros de paper escrit i una flor de primavera. Aquella nota on em deies que el que havia passat, era només una cosa més de la teva vida, un simple acte efímer sense importància. I el clavell. Saps com m’agraden. Una flor senzilla i mediterrània, com jo. Quantes vegades t’havia dit que, si hagués de ser una flor, en seria un. La flor de l’anhel, el romanç i passió. I tu en vas escollir precisament un per acomiadar-te.

Aquell matí, estirada al llit, em vaig quedar sola amb la nota a la mà i el cor destrossat. Vaig mirar la flor, i no la vaig veure com abans. Ara era la prova física d’un engany subtil, disfressat de bellesa i amor pur. La meva flor preferida, convertida en símbol d’un amor que només havia existit en la meva imaginació.

Vaig somriure, irònicament. Però només per un moment. Just abans d’adonar-me de tot i esclatar.

Vaig deixar el clavell a la tauleta de nit, allà on tot de forma indirecta, havia començat. I la nota, la vaig trencar amb ràbia i impotència. El teu adeu i oblit, no mereixia ni paper ni flor.

Em vaig aixecar sense mirar enrere. No sabia què anava a fer, ni on anar. Però una cosa tenia clara: anava sense tu.

-Pàtria Mare

Relat #17: L’absència

N’hi va haver prou amb el silenci d’aquell matí per fer-li entendre que tot havia canviat. No va caldre cap paraula, ni una mirada. En despertar-se, va notar el buit al seu costat, el llit fred, les tasses intactes a la cuina. L’aire feia olor de comiat, tot i que ningú l’havia anunciat.

Va caminar per la casa com si fos un lloc estrany. Cada detall li parlava d’ell: els llibres mal posats, la jaqueta penjada a mitges, un paper amb un número de telèfon. Però l’essència, aquella presència que abans ho omplia tot, s’havia esvaït.

Va seure al sofà, mirant el carrer sense veure res. No sabia si era ràbia, tristesa o alleujament. Potser una barreja. Però va entendre que, al final, el que pesa més no és la partida, sinó tot el que no es diu abans de marxar.

-Sweetread

Relat #18: Llocs que són temps

N’hi va haver prou amb aquella trucada per adonar-me que un món sencer s’esvaïa. A l’altra banda del telèfon, ma germana s’explicava resolutiva:
–Fet, acabo de sortir del notari! Demà marxem cap al Vietnam, ja parlarem.
–Gràcies per encarregar-te’n. Passeu-ho bé.
I així, en mitja hora, es va vendre el mas del poble, que havia estat de la família durant dos segles. El sentiment de traïció m’ofegava, feia tan poc que havien mort els pares!
Per a la Laura, aquella casa era només un lloc. Per a mi, era temps. Estius de berenars amb xocolata, de petons inexperts i bicicletes, de la mare pentinant-nos amb deler.
Quan a la nit la soledat m’escanyava, aquells records eren un suau bàlsam. Ara semblava que tot es consumia a la pira dels diners.
Això anava rumiant quan, com cada dia, m’enfilava per la riera.
De sobte, davant meu un home plorós llençà un ram de roses en perfecte estat a la paperera. I seguí caminant, sense mirar enrere.
Quin destí indigne per a aquelles flors, morir cap per avall, morir encara tan fresques…
En rescatar-les, vaig pensar en el gerro —sempre buit— que sobrevivia resignat a la galeria.
Ja era hora que tornés a néixer. Ja era hora de fer, de la vacuïtat, vida.

-La garsa distreta

Relat #19: Un rajolí de sol

N’hi va haver prou amb una frase ben simple per desbloquejar el tancament hermètic del grup: El meu es diu Rikki.
M’hi van acollir sorpreses i expectants. I surt de casa? Dormiu junts? Li agraden les visites? De quin color és? Somreien amb cada resposta, i multiplicaven preguntes i comentaris, com jo les havia sentit fer tantes vegades, sempre des de fora. Les seves veus brillaven alegres com ho fa la força del sol que puja al cim del cel, com llum insaciable que cerca racons per encegar-ho tot.
A meditació ens deien que la felicitat no estava a fora sinó dins de nosaltres. Però no pot ser, jo a dintre meu només hi sento el murmuri d’una roina, i el que anhelo són converses infinites. I, ara sí, en aquell ball feliç de paraules jo hi era al bell mig, jo i en Rikki, que dissabte en farà quaranta-set i encara no sé què regalar-li!
Els riures es van assecar com cartrons. Progressivament, els cossos, talment nines, voltaven per tornar a tancar el cercle de sol irradiant, tancar el parèntesi, el seu desert petit, buit i imaginari, deixant-me altre cop a fora, exclosa, en la infinitud de les gotes de pluja que cauen i romanen soles.

-Kaunis Sade

Relat #20: Vaixell cap a la llibertat

N’hi va haver prou amb l’amor que es professaven tots dos. En la terminal de la naviliera, esperaven asseguts la sortida d’un vaixell que els hauria de dur cap a la llibertat. En Tomy i la Rosy, havien arribat extenuats fugint del no-res. Amb la mirada clavada hipnòticament en el gran rellotge de l’estació, la parella romania en silenci i els minuts es feien eterns. “A les onze en punt heu de ser al moll. Ni abans ni després”, els havia dit un home que mig amagat i rondant pels racons, de la terminal, els abordà quan s’adonà que no hi duien documents.
Aquell desconegut que deia ser el segon del capità d’un vaixell de càrrega que salparia aquella mateixa tarda cap a Espanya, els assegurà dos passatges sota mà, sempre que el pagament, fos immediat i sense cap document que acredités res. L’extrema necessitat va fer que la parella hagués de confiar. No li quedava cap més remei. “Busqueu el Jartúm”, els hi va dir.
Quan va ser l’hora el van veure. Allà hi era. Colossal. Mastodòntic. Amarrat encara als bol·lards del moll, semblava que els estava esperant. A punt de pujar a coberta, la parella intercanvià una mirada d’esperança. I de cop… la botzina del jartúm anuncià la immediata partida.

-Jordi Mesalt

Relat #21: Olor de Fusta

N’hi va haver prou amb una olor per despertar un record que feia anys que dormia.
Era l’olor de fusta humida, barrejada amb la cendra freda d’una llar de foc. En Marti, assegut al banc d’una estació de muntanya, esperava el tren sense pressa, quan aquell aroma li va travessar la memoria com un llampec suau però intens.
Va tancar els ulls i, de sobte, va tornar a tenir deu anys. Va veure el seu avi encenent el foc amb paciencia, les mans aspres, els ulls clars i tranquils. Va sentir el cruixir de la llenya, l’olor de sopa calenta i el silenci de la neu caient més ellà de la finestra.
Aquella escena, amagada en algun racó de la seva ment, ressorgia ara amb una precisio desconcertant.
Feia molt que no pensava en tot allò. La feina, les presses, les pantalles constants havien anat empolsinant aquells records fins a fer-los gairebé invisibles. Però només calia una olor, un instant, per fer-los reviure amb una claredat dolorosa i alhora reconfortant.
N’hi va haver prou amb aquell moment per entendre que no ho havia perdut tot. Que dins seu encara hi havia espai per la memoria, la calma i la gratitud. I que, potser, ja era hora de tornar-hi.

-Clau 24

Relat #22: Per una copa de vi

N’hi va haver prou amb trobar el rebut de la bugaderia. Perquè la dependenta em tornés el meu vestit net. Ja que es va embrutar per culpa d’una talossa que en va llençar una copa de vi durant el ball de compromís d’Arantxa, la meva cosina amb Oriol, el seu promès.

Les festes de compromís estan desfasades. Però Arantxa aquestes coses dels rics li agraden. A part que li agraden els serials, les pel.licules romàntiques, cada setmana es compra o es llegeix les revistes del cor i el pitjor, li agraden les pel.licules Disney. Però el ximple de l’Oriol és igual que la meva cosina, tret que no es perd cap partit del seu equip de futbol.

Els amics de l’Oriol són lletjos, excepte Òscar. Que va estar tota la nit mirant-me i acabes amb el vestit brut per culpa de la gelosia de la seva xicota i amiga d’Arantxa. Per sort vam intercanviar el número de mòbil amb Òscar abans que la seva xicota, ham tirés la copa de vi. Si hi ha sort passarem tardes interessants en un bon hotel.

-Eliss51

Relat #23: Carmesi

N’hi va haver prou amb mirar-se una vegada més. Va agafar d’entre tots els seus pintallavis el més vermell. I se’ls va repassar prou bé tenint en compte quant li tremolava la mà. Va esperar sentir-se més bonica, més madura o potser una mica més dona. Buscava seguretat a una barra de mentides.
Eixugava les seves mans al seu pantaló i notava les seves cames vacil·lar. Va omplir el pit d’aire i va passar la porta amb un somriure a la cara.
En quant va trepitjar el restaurant ell es va aixecar de la cadira i li va fer dos petons suaus. Un a cada galta.
Ella va asseure’s mirant-lo directament als ulls. Suposava que el temps l’hauria tractat bé i tenía raó, estava igual de guapo que sempre. Per descomptat ell estava fent la mateixa anàlisi d’ella.
Llavors tot i que haguessin passat més de dos anys, amb una sola frase tot torna a ser com sempre. Com si mai s’haguessin separat.
-El pintallavis, no m’agrada com et queda.
Ella es va aixecar de la cadira, es va inclinar sobre ell i li va fer un petó.
Ell es va quedar sense paraules.
-A mi tampoc m’agrada com et queda.
Ella es va allunyar amb la valentia que havia d’haver tingut fa anys mentre ell es retirava l’excés de sinceritat dels llavis.

-Palia

Relat #24: Fum

N’hi va haver prou amb un inici per saber que allò s’acabaria i un final per saber que no hauria d’haver començat mai i que mai més no podria deixar-ho.

-Ann

Relat #25: Crim insòlit

N’hi va haver prou amb un cant misteriós. O això diuen.
El cas és que una barca va embarrancar entre dues roques, prop de la platja Fonda. Ningú sap ben bé què va passar. Diuen que no feia mal temps, però dins l’embarcació van descobrir dos estrangers morts, sense cap signe de violència aparent.
Tres dies més tard, prop d’allí, un noi ros em va trobar inconscient i malferida entre unes canyes. Diuen que va avisar a emergències i em van dur a l’hospital més proper amb ambulància, directe a quiròfan. Diuen que van fer venir els doctors més eminents del país i que van fer tot el que van poder per salvar-me.
Jo no recordo res. Sols que quan em vaig despertar estava emmanillada i espantada, rodejada d’uns soldats estranys amb bata blanca. I em vaig posar a plorar, perquè no entenia res.
La notícia es va publicar arreu: “A la platja Fonda han trobat malferida un sirena. Se l’acusa de la mort dels germans Grimm”.
I em van condemnar a vint anys i un dia. Ni tan sols em vaig poder defensar. Van decidir aïllar-me dins d’una bassa fosca i humida, sense cap més opció. L’únic que em visita és el noi que em va trobar. Es diu Hans, Hans Christian Andersen. I és l’únic que creu en la meva innocència.

-Ariel

Relat #26: Avui no vens

N’hi hi va haver prou amb un cop d’ ull per veure la teva angoixa.
Cada dia a la mateixa hora, venies a comprar pà, els cabells et tapaven la cara i amb el cap baix.
En un fil de veu demanaves la barra de sempre, sense aixecar la mirada més enllà de la meva espatlla.
I jo et veia tant delicada i fràgil que el cor se m’ encongia.
Quan sorties per la porta em deixaves un gust amarg, una recança. Però darrera teu arribaven altres persones a comprar el pà , la coca o les pastes farcides, i el meu cap deixava de rumiar amb tu.
Avui m’ he sentit encoratjat, vull saber que amaga el teu cor compungit i els teus ulls tancats al món. Però avui, a la teva hora, tu no has vingut, en lloc teu, un home d’ espatlla ample, mans grosses i mirada fosca, m’ ha demanat la teva barra de sempre.

-Fada

Relat #27: Tempesta

N’hi va haver prou amb un instant perqué el silenci es trenqués. A l’alba, la ciutat encara dormia quan el vent va començar a moure les fulles seques, anunciant la tempesta que s’apropava. En Joan, vigilant des del seu balcó, va notar que aquella calma aparent amagava una força imminent.
Amb pas ferm, va sortir al carrer per avisar els veins, mentre el cel s’enfosquia i el primer tro retumbava a la distancia. Sense necessitat de crits ni alarmes, el seu gest va despertar una cadena de solidaritat. Gent que no es coneixia es va unir per protegir finestres, retirar objectes perillosos i ajudar els més vulnerables.
N’hi va haver prou amb aquell moment de decisió i col laboració perqué la comunitat es reforces, mostrant la seva resistencia davant la tempesta. Quan la pluja va començar a caure amb força, ja no eren individus separats, sinó un grup unit per l’empatia i la responsabilitat compartida.
A vegades, una situació inesperada revela la força amagada en la gent, i un sol instant esdevé el punt d’inflexió que defineix el caracter d’una citat.

-L’esquirol Roig

Relat #28: N’hi van sobrar

N’hi va haver prou amb escriure les primeres paraules per adonar-se’n que superaria el llindar dels mil dos-cents caràcters que posava a las bases. Hauria de canviar d’idea. Llavors se li va ocórrer fer un microrelat metaliterari on el personatge principal fos una escriptora que entomés el repte d’escriure aquell microrelat.
Però en començar a fer-lo, n’hi va haver prou amb escriure les primeres paraules perquè la protagonista se n’adonés que superaria el llindar dels mil dos-cents caràcters que posava a les bases. Es va aturar, pensativa. Hauria de canviar la seva idea. Llavors se li va ocórrer fer un microrelat metalitarari.
Primer va tornar a repassar les condicions i es va fixar en una que no havia vist fins aquell moment. El relat havia de començar amb una frase que s’especificava. «Som-hi», es va dir, i es va a posar a escriure’l, aquest cop del tot convençuda que no només se’n sortiria sinó que fins i tot li sobrarien alguns caràcters.
N’hi va haver prou amb mil.

-Meta

Relat #29: D’un lloc que el seu nom sí vull recordar

N’hi va haver prou amb llegir unes línies d’aquell vell llibre perquè en Jordi se’n adonés de que havia trobat el més valuós llibre d’aventures cavalleresques mai escrit en català!
Va entrar d’amagat al jardí d’una casa del segle XVI del passeig Colom de Barcelona. En trepitjar una tapa de fusta amagada sota un bardissar, aquesta es va trencar i ell es va enfonsar caient dintre d’una cambra fosca.
Amb la llanterna que portava va veure una vella porta que va obrir amb esforç. Pujant per unes escales que xerricaven va arribar al vestíbul.
Obrí una altre porta i es va trobar dintre de una superba biblioteca!
Meravellat per tot no se’n va adonar que havia trepitjat un polsador i moments després es va obrir una mitja porta on s’hi veien unes escales i no va dubtar a baixar-les.
Es va trobar en una habitació sense finestres amb una petita taula i damunt un cofret.
En obrir-lo, va trobar quelcom embolicat amb un llençol. Era un llibre!
Era la primera edició, la que sempre havia defensat que existia!
Per fi es podrien conèixer les aventures i els infortunis sense cap mena de censura del més famós gentilhome de tots els temps! I també al seu escriptor, en Joan Miquel, un català de Xixona!

-Èquid malgirbat

Relat #30: Canaletes

N’hi va haver prou amb un covard i amarg missatge de veu que gotejava llàgrimes vestides de tristesa, però ensumava una flaire hipòcrita que només volia mirar de reüll. Sospito, però no puc posar les mans al foc, per què va triar aquest canal. Intueixo perquè va escollir aquell capvespre radiant de primavera, poc abans del derbi entre periquitos i culers que podia fer campió de lliga al Barça. Per acabar-ho d’adobar, em va deixar al llindar del nostre primer aniversari. Cruel. Per cert, ja tenia un regal meravellós a punt de solfa.
Encara gràcies que l’emoció del partit, l’estel fugaç que va dibuixar la pilota després del xut de Lamin Yamal, la companyia dels amics, l’estómac xop de cervesa i l’orgasme d’aconseguir la lliga van esmussar el tràngol del missatge pervers.
Avui, encara desolat i deprimit, no em ve mai la imatge del gol de sentència del Fermin, ni el Casadó pletòric celebrant-ho a Canaletes; ni tan sols la pilota penetrant libidinosament l’escaire i acaronant amb sensualitat la xarxa al primer gol. Se m’apareix ella en un racó, desbocada i amb l’estelada de capa entre la multitud eufòrica blaugrana, riallejant i menjant-se, golafre, la boca apetitosa d’una dona.

-El cargol pacient

Relat #31: Déu espera que l’home recuperi la seva infància en la saviesa

N’hi va haver prou amb un pressentiment.
Camino pel penya-segat, un camí de cabres, en una competició que ningú ha proposat, que tots intentem guanyar. Per una banda, el pedregar, per l’altra l’onatge ferotge de l’Oceà. Les coves de “Ajuy” ens esperen, elles del cretaci, nosaltres els cretins.

Els meus ulls fixos en les escales, que els peus mig nus han d’esquivar. Pedres, i vermell de les sandàlies; en cada pas el pensament turmentat.

De cop el record: dolor intens, fa molt temps, en un lloc llunyà, allà a l’illa del Sol; entre saltiró el peu esquerre esmicolat, i amb ell tíbia i peroné. Un xaman el va redreçar, ell pregava a un gerani, jo perdia la consciència que em quedava.

Encara pago la hipoteca d’una imprudència, no tornarà la mobilitat, ara ho veig clar: “no he de demostrar res a ningú”.

A poc a poc freno la marxa, cerco un petit recer del camí, m’aparto del ramat:

—Ep companys!, plego

—No ho deixis!, falten cent metres!

—Més val plegar un minut abans que un segon després.

Les mirades posades en les sandàlies vermelles són el fre del seu caminar. Conscient que aquest camí ja no és el meu, inicio el camí de retorn a la terra ferma. No vull competir! No soc ramat!

-Eskali55

Relat #32: La mirada

N’hi va haver prou amb una mirada perquè se’m fes un nus a la gola. Mai l’havia vista abans, però sentia com si la conegués de tota la vida. Una mirada intimidant i indiscreta, D’aquelles que et fan dubtar si estàs a punt d’enamorar-te o de rebre una bufetada.

M’havia passat la nit bevent Martini sec amb quatre olives de més, beguda rere beguda. Fent petar la xerrada amb la gent que m’envoltava en aquella galeria d’art. Gent important, amb tratges fets a mida i vestits fins al terra. Però aquella noia era diferent. Tot i camuflar-se prou bé entre aquell núvol de perfums cars, tenia alguna cosa que la feia destacar: la mirada. Aquella mirada que m’havia trasbalsat.

La miro i ella em torna la mirada, mantenint-la com si no li fos incòmode. S’acosta lentament, però amb seguretat, així que faig el mateix, un peu rere l’altre fins que ens trobem, cara a cara, amb no més espai que el d’un dit entremig. Tanco els ulls i preparo la boca, acostant-la lentament fins que… els meus llavis xoquen contra un fred vidre. El soroll del got de Martini trencant-se contra el terra em torna a la realitat, obrint els ulls i adonant-me que tota la sala acaba de presenciar el “morreig” de la meva vida… amb el meu propi reflex.

-Xarritu

Relat #33: La veu del silenci

Ni va haver prou amb un gest per ofegar la meva veu i silenciar-me per sempre. Encara queda alguna cosa dins meu que lluita per respirar, tot i que fa temps que he deixat de fer-ho.
Tinc fred. Estic de boca terrosa, però les mans ja no em toquen a terra. A la meva esquena el sol comença a brillar, sense que en noti cap escalfor. Tan sols sento el lleu papalloneig dels ocells batent les ales sobre l’aigua. En un altre moment hauria estat una sensació del tot satisfactòria; ara, en canvi, no ho és. El fred s’ha apoderat de qualsevol sensació de plaer.
De lluny, sento passes i veus que criden el meu nom. L’operació de recerca fa setmanes que dura i cada vegada són menys els voluntaris que ajuden a buscar-me. Malgrat tot, tinc esperança.
— “Sarah!” criden. Jo també voldria cridar-los, però els llavis no em responen. Els tinc inflats, d’un blau violaci, com les venes que ja destaquen sota el to verdós i groguenc de la meva pell. Semblo un amfibi putrefacte.
No puc moure’m. Em conformaria amb poder moure un sol dit, però el meu cos està congelat. Paralitzat. Tanmateix, em sento lleugera. Això em diu que el procés de descomposició ja ha començat i no em queda gaire per surar a la superfície. Llavors em veuran, i desitjaràs haver-te enfonsat al fons del mar amb mi.

Em dic Sarah Jones. Estic morta. Tu em vas matar.

-Goretti

Relat #34: Déjà vu

N’hi va haver prou amb trobar-se i mirar-se als ulls.
Sota aquell magatzem d’un vell restaurant ballaven al ritme d’una música que eixia de l’altaveu portàtil del professor de teatre.
Balancejaven els cossos d’un costat a l’altre, deixant que el cap caigués en sentit contrari per la força del seu pes. Els braços, alçats, onejaven per sobre els caps d’esquerra a dreta suaument. Entre ells, més persones ballaven deixant-se anar, amb els ulls tancats, com si alguna droga els posseís.
Es miraven sense entendre què passava, no s’havien vist abans però sabien que aquella connexió bestial no podia ser res més que l’existència d’un passat.

– Apropeu-vos a la persona que tingueu més a prop i balleu amb ella- va dir el professor.
La casualitat no tenia cabuda en aquell espai i com dos imants es buscaven per poder ballar sense parar.

-Sentiu el vostre cos i deixeu-vos anar.
Ell somreia i ella reia executant, ara, un ball dionisíac sense ritme. La música sonava lenta però els seus batecs desentonaven totalment.

-T’agrada ballar?- va dir ell.

-Molt. Com et dius? Tinc la sensació que ens coneixem d’una altra vida.
No calia res més. Aquell vespre d’una classe improvisada va marcar l’inici d’un passat.

-Aiguablava

Relat #35: Tres maleïdes paraules

N’hi va haver prou amb tres paraules… No cal gaire més perquè et comenci a suar la pell, perquè la teva temperatura augmenti, perquè el teu color natural es torni vermellós, perquè el teu cor arrenqui a bategar més fort i ràpid. Tant se val quantes vegades em diguin aquestes paraules, ni qui les digui, ni on les diguin, ni quan, sempre em porten a aquest malestar i sentiment amarg, tinc la sensació que el món em ve a sobre i no puc fer per controlar-me ni controlar-ho, tot jo em bloquejo i només puc desitjar que passi el temps…

El cop que més impacte és el primer, i el pitjor és quan t’ho diu la teva parella… quan creus que tot està anant bé… Recordo la primera vegada, la senyoreta Rosa, mirant-me fixament als ulls, recordo quan m’ho va dir la meva parella a la primera cita amb una expressió que em feia treure l’ànima.

I ara també aquí al dinar de Nadal amb tota la família i tothom repetint la mateixa cançoneta: “Qui s’ha petat?, Qui s’ha petat?”. Fins que esclato i confesso: “JO! He estat jo, m’he llufat! Se m’ha escapat un pet, teniu algun problema?” I el silenci va regnar sota el meu poderós pet mentre la gent es tapava el nas.

-Hensulf

Relat #36:

N’hi va haver prou amb aquella trencadissa. Tot plegat s’esmicolà, i la seva essència se’n va anar en orris. La vaixella de Lladró de la besàvia i la seva vida ja no valien per a res. Eren totalment escampades sobre els dracs de Pascó que des del 1880 comptaven fidelment les seves anades, tornades, corredisses, passes perdudes, il·lusions, amors… i desamors.
Només a l’adolescència es promet sense mentir, perquè el cor encara no té ferides. “T’estimo”, li va dir… Si les silencioses i fidels rajoles parléssin! Per sort, són les úniques que saben guardar secrets.

-El drac de Pascó

Relat #37: Sincronia

N’hi va haver prou amb estar present, atent als senyals que la vida ens regala perquè existís una sincronització cerebral entre dues persones desconegudes.

– Senyora, ha d’emplenar les seves dades o no pot enviar el paquet. Si us plau, faci´s a un costat per a no fer esperar als altres.
La cua a l’oficina de Correus era llarga i alguns mostraven la seva impaciència amb bufecs i gestos . La dona, amb el DNI a la mà, va fer un cop d’ull als presents i es va dirigir cap a mi amb una mirada suplicant:

– Perdona, noi, m’he deixat les ulleres, podries..?
No vaig deixar que acabés la frase i, amb un somriure, li vaig agafar el formulari.
La gent ens va observar uns instants, però l’interès va ser efímer. Cadascú continuava mirant els seus mòbils adduïts per unes onades misterioses de llums i imatges que els impedia haver-hi tingut la iniciativa d’ajudar.
Feia dos anys que treballava en una escola d’adults i havia vist moltes vegades aquestes mirades angoixants, aquesta vergonya implacable que tenallava les persones analfabetes acovardint-les.
Potser aquella senyora s’havia deixat les ulleres i jo em vaig precipitar en les meves conclusions, però més val prevenir o simplement ser amable.

-Nuru

Relat #38: La poma

N’hi va haver prou amb un instant, segons diuen, perquè Eva convencés Adam de prendre l’únic fruit prohibit de l’Arbre del Bé i del Mal. Si la resposta d’Adam hagués estat aquesta: -Eva deixa’t de ximpleries i guarda la poma per al Newton, que en farà més bon ús. Ara viuríem en un Paradís etern, sense treballar i patir?

-Hean

Relat #39: Bon dia Theodor

N’hi va haver prou amb una mirada per saber qui era aquell home. Havien passat molts anys, però ni les arrugues, ni la calvície prominent, ni tan sols l’aire de jubilat inofensiu podien disfressar el rostre que em perseguia en malsons. Aquell home havia estat un comandant nazi, fred, calculador, responsable de centenars de morts, entre elles, nens i nenes que només tenien la desgràcia de ser jueus. Jo també hi era, aleshores. Vaig veure la mort de prop, li vaig sentir l’alè. Però, per alguna raó absurda o divina, vaig sobreviure. I ara ell era allà, demanant un cafè, com si res.
M’hi vaig apropar, molt nerviós. Ell em va veure venir, estranyat que el mirés amb tanta determinació. Li vaig dir que sabia qui era. Va aixecar una cella, impassible, amb aquell aire de superioritat que segurament no havia perdut mai. Va continuar assaborint el cafè, com si jo fos una simple nosa. Però al veure que apartava la vista, vaig perdre la por. Amb veu ferma, li vaig dir el seu nom veritable. No el que segurament havia adoptat per passar desapercebut durant dècades.

—Bon dia, Theodor Eicke.

En sentir el seu nom, li tremolà la mà i la tassa li caigué.
Els seus dies de llibertat, s’havien acabat.

-Àlos Sinera

Relat #40: Una abraçada salvavides d’emocions

N’hi va haver prou amb una càlida i sincera abraçada per diluir qualsevol dubte de solitud i oferir consol de saber que no estava sola. No va ser un simple gest, més aviat va ser una connexió instantània d’energies que transmetien coses i gestos que les paraules no saben ni poden dir.

Trencat el gel del moment i ja amb les primeres sensacions de calor humà transmeses per la força de les abraçades, va respirar de nou i comprendre que els suports incondicionals són molt necessaris i vitals.

Són comparables a la llum d’un far que il·lumina la foscor i ens marca el camí.

Moltes vegades, una abraçada, una gran abraçada és un gest tan important i vital comparable com si fos un coixí emocional que connecta les forces més curatives de l’univers amb la fe humana.

Una abraçada és un salvavides, és una caixa plena d’emocions que ens arriba al més profund del nostre ésser.

-Agustin Wine White

Relat #41: L’emprova

N’hi va haver prou amb escurçar-lo dotze centímetres perquè li anés perfecte. Semblava ben bé fet a mida, les mesures d’espatlla, pit i maluc coincidien. Aquesta emprova era per veure l’efecte del cinturó, que s’havia hagut de fet per cobrir l’ombra d’una taca a l’altura de la cintura, vestigi d’una vida anterior i que ni tan sols es va intentar treure.

La modista l’ajudava a posar-se’l, el teixit de seda salvatge deixava anar uns petits cruixits mentre la faldilla acampanada es posava bé. Després li va cordar el cos amb la filera de botons folrats i les seves preselles corresponents. Finalment, li va col·locar el cinturó, fet de tafetà també de seda, nuat a l’esquena.

Des d’un racó del provador, la seva germana, un parell d’anys més gran, se la mirava encantada, amb aquell vestit de color blau nit que feia unes setmanes havien comprat a Londres, en una botiga vintage, però que era d’una bona casa parisenca i del que les dues se’n van enamorar només de veure’l a l’aparador.

El somriure de la graduada mirant el seu reflex en el mirall ho deia tot. El dia assenyalat, les sabates de taló i una bossa de mà amb lluentons acabarien d’arrodonir el conjunt.

-Aquari

Relat #42: Inevitable

N’hi va haver prou amb clissar el seu clatell per saber que es convertiria en una obsessió que em portaria a l’autodestrucció.
La delicadesa amb què els cabells desordenats li cobrien el coll em despertava unes ganes irrefrenables de passar-li les mans per aquella zona que ara em semblava la més eròtica del seu cos. Mentre ell mirava un punt inconcret de l’espai, em preguntava si una espatlla podia crear addicció, i l’única resposta que podia concebre era un sí rotund.
Però la fugacitat a la qual m’enfrontava era inversament proporcional al deliri que sentia. El desig del tot i la certesa del no-res.
Sempre m’havia fascinat l’absoluta inversemblança de convertir algú desconegut en un ésser indispensable, com si un Cupido ocult es dediqués a llençar fletxes aleatòriament, tan sols amb l’objectiu de divertir-se veient a pobres ànimes com la meva embogir per algú que mai arribaria a ser res més que un constructe imaginari que, tot i ser irracional, em mantenia viva.
Observar-lo de lluny era pertorbador i plaent a parts iguals. Ell aliè a tot el que fabricava dins la meva ment, seguia com si res marcant el ritme amb un moviment de cames quasi hipnòtic.
La tarda s’escolava ja entre les persianes creant un joc de llums i ombres que li banyava la part oculta de la cara. En girar-se, el somriure més temptador que havia vist mai. No podia continuar-ho negant: m’havia enamorat profundament.

-Entre llums i ombres

Relat #43: El ruc i en Tros d’ase

N’hi va haver prou amb un “no tens ous” per esperonar en Feliu.
—Que no? Ja veurem qui els té més grossos.
Va sortir d’entre la multitud arriant el ruc, que avançava sorprès per l’estirabot enèrgic de l’amo.
—Si cal preservar la tradició, amunt i crits! Així ho hem trobat i així ho deixarem.
Ovacionat pels veïns, en Feliu va enfilar escala de cargol amunt, disposat a llençar el ruc campanar avall per invocar les pluges. Però en arribar dalt, el ruc, el mirava com si digués: “de debò, Feliu? Amb tot el que hem passat?”.
— No fotis, Panxo, em mires com si el burro fos jo.
La plaça era plena a vessar, ningú es volia perdre el vol de l’ase.
—Llença’l, Feliu —cridaven des de baix—. No et caguis ara!
El pobre ruc no entenia res, era ben tossut, sí, però noble, i potser un xic més assenyat que la majoria.
—A prendre pel sac la tradició, Panxo. Anem, toca empassar-se l’orgull.
L’animal, encantat de no haver de volar, bramava sacsejant el cap. I de cop i volta, dong!, va fotre una coça directa a la campana. I va començar a ploure.
La gernació va esclatar en un clam de visques i lloes a sant Guarà, patró dels ximples, i fruïren aquella pluja com cap altre, abans de ser engolits per la rierada.

-J.M. Asinet

Relat #44: Final

N’hi va haver prou amb el click de la càmera de fotos! Era molt d’hora i el sol de principis de l’estiu s’escolava entre les blanques i fines cortines. Se sentia el silenci del mar en calma aquelles hores i de la sorra nua de veus i parasols.
Click de nou. Va somriure sense moure’s del llit. Sense deixar de mirar el ball de les teles amb la brisa. Aviat també aquell soroll de la càmera marxaria. Els darrers mesos havia estat un continu. Per quan sigui més gran, per quan faci anys, per quan pregunti això o allò. La va incomodar al principi fins entendre que cada una vivia la mateixa realitat des d’indrets molts llunyans. Ara es preguntava qui s’enduria el cop més gran. Si ella quan deixés de sentir el click. O ella deixés de polsar el petit botonet. Un recull de moments, va dir. Per a qui ? Per a què? Recordar una felicitat efímera, a la fi com totes. Una felicitat en l’únic món que mantenien viu. L’olor a cafè i un llibre mig acabat o mig encetat. Una camisa blanca per dormir. Click, una nova peça per al record.
A peu del llit va veure les maletes apunt de ser tancades. Tot s’acaba, va pensar. N’hi va haver prou amb un click final i el play de la música de comiat per sempre.

-Giulia Palau

Relat #45: Per què?

N’hi va haver prou amb veure’l. Va quedar impressionat, bocabadat… Quina passada! Era una obra tant colossal.
Quilòmetres i quilòmetres…
Va posar un peu al cim, lentament, amb la emoció de sentir que estava fent una cosa important. Era un pont que travessava la mar, que s’elevava per sobre de les onades, que aguantava les ventades que bufaven d’un continent a l’altre, que unia dos mons…

Feia un dia serè. L’aire li feia moure els vestits i li acaronava la pell bruna.
Va començar a caminar-hi, i mentre avançava un peix saltironejava per damunt de les onades. Quanta vida devia amagar aquell oceà! I quanta mort sepultada en les seves entranyes! En Moha va notar una punxada de dolor. Quants dels seus…? Quanta gent s’havia ofegat en aquell indret…? Milers de persones desaparegudes enmig de les profunditats!
De seguida va fer fugir aquelles cabòries perquè, això, formava part del passat, d’un temps que no havia de tornar. Amb aquesta obra magistral, no caldria embarcar-se més amb pasteres, no s’hauria de buscar barques que es podien convertir en taüts. Aquell pont unia el sud amb el nord, el tercer món amb el primer.
Una obra faraònica!
Hi havia catorze quilòmetres que separaven i que ara unien.

Quan va arribar, va caminar il·lusionat.
Però…
Què era allò?
Un mur?
Amb xarxes de fil ferro amb punxes que sobresortien al cim?

En Moha es va quedar mirant la mar:

– Per què? – li va demanar.
Però la mar va restar callada.

-Eskedar

Relat #46: Xocolata amb melindros

N’hi va haver prou amb tres paraules teves a la Granja del Reguissol per entendre que calia escriure un punti a part. No ho havia sabut veure fins lavors. Potser no ho havia volgut, malgrat les evidencies i els somiures burletes dels amics que m’havien vist ballar amb tu a la Festa Major. On és la tecla suprimir en el meu cor? Com esborro la complicitat, les rialles i les cançons que esclataven quan sortiem a fer un volt? «Veig una llum al fons del pou que em fa tornar a començar a viure, hi ha algu que luita per ser Iliure», cantavem com si ens hi anés la vida.
—Dues xocolates amb melindros. Us deixo el tiquet. Es paga al pis de baix.
Bon profit!
Li vas acaronar la mà, oi, quan et va posar la tassa al davant? No era la primera vegada que coincidieu. N’estic segura. Diria que era el mateix noi que seia a la fila del darrere quan vam anar a teatre a veure Mar i Cel.
Es poden dissoldre els somnis a la terra de l’oblit? Quin vaixell m’hi durà?
Quant costa el passatge? Marc, jo…. Et vas adonar que, quan vas pronunciar tres paraules després d’un compungit em sap molt greu, l’univers d’infinites possibilitats que havia imaginat al teu costat es trencava en mil bocins? Només tres paraules: ets
una dona.

-Anna Cabrera

Relat #47: La casa

N’hi va haver prou amb l’esquerda que estripava el sostre de l’habitació principal per decidir que no compraria aquella casa. La fissura trencava el dormitori per la meitat com el llamp que vaticinava tempesta des de feia mesos entre ella i el seu home. Bé, en realitat, mai se l’havia sentit seu, en Marcel.
Aquella casa tampoc tenia llum i va adonar-se que la seva relació era ben bé a les fosques. L’amor -havia existit mai?- estava tan danyat com l’estructura de l’habitatge. La humitat en corrompia les parets i les tenyia de floridura. Percebia com els àcars i els fongs començaven a penetrar amb impertinència els seus pulmons; el seu matrimoni. L’aire viciat li oprimia la gola i les fosses nasals. Amb els ulls emboirats, es va recolzar al marc esgarrapat de la porta de l’habitació. Va estossegar vàries vegades per intentar calmar, d’una banda, la irritació de les vies respiratòries i, de l’altra, la consciència d’haver esfondrat els millors anys de la seva vida amb un home covard que l’enganyava.
—És una casa fantàstica! Ens la quedem?
—Marcel, crec que el millor és que ho deixem estar.
—Bé, si no t’acaba de fer el pes en podem buscar una altra.
—Sí. En buscaré un altre.

-Jeckyll

Relat #48: Mallorca

N’hi va haver prou amb una sola trobada. No calia repetir la cita.
La Nanda seguia tan estúpida com sempre. Segons ella, com podia jo, enganyar a la mare, tan bona persona, per un encontre de cap de setmana aventurer amb un com-pany de la feina. Jo tenia disset anys, ell vint, feia la mili a Mallorca.
Havia de saldar el deute pendent d’aquella boja escapada, tornar l’import d’un bitllet d’avió. Però abans, jo volia saber per què a la tornada del viatge a casa, la mare va començar a malfiar-se, vigilar i controlar les meves sortides.

– Nanda, disculpa què va passar a la tornada de la meva escapada a Mallorca?

– Lola, tenia l’obligació d’explicar-li a la teva mare, l’aventura sexual.

– Vas ser molt estúpida, en Toni era gai. Tenia un embolic de nassos i necessi-tava suport personal, parlar, trobar un camí en mig d’aquell garbuix de pensa-ments i sentiments.
Ara, veig que la protecció derivada de l’amistat i l’estimació era una manca de seguretat personal d’ella. Enveja i frustració.

-Serenitat

Relat #49: Calfred

N’hi va haver prou amb mirar-lo als ulls per sentir la veritat. Un calfred va recórrer la meva esquena des del clatell fins als ronyons. L’Aleix encara no ho sabia però havíem arribat al final.
Les nostres vides havien estat prou còmodes i la nostra relació, primerament bastant intensa, havia anat avançant massa veloçment i sense gairebé adonar-nos-en estàvem vivint junts i fent plans per formar una família. Fins ara, fins l’etapa final actual de decrepitud.
Dins meu em sentia xisclar de dolor i pena, no volia separar-me d’ell però la realitat era que l’amor s’havia evaporat, la manca d’esforç i cura ho havia corromput de tal manera que les esquerdes de la solitud i l’individualisme mortífer eren ja impossibles d’arreglar.
La nostra història és la d’una parella que no ho va saber fer bé, com la flor que havia emanat l’aroma més embriagador i que ara es marceix per falta de cura i per no estar en el lloc indicat.
Però sentiré una altra veritat, trobaré a algú que al mirar-lo els ulls sàpiga que així sigui. Que senti un calfred però aquest cop des de la jugular fins al melic i ell sabrà que no hi haurà final. Les vides potser no seran tan còmodes però seran reals, l’amor serà tangible per ser un amor cuidat, per ser un amor transparent i per ser l’indicat.

-Prúnia

Relat #50: El congelador

N’hi va haver prou amb un congelador. Ningú va tornar a saber-ne res. Congelat. Jo era el primer que no ho volia més, però em van recomanar no llençar-lo a la brossa, perquè era una manera de fugir. En canvi, congelant-lo, no me n’oblidava, però no em molestava. No estava preparat, definitivament, necessitava congelar-lo, la gent no m’entenia: “és que és tan bo, no sé per què l’odies”. Però, tant em va fer, vaig escoltar el meu jo i vaig decidir, des de la meva essència: un congelador, al congelador, ja el descongelaré, de moment no, de moment al congelador. Va arribar l’estiu. La meva mare va venir a casa a dinar.
– Ja va sent hora de descongelar-lo no?– deia la meva mare.
Una mare sempre té raó o això diuen.
– No estic preparat, mama, tinc por, em fa molt fàstic.
– Fill meu, un s’ha d’enfrontar a les pors per a ser lliure. A la vida els canvis mai ens agafen preparats, però es fan, perquè som humans i la nostra natura és la supervivència.
Ho vaig fer, el vaig descongelar.
–Mama, a dinar.
– Molt bé fill, ho has fet!
Sí, efectivament, ho vaig fer, vaig descongelar la meva por, vaig descongelar aquella cosa que em repugnava, vaig descongelar el trinxat de col de la meva mare.

-Vuit

Relat #51: M A R

N’hi va haver prou amb un cop de mestral perquè es tombés la petita embarcació, tan fràgil. L’havien advertit de la tempesta, però, tossut fins a l’infinit, es va fer a la mar, desafiant. Ni dona, ni fills, ni casa, ni feina. Tenia poca cosa a perdre. Enmig d’aquell romboll salvatge , la mà s’aferrava desesperadament al rem trencat . El ball frenètic de les onades, la davallada a l’abisme aterridor. I ja res més …

El va despertar a la platja una forta olor de peix. De bocaterrosa damunt la sorra, embolcallat d’algues, confús i estabornit. Mica en mica li va venir a la memòria el bramular terrible del vent ; de sobte, aquell cant estrany, indefinible . I als llavis tremolosos, incrèduls , un regust càlid i humit , dolç i salat alhora. A poc a poc, va obrir el puny. Sobre el palmell, un grapat d’escates d’or brillà sota el sol de migdia.

-Via d’aigua

Relat #52: Una mare molt normal

N’hi va haver prou amb sentir aquella frase perqué el món em caigués a sobre com una
Ilosa. El cor del nen no és normal.
Allà estava ajaguda amb la panxa enlaire i empastifada d’un líquid llefiscós i fred escoltant aquestes paraules pronunciades un vint-i-vuit de desembre, com si d’una inocentada es tractés. Una simple oració que obria infinitat de camins. I tots foscos. La diferencia entre ells era el final i la durada. Tanmateix, tots eren estrets, rocallosos i costeruts. Eren tan estrets que no hi cabia ningú per poder compartir el pes a traginar. La solitud estava garantida. El nen no tenia un cor normal, però si que tenia una mare molt normal que no sabia com havia de començar aquest cami.
L’escalfament és molt important, diuen els atletes. Jo, freda com un glaç, començava a poc a poc aquesta carrera de fons. Només m’havia equivocat en una cosa, no estava sola, al meu costat desenes de mares corrien amb mi. Agunes es quedaven a mig cami, ja no hi havia perqué córrer; altres luitaven per un final incert. Les priviligiades arribavem a meta, esgotades però satisfetes, amb la recompensa d’un fill amb un cor que no era normal però que continuaria bategant.

-Ventricle

Relat #53: Un passat feliç

N’hi va haver prou amb veure-li l’esquena per despertar records de fa més de 15 anys, però dubta. És ella? No s’ho pot creure, ha de ser-ho; està igual que la recorda. Porta els cabells una mica més llargs, però continua jugant amb els seus rínxols mentre parla. Els gestos la delaten i el riure l’acaba de descobrir. Camina amb indecisió, i si la saluda? De moment, s’asseu amb els seus amics i l’observa. Recorda que allò que van tenir mai no es va tancar del tot; el destí els va separar i no van acabar de saber com tornar a retrobar-se. Ella es gira i es veuen. Es miren i parlen en silenci a la distància. Es diuen que s’han trobat a faltar mentre els ulls els brillen, se’ls eriça la pell i els neix un nerviosisme inusual. S’apropen, ell més tímid, ella més curiosa. Balbucegen uns segons abans d’abraçar-se fort, sentint-se. Voldria allargar el temps amb ella, però el seu acompanyant la reclama i s’acomiaden a contracor, pensant-se. A mitjanit fan un pas més i s’escriuen, prometent-se una trucada i un cafè que mai no arribaran.
Escletxes d’un passat feliç.

-Quelita

Relat #54: El temps entre somriures

N’hi va haver prou amb un somriure. Quan el va conèixer, en els ja llunyans dies de la facultat, va quedar encisada pel seu sentit de l’humor, pel seu optimisme exagerat i per les seves rialles sonores. I va arribar un dia, que en mig d’un examen d’Economia Política, va aixecar el cap i ell, que l’estava observant, li va picar l’ullet i li va dedicar un somriure. Allà, en aquell moment, ella se’n va enamorar. Ella, que tenia data per casar-se amb el seu xicot de tota la vida.

En acabar la carrera cadascun va prendre camins diferents. Ell, a Madrid, on va gaudir d’una fulgurant trajectòria professional; ella, a Barcelona, després de decidir canviar de sector, formar una família i pagar una hipoteca. Van perdre el contacte, sí, però pensava de tant en tant en ell quan veia un avió al cel mentre estenia la roba.

Dos fills més tard i per casualitat es van trobar en un grup de la universitat i van reprendre el contacte. Ella, divorciada i ell, solter. Com si només haguessin passat uns dies, la seva amistat va tornar. Xerraven, algun dia feien un cafè junts i es deien bon dia i bona nit.

Ahir van quedar per sopar. I com aquell dia a la facultat, n’hi va haver prou amb un somriure.

-Erostante

Relat #55: El pas del temps

N’hi va haver prou amb un sol reflex al mirall per comprendre que no escaparia a l’inexorable pas del temps.
Havia iniciat l’any il-lusionat davant els nous 365 dies plens d’oportunitats.
L’hivern, gaudi tardes plenes d’escalfor del foc que donava caliu a la familia entorn una taula plena de converses,riures i jocs.
La primavera esclatà amb raigs de sol que es filtraven per la finestra, les flors guarnien la taula i la remor del riu envaïa la solitud de la cambra. Els nens jugaven fora mentre el mixino mandrós ronronejava damunt la cadira.
Sense adonar-me’n juny arribà amb dies llargs i ruixades al riu. La flaire de flors i abelles es delectaven al jardi. Tot s’omplia de vida i festa.
La tardor va irrompre amb les primeres pluges, els dies s’apagaven amb la nuesa dels arbres i una catifa sota el crec-crec de les pitjades dels nens juganers que xipollejaven bassals. Castanyes torraven al foc reunint familia, panellets i moscatell.
Els dies foscos surcaren desembre. Fred,sopes i tentineig del picarol del mixino
marcaven el ritme de tardes plenes de preparatius nadalencs.
Les creus alliberaven l’ultim dia de l’any.Descobrí les poques hores que em restaven i la certesa indiscutible que darrere aquells últims instants de l’any, el meu recorregut sextingiria i amb el nou dia, arribaria el substitut per penjar de la paret d’aquesta cambra que jo havia gaudit.

-Desig de llibertat

Relat #56: Informació veraç

N’hi va haver prou amb una mirada. Va quedar atrapat! Els seus ulls eren blau cel i ell podia volar com l’àliga vola lliure pel Gran Canyon. Era la primera vegada que sentia això. Una llibertat que l’atrapava! Somiava! Desitjava els moments que passava tan a prop al seu costat. Quan ella el mirava creava un camp magnètic que, com un iman, l’atreia irremediablement al seu domini: al pati, al passadís, als racons de l’aula… Caminava més del compte només per poder acompanyar-la en el camí de tornada a casa: avingudes, places i carrers. Disfrutaven junts corrents, jugant. S’empastifava de fang els dies de pluja només perquè ella reia descontroladament al veure’l tot marró de cap a peus. No importava la rigidesa dels pantalons quan el fang quedava sec com el cartró. Ni l’escridassada de la mare. L’hora de l’esmorzar era un altre punt de trobada i ell sempre guardaba la maduixa més vermella com a ofrena divina a la seva deessa. Estava enamorat? Què sabía ell d’estar-ne enamorat, si només tenia 7 anys! Però les pessigolles a la panxa, l’acceleració de la respiració quan se la mira, la tremolor de les cames… Volen dir alguna cosa? Ell estava disposat a buscar informació veraç sobre el tema.

-Guillermina

Relat #57:

N’hi va haver prou amb obrir la porta de la casa. Jo ja en tenia traça, d’alguna cosa m’havien de servir els anys que havia anat posant. El company, a qui tantes ganes tenia de perdre de vista, va sortir, efectivament, esperitat a través de l’escletxa de la porta, no sense abans fer-se un cop fort a les costelles. Sentia repicar els passos escales avall, molt ràpid, i s’intuïa que en el seu delit per fugir a corre cuita, s’anava fent cops contra les parets i relliscava als replans. Si en sapigués hagués fet un somriure murri, però em vaig limitar a obrir una mica més la porta per sortir elegantment. Vaig baixar les escales, sense caigudes ni relliscades, no tenia cap necessitat de córrer. Tampoc no sabia gaire on anar, potser només a gaudir de la soledat, d’haver perdut de vista aquella companyia no buscada. Satisfet amb mi mateix, volia recrear-me en aquella sensació. M’havia costat desempallegar-me’n, havia hagut d’aguantar uns
mesos amb ell des que me’l van endossar com a company de vida sense ni preguntar-m’ho.
No em va durar gaire l’eufòria. El van trobar: prim, espantat, brut, molt desorientat. Havia perdut part del seu atractiu, semblava que hagués envellit uns quants anys de cop. Potser no m’havia de preocupar tant ja… pensava, mentre observava des del meu llit a terra, davant la llardefoc, com, amb un parell de cops de mà al seient del sofà, el convidaven a arraulir-s’hi al damunt.

-Cardian

Relat #6:

Pots enviar-nos el teu microrelat a través d’aquest formulari (fins el 24/5/2025):

---

També pots enviar-lo per correu postal o per e-mail a:

microrelats.savoga@gmail.com

Rial de Sa Clavella, 10-12

Arenys de Mar, Barcelona 08350

Si ho necessites també pots contactar amb nosaltres per telèfon:

(0034) 93 795 92 93 (whatsapp o trucada)

III Concurs de Microrelats – IV Concurs de Microrelats – V Concurs de Microrelats

• Facebook
• Instagram

Política de Privacitat – Política de Cookies – Avís Legal

Concurs organitzat per l’Hotel Sa Voga – www.savoga.cat