Aquí pots trobar tots els relats que ens van arribant
“Per escriure només hem de tenir alguna cosa a dir”
Camilo José Cela
Relat #1: Caiguda del cel
Sempre havia desitjat tenir casa pròpia. Petita i acollidora, humil però decorada amb bon gust per donar-li caliu. No demanava més. Seria la meva llar, la meva dolça llar. Aquell vespre, a l’acabar la feina i enfilar cap al bloc de pisos de les rodalies on vivia, va donar la casualitat que vaig trobar-me a la part posterior d’un vehicle especial que traginava un parell de casetes prefabricades de fusta. L’objecte dels meus somnis que hagués comprat bitllo-bitllo si tingués calers. El que tant havia cobejat. Rústega i bufona. Sense basarda vaig accelerar una mica per situar el meu cotxe a prop d’aquell camió per admirar com cal aquella meravella modular. De sobte, en un tram costerut de la carretera, com si Déu hagués escoltat les meves pregàries, van rebentar els ancoratges per culpa del pes excessiu i de seguida van carrisquejar les rebladures metàl·liques de la portella articulada. La caseta del darrere va trontollar i va sortir disparada cap a mi. No vaig poder impedir que ens aterrés a sobre esberlant el cotxe i a mi, el seu únic ocupant. Quina manera més dolça de morir! Al capdavall, ja se sap que el destí o l’atzar poden ser fugissers i capriciosos.
David
Relat #2: Fora de termini
L’autor jove vol escriure un relat que no tingui més de mil dos-cents caràcters per poder-se presentar a un premi de microrelats.
També ha d’incloure la paraula bitllo-bitllo.
Com que no sap com fer-ho i per agafar algunes idees, torna a rellegir els seus llibres preferits: bàsicament, els clàssics i els escriptors de la generació perduda.
L’autor ja madur es capfica rellegint i també comença a escriure molts inicis del seu relat, però cap no li fa el pes. S’adona que no són prou bons ni originals. I pensa que costa molt de fer un text que no remeti a un altre text.
Finalment, l’autor ancià acaba d’escriure el seu relat que comença així:
L’autor jove volia escriure un relat…
Evidentment, sap que no guanyarà el premi, perquè ja ni existeix. Com també li fa basarda saber que l’harpia ja l’està esperant, impacient, tot esmolant la dalla per esberlar-li el cap.
Adornan la estancia lámparas de cristales que reflejan los sueños. Rosas y orquídeas salvajes y frías se prenden en las mesas dando imagen de belleza.
Entran poco a poco los convidados, todos vestidos para la celebración y ya dentro rebotaba la alegría y se escapa por la ventana.
En la mesa principal el novio fuma un habano con fruición y reparte abrazos huecos. La novia no mira, una mueca amarga cubre su alma. Piensa como no se marchó aquella mañana.
Angelus Silesius
Relat #3: No tenia perquè ser un mal dia
No es considerava una dona poruga, però travessar mitja ciutat a aquelles hores feia basarda. Els fanals llençaven una llum esmorteïda que convertia qualsevol arbust o paperera en un ésser aterridor. Caminava enganxada a les façanes, mirant de reüll, agafant la bossa de mà amb tanta força que les ungles se li clavaven a la mà.
“Maleït autobús”, va pensar. “Si no hagués volgut pujar aquella capsa al magatzem no se m’hauria esberlat la faldilla, no m’hauria d’haver canviat i l’hauria pogut agafar sense problema. Sort que sempre tinc roba de recanvi a la feina, que si no…”. Sabia que no servia de res renegar i que li quedaven uns bons deu minuts fins a arribar a casa. Va sospirar i va accelerar el pas.
Feia fred. Havia plogut una mica i la humitat s’havia ancorat a les voreres, a les reixes, als ampits de les finestres. Es va apujar el coll de la jaqueta i va recordar amb delit el seu nou cobrellit. Pagar-lo bitllo-bitllo era una de les raons que feien que no pogués permetre’s un taxi. Desitjava fer-se una dutxa i refugiar-se sota aquelles plomes delicioses, suaus i tèbies.
Per fi va arribar al seu carrer. Amb gran il·lusió va buscar les claus i amb gran desencís recordà on eren. Estaven a la butxaca de la faldilla esquinçada. Allà. Allà. A l’armariet de la feina. “Redéu!”.
Jèssica Jones
Relat #4: La frontera
Aquella foscor feia basarda. La llum de la lluna no podia travessar la densa espessor del mantell del bosc. Havíem fet en silenci tot el camí fins a l’antiga torre abandonada de Can Burriana. L’Esther em mostrava així la seva disconformitat pel que ella considerava un atracament. El senyor Julià ens havia cobrat 100 euros més del que havíem acordat per telèfon. Vam pagar bitllo-bitllo so pena de ser denunciats anònimament a la policia. No teníem cap alternativa. Aquell vell era l’únic que ens podia guiar a través del bosc en plena nit i fer-nos passar la frontera. Ens havien assegurat que era un bon home, però s’explicaven tantes històries macabres que la meva imaginació corria desfermada. Tot d’una es va aturar. Jo vaig buscar la mà de l’Esther i la hi vaig estrènyer amb força. Seguidament vam sentir dos cops. Després un tercer més fort amb el qual el vell va aconseguir esberlar el cadenat de la reixa. El senyor Julià va fer mitja volta i desaparegué. L’Esther i jo, sense cap precaució, vam fer corrent les darreres passes fins a dalt de la carena. I aleshores, per fi, veiérem altre cop el mar, tacat per la lluna, després de dos llargs anys de pandèmia i de confinament perimetral.
Joana D’Arc
Relat #5: Tres nits
– Si ho vol me l’haurà de pagar bitllo-bitllo.
I l’endemà l’antiquari em portava un antic i preciós llit amb baldaquí.
La primera nit em van despertar uns grinyols misteriosos que semblaven provenir del mateix llit, però no hi vaig fer cas perquè vaig pensar que havia estat un somni.
La segona nit vaig començar a sentir basarda, perquè a més d’estranys sorolls, els cortinatges del dosser es movien com si obeïren a un sobtat corrent d’aire.
La tercera nit vaig somniar que el llit m’engolia. Vaig despertar-me suada i ben espantada. En somnis devia esberlar els cortinatges que vaig trobar escampats per l’habitació.
El llit no em volia. I aleshores vaig fer l’única cosa que podia fer: tornar-lo.
ABC
Relat #6: Tornar
Estirat de cara a la sorra i notant com l’aigua acaricia els meus peus, intento moure’m però no puc. Sense saber per què o quan he arribat allà, obro els ulls i m’envolta cel i sorra, escoltant l’etern retorn del mar ajocant-se en la terra. Veient per un ull mentre l’altre queda enterrat puc veure milions de pedretes, unes sobres les altres, formant petites muntanyes fredes com l’aigua que s’apropa més a mi. Quina basarda! Ploro i sento por, angoixa i desesperació, intento cridar però se m’esberla la veu entre paraules encallades al coll. No hi ha ningú, ni ocell ni insecte, només em queda restar aquí, sense raó o motiu. Però de sobte, recordo “bitllo-bitllo” ¿què vol dir? Pot ser que em toca pagar, o potser no vol dir res. M’acaricia un vent errant, que passa per la roba i el cabell. L’horitzó segueix clar i buit, però l’olor no em traeix, i ensumo la pluja que sabia que venia, després el rumor d’un raig llunyà, i finalment el vent arriba amb violència i aviva el mar que quasi em mulla el pit i endevino el meu destí: la pluja m’arrossegaria fins les urpes del mar on m’enfonsaria. I penso que no seria mala idea tornar a la terra i a l’aigua que em van veure néixer.
Alder Verd
Relat #7: Posi’m 5 metres de llibres
Es dirigia a la llibreria molt pagat d’ell mateix. Caminar tibat com si s’hagués empassat l’escombra, mitja rialleta, bastó amb puny de vori fent-lo voleiar.
—Bon dia, en què el puc servir? —amatent el llibreter.
—Vull cinc metres de llibres.
—Com?
— Potser que em presenti. Em dic Dioclecià, i soc molt ric —això ho va dir mirant el sostre tot escolant una deliberada pausa perquè el llibreter ho cacés amb plenitud— M’he fet un palauet al turó i em cal vestir-lo. La meva posició exigeix una ben assortida biblioteca i necessito cinc metres de llibres.
—I, a vós què us agrada llegir? —el llibreter un xic mofeta perquè no sabia si tenia a davant un barrut o un enze.
—Llegir! —saltà esverat—. Quina basarda! Mai no he llegit un llibre, jo. Vol que se m’esberli el cap? Em dedico a fer diners, no tinc temps per a perdre’l en llibres. Enviï la comanda aquí —mentre ho deia li allargava una targeta que havia tret d’una cartera ben farcida. Comptà tres-mil euros bitllo-bitllo—, tingui una bestreta. Quan ho rebi liquidarem el deute.
—Per cert, no conec el poble. Digui’m, on puc trobar una galeria d’art i una botiga de discos. És que també em caldran 30 kg de quadres i 500 hores de boleros. Soc molt ric jo i haig de condicionar la casa…
Cansalà
Relat #8: I un be negre amb potes roses
―I un be negre amb potes roses
En Maties va sentir com la basarda l’ofegava. De cap manera permetria que tot
l’embolat que havia muntat se n’anés en orris per aquell milhomes.
―Mira, o pagues bitllo-bitllo… ―i amb una cop de puny sobre la taula, impropi
d’un ser petit i esquifit com era, el va amenaçar amb esberlar-li el cap―. És
d’homes acomplir la paraula donada.
―Babau. Un home, la paraula donada… Encara no te n’has adonat de qui sóc?
I amb un gir d’acròbata el Gran Mentider es va volatilitzar.
Amb això, certament, en Maties no hi contava.
Àntropos
Relat #9: Una nova vida
Aquella pandèmia, ens fa fer reflexionar sobre qui érem, què volíem i posar prioritat a les coses que ens importaven.
El canvi ens feia molta basarda, no era fàcil marxar de la ciutat i deixar enrere tot. Les ganes de millorar ens van fer enamorar d’un petit indret vora el mar, anomenat Arenys de Mar.
Tot el món que coneixíem s’esberlava davant nostre i havíem de pensar en construir un nou futur i la nostra intuïció ens deia que era en aquella casa meravellosa que havíem descobert a Arenys. Un poble, que vam conèixer durant el confinament, on semblava que la vida s’havia esvaït dels seus carrers i places. Però, on el vol de la merla i la garsa i les seves melodies ens feien pensar que la vida continuava, l’olor a espígol, als pins i a gessamí ens omplia el cor d’optimisme i fortalesa.
Vam pagar el lloguer bitllo-bitllo i a partir d’aquí noves oportunitats s’obrien davant nostre.
Hem canviat els sorolls de la ciutat per la natura, és l’entrada a la maduresa?
El silenci, la calma m’atrapa i m’espanta però si apartes la por, ve l’aprenentatge i el goig!
A Arenys hem trobat el nostre lloc i hem après a aprofitar cada instant, a gaudir del seu mar, el seu olor a salnitre, un cafè al Bargalló, un moment de relax al Sa Voga i assaborir un brownie del Juanitas. Això és la vida, els petits instants, aromes i sabors que ens fan vibrar, gaudir i existir.
A foreigner in Arenys de Mar
Relat #10: 1 de cada 10
Els quatre vailets no se’n sabien avenir. Aquell arbre colossal, amb la seva bocota enorme, semblava que els volgués engolir. No ho confessarien a ningú (i menys als pares) però es delien per saber on menava aquell forat fosc i profund. Na Rita assegurà que portava a la mítica segona platja i que si s’afanyaven sorprendrien als pirates amagant tresors. En Simó objectà que si era l’entrada a l’ultramón tots els dimonis escuats els farien suar de valent amb noves classes de matemàtiques. Aquesta possibilitat els feu basarda. La Senda cavil·lava amb arnesos i politges perquè no volia esberlar-se el cap amb un descuit que podria ésser fatal. L’Ovidi somrigué sorneguer i resolgué la situació llençant daltabaix la nina que duien, conillet d’índies perfecte per explorar les pregoneses de l’arbre que els tenia fascinats.
– Res d’això –digué l’ésser, escopint la joguina–. Aquí el que passa és que servidor ja n’està fins al capdamunt de tota aquesta gentola que només paga billo-bitllo quan compra a Amazon, i com més va, més! Si no ho aturem, tots els veïns que oferim comerç de proximitat ens quedarem palplantats.
Maui
Relat #11: Apunts històrics d’un hotel (in)existent
Fa uns anys es passejava pel poble un historiador que explicava una anècdota poc creïble. Va ocórrer durant la reinauguració d’un hotel (tancat des de feia anys perquè s’hi feien festes clandestines), que el nou propietari (que mai ningú havia vist) va adquirir bitllo-bitllo i va convertir en el més luxós de tota la contrada. L’historiador s’hi va allotjar una nit delint-se per descansar en la comoditat més elevada. El va sorprendre que el preu fos tan baix i que no hi hagués ni treballadors ni hostes, però com que ja era tard se’n va anar a dormir sense fer preguntes. A la matinada es va despertar del rebombori que venia de la sala de lectura, però en arribar va comprovar que ell era l’únic que, almenys en cos present, hi havia en aquella sala.
Algú li va xiuxiuejar:
– Una copa de xampany, senyor?
– Qui parla?
– Quina música tan insofrible, perquè m’obligues a anar a aquestes festes Dora?
A l’historiador tot allò li va fer basarda i sense pensar-ho es va llençar al carrer esberlant-se el cap amb el marc de la finestra d’or. Per foragitar els descreguts em va demanar que escrivís el seu relat, ja que com és sabut, la paraula escrita és una prova irrefutable de l’existència.
Moth
Relat #12: NO HI VOLIEN PAS PUJAR
Els negrers havien pagat bitllo, bitllo per ells.
Eren de terra endins. Cap d’ells havia vist la mar. L’imponent galió els esperava expectant.
No hi volien pas pujar.
Desfilaven amb les mans lligades a l’esquena i a una cama. Entrelligats de dos en dos, caminaven amb grillons als peus. Els costava avançar. El seus cossos tremolaven, no de fred; si no de por.
Feia basarda mirar com els destriaven sense pietat, com el fuet volava i esquinçava les joves espatlles. L’ambient del port es va impregnar del gust metàl·lic de la sang. Els seus xiscles esberlaven l’ànima. Aquells gemecs romandrien com fantasmes de la mar per sempre més.
No hi volien pas pujar. Els van haver d’empènyer i d’arrossegar. Esfereïdor.
Aquell monstre, que surava la mar, els engoliria a tots ells: víctimes i botxins. No tornarien ensumar el blau del cel, ni tastarien la dolçor dels núvols. Ni contemplarien la salabror de l’oceà. Ni veurien el vent pentinar la vela blanca.
El galió va naufragar amb més de cinc-cents esclaus a bord.
Ells no hi volien pas pujar.
Lilàs
Relat #13: REDEMPCIÓ DES DE LA MORT
Febrer de 1962. Fontaineblau Hotel, Miami.
– Ho recordes John? Han publicat una foto on estic de cara a la finestra i tu al darrera agafant-me per la cintura.
Era evident que ho recordava. Ho va apanyar amb el seu germà Robert.
– Em fa basarda de saber com varen poder esbrinar el nostre secret.
– Han passat molts anys i no ens hi hauríem de preocupar.
– Tens raó.
Al cap de poc de la trobada a l’hotel, ella va aparèixer morta a la seva habitació i a ell, l’any següent, el van matar al carrer.
– Estava estirada al llit i un home al que no li veia el rostre estava guardant-se una xeringa!
– No m’ho havies explicat mai!
– I tu? Mai tampoc m’has explicat res.
– Anava amb cotxe amb la meva dona … Vaig notar que se’m esberlava el cap i després res …
– Aquesta és la nostra remença John.
Es van abraçar durant una llarga estona.
– John, crec que va ser la teva dona.
– La Jackie? Impossible!
– Si, ella. En Robert tenia gelosia de tu i li va explicar tot.
Ell, va ser un polític molt poderós que ho arreglava tot bitllo-bitllo i ella, una famosa actriu i alhora una persona senzilla que li hagués agradat que l’haguessin conegut tan sols com Norma Jeane Baker.
Roustabout
Relat #14: ESTIU AL POBLE
Demà arriba la Lluïsa Simorra, la dona del poble que va triomfar al món. Com sempre dorm a casa nostra, i s’hi estarà l’estiu, per veure tothom.
En baixar del cotxe, se li omple el semblant i esclata: “Com enyoro aquesta plaça!”. I després, joiosa, em diu: “Recordes, Marteta, quan anàvem al bosc a esberlar pinyes?”. Ai, sí… Un dia vam trobar una joguina diabòlica, i per basarda la llançàrem ben lluny. “Mare meva, quina andròmina!”. I riu amb el cor i les entranyes. Amb els peus al llac fa cercles, ara dorm, ara sospira. “On és en Blai, encara no ha après a pagar bitllo-bitllo?”. Menteixo. Li dic que en Fidel no el deixa ni entrar a la botiga. Llavors ella mira a terra, plora.
En Blai ja no viu al poble, va voler arrelar a ciutat. I entre pols, plom i desgana finalment es va casar. I aviat li vingué una filla, que no és actriu, ni ho vol pas ser. I l’anomenà Lluïseta, i la dona no sap per què.
I mengem fruita fresca, i cantem sense alè, i traiem fotos antigues, i xerrant ens passa el temps. De sobte la Lluïsa marxa, i tot torna a ser com és. I l’hivern em cau a sobre, i el poble i el llac també. Torna aviat, Lluïsa Simorra, que jo aquí, sense tu, no valc res.
Crema catalana
Relat #15: RES
«Targeta, no; bitllo-bitllo» dic a la noia de la consulta. Al carrer, el diagnòstic em fa basarda. Miro el mar. Està en calma. A poc a poc, apareixen unes línies blanques formades per gotes enjogassades. Les crestes es corben formant cercles concèntrics. El vent s’abriva. La sorra voleia cap al mar. El mar s’aixeca i s’enfonsa formant muntanyes i valls que giren fent un remolí. El cel s’ennegreix i l’horitzó s’ha esvaït. El vent ha llevat la sorra de la platja, no en queda res.
El cel es corba enganxat a l’horitzó. El remolí gira més de pressa i xucla les anelles d’aigua. El mar es buida. Sobre el que era el fons queden les restes dels naufragis de tota la història i, boquejant, tots essers que hi vivien. El vent tot ho esmicola i s’ho emporta. No hi ha platja, no hi ha mar. No hi ha res.
El vent es torna enganxós i es refrega sota un cel negre, esgarrinxant-lo, fins que es trenca en bocins, que es tornen ratpenats i es devoren els uns als altres mentre el vent s’empassa el borrissol que cau com pluja fina.
El vent ho ha anorreat tot. El vent, fet de no res, s’embolica i es torna res. No queda res de res.
L’últim ratpenat, exhaust i ferit, m’ha esberlat el pit i s’ha ficat a dins.
RAVEGAL
Relat #16: ESCOMBRAR
La claror del sol per la finestra mig tancada em feia prémer més fort els ulls.
El dingdong intolerant i groguenc de les campanes de l’Església m’havien
esbarlat el final del meu últim somni. Volia seguir dormint, recuperar la darrera
fantasía interrompuda i fugir de la basarda que em produïa afrontar un nou día.
Un més de la meva nova vida sense lligams. La Laia era tot per mi. L’estimava i
l’estimaré sempre. Per això la vaig deixar. La meva vida no em permetia tenir-la
aprop. Com la mare. No podia veure-la patir perquè anés a dormir tard i em
despertés encara més tard. Tenia prohibida l’entrada a casa. Només trucades
per saber si segueixo viu. Les estimo com res al món. I les vaig deixar, lluny de
la meva nova i fosca vida. Ni parella, ni família, ni aquella moto que vaig pagar
bitllo-bitllo amb el meu primer sou. Canvi de vida, era la meva decisió.
-MEU
El miolar del gat m´obra els ulls de nou. El tinc a sobre del pit. Té gana.
-Hauràs d’esperar a l´assistenta. Ja ho sap.
Fa 2 mesos de l’accident. Lesió medul·lar al nivell C4. Tetraplegia sense
mobilitat ni sensibilitat.
Canvi de vida, prostrat al llit.
Tanco els ulls de nou ben fort, per somiar que passo l’escombra per la sala.
Mar
Relat #17: EL PLOR ÉS PER A TU
Vaig haver-me de posar al davant per confirmar que era ella. Sense dubte els
seus cabells rossos pulcrament pentinats em van confirmar la seva identitat,
però no el seu rostre groguenc, i aquell tros de fil que sobresortia d’entre els
seus llavis. El seu rostre mentia.
Vaig passar-hi la ma i tot seguit, com si m’esberlessin l’ànima, em vaig
enfonsar en una basarda de plor infinita. Tot era allà, a l’abast de la meva vista.
Cada detall, cada plec del sudari, com una verge feta malbé.
Un cop refet, i amb el gemec a la gola, vaig sortir de la cambra, i vaig baixar les
escales d’aquell lloc infecte que em cremava. Un cop al carrer vaig recuperar el
sentit de l’olfacte i la brillantor d’aquell cel blau em va retornar l’enteniment.
Com sortit del no res, un nen de mirada gran i grisa se’m va atansar, oferint-me
una llauna de cervesa. Li vaig pagar bitllo-bitllo i vaig continuar pel carreró, amb
el cap ple de la imatge sense vida de la mare. Les meves passes encara em
ressonen, amb un soroll buit al trepitjar les llambordes humides, xarrupant el
líquid fred i groguenc de la seva absència.
Jon
Relat #18: LLEGAT ENVERINAT
El cor de la Mariona es va esberlar quan va pagar bitllo-bitllo la fiança de l’Adrià, el tràmit necessari per veure el fill alliberat de la presó. Quina basarda trepitjar dependències judicials i policials. L’August, el seu pare, volia que ella fos advocada. S’hi va negar rotundament. No s’hi veia: ni a la carrera, estudiant lleis i tractats enrevessats; ni en l’exercici de la professió, defensant o acusant amb arguments sòlids i convincents en una sala plena de togues, com a les pel·lícules. La Mariona preferia viure més tranquil·la, sense estar exposada als ulls escrutadors d’un jutge. Els ulls del pare la van atemorir de per vida, i es movia pel món discreta, gairebé imperceptible, mentre defugia les mirades d’altri. En canvi, li surt un fill delinqüent de poc recorregut, el just per fer-la alternar amb l’advocacia que sempre havia detestat. Talment com a càstig diví. O demoníac, l’ànima del difunt August devia alternar més amb la vermellor de l’infern que amb la blavor pàl·lida del cel. La Mariona va reconèixer a contracor que el seu Adrià era una rèplica de l’avi August. Es va voler alliberar de la malastrugança estripant el títol de Dret i l’acta de jutge del progenitor.
Elca
Relat #19: EL COMPTE ENRERA
Fa basarda sortir a caminar, així que vaig a la nevera, obro una cervesa ben freda.
El temps està tranquil, ni fred ni calor, al porxo assegut a una cadira incòmoda,
observo el tros de natura que veig, escolto, que sento.
El vent está ausent a aquesta tarda, una patina de núvols dibuixa un paisatge
gris, com si algú haguès parat el temps.
No es mou ni una fulla, el sol sembla que vulgui esberlar els núvols i treure el
nas, no ho aconsegueix, però la meva ment està enfocada, està totalment
connectada a l’objectiu d’aquesta tarda.
Ho vaig llegir fa dies, pero no m’he en recordat, no sé perquè, serà que tinc que
parar, frenar, serà el destí, el destí d’aquesta tarda apàtica.
Serà que… el que realment vull fer, el que disfrutaria fent, mai trobo el seu
temps, el moment, sempre sorgeix un impediment, quelcom més urgent, més
necessari.
Sort que avui fa una tarda apagada, la cerveza está freda i puc fer el que mes
m’agrada.
Escric quatre ratlles, i es va fent fosc, no se si arrivaré a temps, tinc qué trobar
el punt, l’expressió, la forma del relat, es l’últim día, l’últim moment, però aquest
cop sí.
Estic altre cop en un compte enrere, però arribaré a temps, no serà en va, ho
entregaré bitllo-bitllo, fil per randa i així potser algú ho acabarà llegint.
Johan
Relat #20: Cor robat
Feia dies que m’ho deien, pero ni el cap i molt menys el meu cor, sentien una emoció inquietant …..
Però va arribar el dia, va sonar el telefon i en varen dir bitllo-bitllo, aquelles paraules que creia que no em ferien tanta basarda, perque de fet, ja feia dies que esperava la noticia, la data exacta de la seva marxa.
Vaig sentir un calfred, el meu cor es va esberlar….
Marxen !!!! El meu cap es repetia una vegada I un altre, que tan sols serien uns mesos I que passat aquest temps tornarien a casa, però tot I amb això, I des d’aquell instant, en algun moment del dia el meu cap el recorda que marxen …..
I ara, entre somriures I llàgrimes veig com pesen els dies.
Encara esteu aquí I això, tan sols son pensaments paraules que escric en un full mentre faig el cafè desprès de sopar, però, les llàgrimes envaeixen els meus ulls I el meu cor s’encongeix.
Com us enyoraré, els meus fillols, l’alegria, l’aire, la puresa I l’emoció de l’inocencia en estat pur.
Els nostres jocs, les rialles, les carícies, els plors ….. les vostres abraçades, I tantes I tantes coses …..
I seguirem enriquint aquest lligams tant forts que ja tenim, malgrat que tan sols sou uns marrecs !!!!
Jo vindre I vosaltres tornareu, però enyoraré cada abraçada I peto.
Neus
Vull Participar-hi!
Segueix llegint i descobriràs com pots fer-ho.
Pots enviar-nos el teu microrelat a través d’aquest formulari:
També pots enviar-lo per correu postal o per e-mail a:
Si ho necessites també pots contactar amb nosaltres a través de telèfon o WhatsApp: (0034) 93 795 92 93
“No tenia ni idea de la quantitat de portes que pot obrir el simple fet d’escriure”
Stephen King
I Concurs de Microrelats – II Concurs de Microrelats – III Concurs de Microrelats
Política de Privacitat – Política de Cookies – Avís Legal
Concurs organitzat per l’Hotel Sa Voga – www.savoga.cat
Concurs de Microrelats del Sa Voga 