Aquí pots trobar tots els relats que ens van arribant
“Qualitat de vida: adormir-te llegint i començar el dia escrivint.”
Ponç Pons
Descarrega’t els relats de l’edició 2022!
Relat #1: A vegades obro els ulls i no hi veig
Les ones es dissipen sense rastre permanent en la riba. En la sorra, el sol deixa empremta fins que arriba la nit i, aquesta es torna freda i distant. No puc evitar sentir que soc com les bombolles d’una copa de cava en repòs des de fa 3 hores. No soc res.
Sento que no puc aportar ni un granet de sorra en aquest planeta, per això tanco els ulls i començo a veure el meu món, la meva vida: ensumo els colors del bosc, assaboreixo la platja i veig la foscor. Em submergeixo en els somnis i penso que, si els persegueixo deixarien de ser-ho. I, llavors, què passaria amb mi? Només soc un reflex dels meus somnis, una cosa efímera i platònica.
Torno a obrir els ulls, i no m’hi veig. Tot és tènue, sense color, sense textura. Em quedo petrificada davant l’horror que sento en veure que la meva vida no és com els cavalls que cavalquen veloçment quan tanco els ulls. La tristesa m’arrossega a aquesta mar, rabent i tempestuosa i desaparec permanentment per a endinsar-me en el món dels anhels.
Llavors, a la fi, sento tranquil·litat i felicitat, al saber que mai més hauré d’estar en el món que mai em va deixar ser jo mateixa.
– Gustavo Adolfo Bécquer
Relat #2: Iniciatives culturals
Que al nostre país s’editin tants de llibres i la gent llegeixi tan poquet, no és una notícia gens afalagadora. Per això vull trencar una llança a favor dels petits ajuntaments que inverteixen una part del seu pressupost cultural en un modest concurs literari que, en la majoria de casos, les biblioteques s’encarreguen de dur a terme de forma ben reeixida. També per les entitats privades com alguns hotels que fan una desinteressada aposta per la literatura convocant anualment un certamen a fi de fomentar la creativitat de tothom i demostrar que l’oci no està renyit amb la cultura. Editar un fulletó amb un grapat de relats seleccionats i regalar-lo als clients, em sembla una iniciativa prou engrescadora, atès que aquest simple esdeveniment turístic es transforma en un compromís artístic i, alhora, un repte pels lletraferits que estimem les lletres, ja que ens invita a ordir històries a fi de formar part d’algun d’aquests llibrets. Val a dir que només en aquest cas el nostre objectiu no és guanyar, sinó que els nostres relats siguin llegits per propis i estranys.
– David de Mataró
Relat #3: L’Olivar contra la Font
Amb arcs de les moreres de can Tió i fletxes de canya dels rials, ens acostàvem fins als garrofers per fer punteria. La guerra amb els del carrer de la Font podia esclatar d’un moment a l’altre. Era com passar a ser, d’una revolada, un dels protagonistes del films de la tarda dels dissabtes.
Tant la trossejada pineda, entre el capdavall del carrer de Sant Zenon i l’actual Pla dels Frares, com els carrers de les Margarides i de la Font, els considerava territori comanxe. Hi rondaven vailets amb mala folla, que em feien por, molta por. Vaig trigar anys a passar-hi.
Per ser encara un marrec, arreplegar pedres -em dèiem municions-, ajupit o reptant, van ser les indicacions del cap de la patuleia de l’Olivar quan es desfermar la topada. I és que les pedrades anaven i venien, que feien esgarrifar. Les atrotinades parets mitgeres del carrer serpentejant i de les escales, que hi ha al costat, van servir per parapetar-nos al mig d’aquell bosquet d’antany.
Uns veïns del professor Castelló, el carrer de més avall, ens van foragitar. Va ser, ben mirat, una batalleta i el temps de tornar a casa amb el genoll pelat i la basarda al cos.
– Damià, l’espigat
Relat #4: El Gorg del Molí
Vas pujar a l’autobús de línia un capvespre de les acaballes d’agost, com cada
estiu, invariablement. Amb la clenxa de costat, els pantalons de tergal amb la
ratlla ben marcada per la planxa de l’àvia i les sabates enllustrades. Només
havies canviat en una cosa. El somriure mig amat que abans no tenies, ara
delatava la felicitat acabada de descobrir.
Sí, perquè aquest estiu vam deixar la infantesa sota els salzes i els verns dels
gorg del Molí. Havíem berenat la coca amb xocolata que l’àvia Remei ens havia
preparat en una cistelleta de vímet, després de jugar i banyar-nos a la petita
fondalada que feia el rierol, on hi anàvem cada tarda. Dúiem els vestits de bany
xops, els cabells regalimaven d’aigua dolça i unes gotes menudes com puces
brillaven a les nostres pells.
Una taca de xocolata negra se t’havia quedat enganxada damunt del llavi i jo
m’hi vaig acostar i la vaig llepar. Sorprès, te’m vas quedar mirant amb els ulls
esbatanats, però et va agradar, perquè no vas rondinar com feies sempre que
alguna cosa no et plaïa. Al contrari, vas mirar-me amb tota la dolçor que eres
capaç de mostrar, vas acostar la teva boca a la meva i vas besar-me com sé
que ningú ho tornarà a fer.
– Virginia Dalloway
Relat #5: El noi de l’autobús
Ja puja, com cada dia. Si algú es cola mai no diu res. Passa la targeta i cerca lloc revisant els passatgers amb els seus ulls orientals. Observo que de vegades xiuxiueja alguna paraula imperceptible. Un nadó li fa ballmanetes i ell li somriu amb la boca de rap. S’entén bé amb les criatures. Amb qui no s’entén tan bé és amb els que li pregunten si ja sap a quina parada ha de baixar. Com no ho ha de saber? Si te vint-i-dos anys! Memoritza el número d’aturades del vehicle, quants cops tomba i coneix tots els conductors (però no hi parla, sap que no els ha de distreure).
Li agrada tant anar a treballar que de vegades arriba abans que obrin. Amb la seva cara rodanxona i el cabell clenxinat rep els companys amb una abraçada, especialment els dilluns. Es dediquen a les arts gràfiques. L’encarregat, en Toni, que abans havia estat el monitor de l’esplai on anava, li ha dit que ho fan molt bé i si ho diu en Toni ha de ser veritat. Però jo tot això no ho sé perquè no li ho he preguntat mai. Un dia seguiré les petjades del seu caminar matusser i li diré que voldria saber com es diu. Per algun punt es comencen a trencar les barreres i el nom sempre és un bon començament.
– Selva
Relat #6: Un Match
Portava esperant aquest match 5 anys. 5 anys, dos mesos, 14 dies i 3 hores fins que la pantalla em va somriure. Des que vaig veure el seu clatell al tren, un dijous al capvespre. Aquell rinxol que li penjava de la orella, i que s’apartava amb un gest delicat, sense deixar de mirar el mòbil. Amb paciència, vaig descobrir els seus horaris, les rutines, i vaig fer tot allò possible per a que un dia em mirés. I que la guspira brillés en els seus ulls. Però no mirava més enllà dels dos metres on posaria els peus per anar caminant, la sèrie de torn en el seu mòbil. Potser era tímida. Havia d’entrar al seu món per a que sabés de mi. Vaig crear un perfil breu: “No sé què vull de la vida, excepte que vull besar el teu clatell”. Només contestaria ella, si realment coneixia el poder de la seva pell. De tant en tant alguna m’escrivia, preníem un cafè, i fins i tot rèiem. Però jo només esperava poder olorar el seu coll, besar-li tendrament les pestanyes, i que ella em demanés tendrament que fos dins seu. Només calia un match. I quan he per fi he vist els seus ulls he sentit la tristor de saber que no em mirava i que amb un lleu moviment del polze, preferia guardar pur el meu record.
– Wakayama
Relat #7: La Postal
De Batea a Arenys de Mar hi ha un camí que demana temps i paciència. La mula Floni i el gat que ens acompanya no saben què tenim davant. Un camí polsegós vestit amb blats i vinyes, que poc a poc abandonem. A cada poble fem un descans, aixoplugats pels estels que ens guien. Toquem l’estiu, com toquen les campanes de cada nova església, que ens anuncien que avancem, que el viatge té final i que amb cada pas que fem ens acostem a la postal de l’avi, que de petit contemplava, a la còmoda de l’habitació de la mare. La il•lusió de les mans i els peus que es banyem en aquella aigua salada, és tan autèntica com ho és actualment el cansament que tots manifestem. Ah, el goig que busco és l’aliment. Poc és l’equipatge, la maleta petita amb la muda ben neta, sabó i pinta, i una flassada que tapa i no pica. Vint-i-sis nits hi hem dedicat. Tenim davant un immens blau que balla, l’escuma de les onades em besa tot el cos, nuet, la pell sentint la sal que el sol i el vent assequen, avui, em fan lleu el viatge. Hem fet viva la postal.
– Pura Suñé
Relat #8: Soc tu
Truquen a la porta. Que estrany, no espero ningú. M’ho prenc amb calma. És
aviat. Obro i una dona em mira des del llindar. El cabell fosc i la pell bruna li
endureixen tènuement les faccions, però de seguit em regala un somriure i la
fesomia li canvia. L’aire que l’envolta desprèn un cert misteri. L’observo amb
deteniment i ella s’hi avé. La seva mirada m’abraça amb tendresa mentre el
dringar de les arracades llargues que es belluguen cada cop que entorna el cap, em transporta a dunes llunyanes. Diuen que l’aura és un reflex del que esdevé en el nostre interior, jo respiro la seva, harmònica i serena, tot i el moviment suau i dissimulat de les seves mans llargues i cuidades que denota un cert nerviosisme.
Duu un vestit llarg, sinuós i un braçalet de plata vella al canell de la mà esquerra. Tot i l’aparença jovenívola, passa de llarg dels quaranta. Manté un certa distància, la prudència la delata. Al terra, ben a prop seu hi ha un cabàs gros, dels que es porten ara, amb les nanses de cuiro i petxines cosides tot al voltant. Un pareo estampat, un parell de llibres i una ampolla d’aigua de vidre
sobresurten del cistell de manera ordenada. Miro de processar el que està
passant. Agafo aire i abans de poder articular cap paraula, una intensa aroma a
rosa m’embriaga. Tanco els ulls. A poc a poc s’apropa i a cau d’orella em
xiuxiueja:
—Soc tu.
– La meva altra jo
Relat #9: sis més una
Igual que el gat té set vides, això diuen, jo també n’he tingut set.
Diuen que vaig ser una concubina de l’emperador persa Artaxerxes II; un centurió romà, parent de Cèsar; un monjo seguidor del poverello d’Assís; la germana viva de Voltaire; un amic de Melville, inspirador del Bartleby i també la cuinera de Churchill. Tot d’ànimes fulgurants.
En canvi, avui dia, només soc una pobra escrividora que s’ha presentat al seu concurs, que no guanyaré.
Per això, els temps passats sempre són millors. Això deien. Això diuen.
– Mònica Saulé
Relat #10: Nostàlgia
Sento una mena de nostàlgia, quan passejo per certs indrets de Barcelona. Tot em recorda a tu i no et sabria dir ara, si són les ombres dels til·lers de la Rambla de Catalunya o les dels plataners de les Rambles. Tot just he perdut la memòria…
-Ignasi Carrió
Relat #11: (T)Suro
Tot i que avui sigui sis d’agost, banyar-me a la platja escocesa de Durness a les vuit del matí potser hagi estat un acte de certa inconsciència. Demostrarà això que soc valent i fort d’esperit? No ho sé, però fer-ho m’ha permès admirar com la gelor del cos deixava pas a l’escalfor de l’ànima, que s’anava il·luminant. Ara em sento tan content… Ahir nit, a l’hotel, vaig preparar les mil grues de paper que amb tanta paciència he anat fent. Les vaig unir totes amb un cordill vermell lligat a una corona de taps de suro perquè puguin flotar bé. He fet una cerimònia emotiva per posar-les a navegar i ves a saber si un dia arribaran a Reykjavík. Després d’eixugar-me he passejat una estona i he caçat un haggis salvatge amb les meves pròpies mans. He demanat al Meet & Eat si el podien cuinar. Estava exquisit! Més tard m’han portat d’excursió a Cape Wrath. Les vistes de l’oceà des del penya-segat són imponents. El cel de Durness sempre és blau, com el d’Hiroshima. Res els podrà enfosquir mai. Cap al tard, quan anava a comprar una ampolla de whisky, he vist una nena i un nen que jugaven. Sadako i John m’han dit que es deien. He somrigut i he pensat que hi ha llocs que recordaré tota la vida.
– Jon Matsuri
Relat #12: Llum Verda
Mentre esperava a la vorera que el semàfor canviés de color, en Martí va girar el cap per mirar enrere, com si esperés que passés alguna cosa, una mà, una paraula, un crit d’esglai, que l’aturés en aquell mateix moment, però només va veure gent caminant tan apressada, tan indiferent i allunyada de la seva vida que immediatament va constatar que res el retenia allà.
Un nen, agafat de la mà de la seva mare, el va assenyalar amb el dit amb un esbós de somriure a la boca mentre en Martí creuava el carrer. Mai va saber perquè el somriure d’aquell nen va desenterrar tot el dolor i els records de la seva infantesa.
Mentre creuava el carrer un nen li havia recordat el seu pas per l’escola prenyat de burles i d’insults pel seu excés de pes, les seves festes d’aniversari òrfenes d’amics, les llargues hores de pati buides de jocs còmplices, les cares desdibuixades dels seus companys, en Nico, en Pau, en Marc…, que l’havien menyspreat i l’havien ignorat.
En un girar d’ulls, una sèrie d’episodis ja passats es van anar encadenant de manera tan real que va poder sentir com el temps li havia donat l’oportunitat de tornar a viure la seva pròpia vida, i com un cotxe l’atropellava en aquell mateix instant.
– Polvorilla
Relat #13: SUPERVIVENT
He perdut el to fosc llustrós de la meva joventut, però en arribar la primavera continuo omplint l’aire amb dolça fragància tarongina. A ella li agrada i olora en sorprendre’m vestit de blanc. També l’antiga mestressa fruïa del meu perfum.
Feliç que em conservaren com a penyora dels temps passats, no em va ser fàcil acostumar-m’hi. Jo convivia amb els d’abans en una vida lenta i tranquil·la. A la senyora la veia per l’eixida rentant plats a la pica de marbre i quan sortia a la carbonera, li picava l’ullet amb el reflex de les meves inflorescències. Llavors només feia un metre i mig i el meu color era molt més viu. Encara soc prou seductor i enlluerno la dona d’ara quan surt al bany en què han reconvertit l’antiga sitja i omple la regadora en l’antic gibrell que ha tret de la cuina. Des de la meva alçada, sovint les bescanvio: la d’ara llegint sota el gessamí i la d’abans cosint a l’ombra d’una parra. El més nou per a mi van ser els infants, com em costaven les tardes xafogoses al costat d’ells que, sorollosos, xisclaven jugant amb l’aigua freda de la mànega.
El temps ha passat prop dels nens que vaig aprendre a estimar. Ara són joves i jo em sento llenyós, però em reconforta sentir-los que els agrada sopar a la fresca, a la taula feta amb travesses del tren, a l’aguait dels dragons que surten a caçar mosquits prop les branques del vell pitòspor.
– Francesca Boadas
Relat #14: Júpiter
Han sigut un munt d’anys plens de soledat.
Fins al moment en què vau aparèixer tu i el teu somriure magistral, Nit.
Estem completament preparades per complir la nostra missió d’estendre l’amor més pur i valuós a totes les persones que ho necessitin. Alliberarem la pols màgica per sobre de tots els humans, d’això se’n faran càrrec les papallones.
Nosaltres, repartirem paraules i llibres.
Amb aquest acte d’amor, curarem a totes les ànimes deprimides i tristes enganxades a estranys objectes tecnològics. Així erradicarem les malalties des de l’arrel més profunda i tornarem l’esperança i la il·lusió a qui l’hagi perdut.
Som dues ànimes de Júpiter retrobades al planeta Terra, just en el millor moment per estendre la màgia a tothom a qui ho necessiti.
Quan la nostra missió s’hagi completat, tornarem a casa nostra, descansarem i els observarem amb orgull.
Preparada?
Comencem!
– Artis Buckley
Relat #15: Un missatge des del cor
Un dia calorós de primavera arribava a casa cap al vespre i al mirar cap al jardí
em vaig quedar sorpresa, estava tot ple de taronges!
Vaig pensar en els senyals dels meus fills que, una vegada més, tornaven a estar presents.
Feia uns mesos que havien iniciat un viatge molt llarg i mai havien
deixat de sorprendre’m, sempre trobaven la manera de mostrar-me que estaven al meu costat.
Em vaig agenollar i vaig agafar una taronja de sobre de la gespa del jardí i quan vaig aixecar la mirada vaig observar tota aquella obra d’art. Les taronges tenien diferents formes, unes semblaven cors, altres estrelles i desprenien llum, unes altres tenien forma de pedres precioses. El meu cor bategava molt ràpid, no em podia creure el que m’estava passant.
De cop vaig començar a plorar, dins meu es movien totes les emocions possibles, tristesa, alegria, ràbia. Vaig necessitar uns minuts per deixar sentir tota aquella muntanya russa d’emocions que m’estava envaint tot el meu cos.
Després d’una estona respirant, sentint i relaxant-me vaig arribar a un estat de
calma i pau difícil d’explicar amb paraules. El que sabia i sentia amb seguretat
és que el missatge, sens dubte, era dels meus fills amb tot l’amor del seu cor.
– Sara Moreno
Relat #16: Somriures
M’aixecaré. Amb naturalitat, com cada matí. Em dirigiré a la porta de sortida del vagó i un segon abans que s’obri, miraré enrere i somriuré. Sí, com he estat fent cada matí des de fa cinc mesos i dotze dies. Ell farà veure que no se n’adona. Jo sé, però, que el frec de la seva roba ha estat real, que la dolça olor de la seva colònia ha envaït el meu cervell i que la presència del seu cos ha escaldat la meva ànima.
Avui, però, no hi és. No sé què ha passat. Em sento perduda, abatuda i nerviosa. “Perquè?”, em pregunto en silenci. “Perquè?”. Sento que la meva vida trontolla. Esmaperduda, m’agafo a la barra i sento un dolor profund a les entranyes.
L’endemà, torna a aparèixer. Respiro. Sec. El miro. Somric.
M’aixeco. Amb naturalitat, com cada matí. Em dirigeixo a la porta de sortida del vagó i un segons abans que s’obri, miro enrere i somric. Ell segueix joguinejant amb el cabell de la seva mare, que el sosté en braços.
Sense deixar de somriure, abaixo el cap i surto del vagó.
– Kate Mundy
Relat #17: El pacte del Sa Voga
-Bon dia, Sa Voga digui?
-Bon dia, conec el Sa Voga, el voldria reservar tot durant 24 hores, de la tarda del deu a la del onze de Setembre d’enguany. Demà rebrà la transferència. A les quatre en punt del dia deu, una senyoreta recollirà les claus. Li ho confirmem al mail: info@savoga.cat. Gràcies.
-Que passa?.
-Res, molt estrany, algú ens ha llogat tot l’hotel pel Onze de Setembre.
-Que bé, no?-
L’endemà els diners eren al compte. Text: Reserva Llista GOI-MNC.
A les quatre en punt del dia deu, una elegant senyoreta, amb audiòfon a l’orella, ulleres foques, mitja melena, gavardina curta, es va presentar a la recepció del Sa Voga.
-A sí, la reserva, aquí té totes les claus. La puc servir en res més?.
La noia, esbossant un somrís, agafà les claus, i, arrossegant una maleta, s’adreçà a les habitacions. No en va sortir fins dues hores llargues desprès. Amb altre somrís es va acomiadar. La gent del Rial de Sa Clavella se la mirava, per vistosa. L’endemà a les dues tornà a les habitacions, llevat d’ella, ningu hi havia entrat. Es va acomiadar amb un: “spasibo”, tornant les claus. La tele feia el resum del gran èxit de la Diada, farcida de drons.
Al Parlament, tres mesos desprès, havia guanyat la Llista Cívica. Per xarxes, un vídeo en realitat virtual, donava a conèixer el “pacte del Sa Voga” negociat i signat pels nous líders en les habitacions d’aquest hotel, l’onze de Setembre passat.
– MIGDIADA-23
Relat #18: Si la màgia se t’emporta
Baixar a veure el mar sempre li havia agradat. Si era possible, una mica fora poble on el silenci només fos trencat pel soroll de les ones. Des d’allà quan notava les petites espurnes de mar regalimant-li per les galtes, se li relaxaven els ulls i aconseguia mirar lluny, ben lluny. S’estimava més que no fes vent, el soroll de l’aire li feia nosa quan sentia el buit a les oïdes, com quan bufes dins d’una ampolla. Així escoltar el silenci era més simple. Els colors del mar li feien pessigolles a les ninetes; l’olor de sal s’agafava a la gola i descendia fins al pit; les espatlles li queien lentament i el sol a l’esquena la feia sentir-se com dins del llit. Amb pocs minuts volava fins allà… La màgia se l’emportava.
Aquell dia el mar era d’un blau turquesa quasi ofensiu. L’aire no es movia, podia gaudir del silenci. El vaivé de les ones era esguerrat per algun entrebanc… Va posar els peus a l’aigua, era freda. Els camals van quedar xops. Els texans arrapats a les cames, li feien pujar la fredor fins als genolls.
El va veure allà, immòbil, de bocaterrosa, mort.
Les espurnes de mar a les galtes van esdevenir gotes que ja arribaven al coll.
Des d’aleshores, prefereix que faci vent.
– Xicra
Relat #19: Pastís d’aniversari
La infanteria robòtica arribarà en qualsevol moment. Sé que m’han detectat; jo sento el seu trepig també. Els vam fer perfectes i ara ens detesten.
No em queden llaunes, la calor em paralitza, tinc set. Que vinguin, ja res no importa. Qui vol viure sota una constant pluja abrasiva, que dia a dia nega els nostres sentiments.
Miro per l’escletxa. El cel esdevé una cúpula de cendra pudenta. Els gossos famèlics, violents i bruts de sutge, es barallen per un míser aliment.
La nova raça no és humana, la nova raça és més sana. Els altaveus hi insisteixen fins que et foraden el cervell. Un crit que vers mi s’apropa irremeiablement.
En aquest celler on m’amago desava les coses ma mare, no fa tant realment. Hi trobo la carpeta de les seves receptes, plenes de taques d’oli, guixades en vermell. Em costa llegir-les, amb la trista llum de l’espelma. “Fonem la xocolata, hi incorporem la mantega, ho retirem del joc”. Del joc? Quin embolic que es feia la pobra amb les paraules.
Les nostres mancances, la nostra manera —potser deficient— de fer. Qui restarà per enyorar-les. De ben cert, no aquestes siluetes metàl•liques que baixen per atrapar-me finalment.
– Mallerenga Carbonera
Relat #20: Espurnes d’una flama que es consumeix
Moltes emocions consumeixen la flama que porto dins, com l’ansietat, el malestar, l’angoixa, entre molts altres sentiments que em barren el pas per aconseguir el que realment desitjo. Fa molt de temps que intento alliberar-me de les cadenes que em reprimeixen i em mantenen captiu de tot allò que vull espirar, necessito sortir a l’exterior d’aquest pou negre que em reprimeix i no em fa ser jo. Encara que un fil de llum m’enlluerna la cara, la penúria i les pors m’abracen amb força sense deixar-me anar. La desesperació en consumeix.
Algun dia podré deixar de sentir aquests sentiments que l’únic que fan és fer-me mal?
Algun dia podré arribar a l’estima de la meva ànima amb el món que m’envolta?
Algun dia podré arribar a ser realment feliç?
– Ginesta
Relat #21: Tornar a sentir
Era un dia clar i assoleiat. La Joana va agafar el tren a Barcelona fins a Arenys de Mar, el poble que la va veure néixer, despuntar a l’adolescència i que feia tants anys que no tornava.
Era el 10 d’agost, segons marcava el calendari, perquè ella feia molt de temps que no mirava els dies, perquè vivia sense viure. Fins aquell 10 d’agost en que va rebre la trucada que havia esperat durant trenta anys. Era ell, era la seva veu. Va sentir un allau de calfreds que li embriagava tot el cos.
Un cop va arribar a l’estació d’Arenys es va enfilar cap el carrer d’Avall i d’allà va anar cap a la platja de la Picòrdia, que era on havien quedat. Va passar una estona i va sentir sobre les seves espatlles l’abraç càlid del seu amor. Paraules, converses, passat, present, ell estava recentment divorciat i estava vivint a un hotel molt maco anomenat Sa Voga, al centre del poble.
Ella no s’havia casat mai, per què? No ho sabia. Poder ara era un bon moment per escriure el seu futur junts.
En caure la nit, es van despullar i van entrellaçar les seves mans i van entrar al mar, sense por, sense recels, gaudint de la riquesa d’emocions que súbitament la vida els oferia.
– Silver Dolphin
Relat #22: RIC- RIC
A mitja nit la casa es despertà inflada. Malgrat tenir les finestres obertes no entrava gens d’aire i les parets semblaven desfer-se sota el sostre. S’aixecà del llit amb el pijama enganxat a la pell.
Després d’una dutxa freda es va refer una mica i va decidir sortir a la terrassa. S’assegué a la cadira i obrí l’ordinador. Estava escrivint una altra novel·la, així que, com no podia dormir, aprofitaria per avançar-la.
Quan portava unes ratlles escrites començà a sentir el ric-ric d’un grill. Continuà amb la seva tasca, però aquell so repetitiu semblava no tenir aturador. A més, ell sentia com si el tingués allà mateix, sota la taula. Finalment, s’aixecà i obrí el llum de la terrassa. Va cercar-lo per tot arreu sense èxit. S’assegué de nou per continuar treballant. Semblava que el grill s’havia cansat d’empipar-la.
Unes línies més i l’artròpode engegà de nou. Desesperada, va decidir baixar al jardí. Segurament l’insecte s’havia instal·lat just a sota de la terrassa i per això el sentia de tan a prop. Però no hi va haver manera de localitzar-lo.
Farta d’anar amunt i avall, va prendre una decisió: ruixar aquell tros de jardí amb insecticida. El grill no tindria escapatòria. I així ho va fer. El silenci s’havia imposat de nou.
Tornà a la terrassa. Començava a clarejar. En començar a teclejar a l’ordinador, tingué un atac de son. L’endemà al matí la despertà el ric-ric d’una cigala.
– Tanit Coll
Relat #23: Banyera Blava
No recordo quan et vaig conèixer, diria que, segurament, va ser un estiu. Penso quan era petita i a casa deien que aniríem a veure’t, jo era tan feliç. Ens aixecàvem ben d’hora. Encara era fosc quan la mare ja tenia tots els preparatius a la cistella i nosaltres només ens encarregàvem d’esmorzar i de vestir-nos. El pare conduïa, ben bé una horeta i per fi arribàvem a la platja, una platja preciosa, encara verge perquè érem dels primers a arribar. Dels primers a col·locar el para-sol i les tovalloles, i dels primers a submergir-nos a la banyera blava.
Ara, et tinc a la vista a totes hores, i no em canso de mirar-te, ara, em banyo en tu qualsevol dia de l’any i agraeixo profundament aquest regal. Sé que mentre tu hi siguis, tot anirà bé.
– Marai
Relat #24: La Vida
Vaig néixer gran i tenia I un color una mica enfosquit, com si el sol ja m’hagués
acaronat tota la pell. Els pares treballaven tot el que podien, i els germans feien mans i mànigues per cuidar-me.
D’un lloc a un altre m’anava descobrint. M’agradava molt jugar a nines, a disfresar-me de princesa i fer volar la meva imaginació.
Quan ja era més gran, aquest somnis s’anaven diluint, al ser conscient de que era un món de fantasia i vaig entrar amb molta tristor, al món real.
Va ser com baixar d’un núvol de cotó. L’adolescència em va fer veure que tenia que començar a pendre decisions que de vegades no sabem ni com ho em de fer.
Vaig sentir dins del cor, el meu primer amor i el meu primer petó.
Els anys, que no s’aturen, em van portar al que la gent li diu l ́edad adulta.
Aquest anys van tenir moments d’alegria i felicitat i moments de tristor.
Ara, amb tres fills i tres netes, torno a viatjar al meu passat i penso com aquella
nena petita que era, amb somnis de cotó.
I sempre, sempre amb un somriure de pam a pam. I ara amb els ulls ben oberts, miro el món com un nen petit.
– Teatrera
Relat #25: Marieta
En dies especialment tristos, voldria ser marieta. De sobte despertar-me un dia i ser a un centímetre del terra. Voldria veure-ho tot des d’una altra perspectiva, i veure com de sobte la gespa que trepitjo cada dia es transforma en una geganta verda i viva. I adonar-me que no és tan dèbil com em pensava. Un sol bri d’herba aguanta el meu cos petit i penso que si fos poeta n’escriuria una metàfora. Però no soc poeta, i m’acontentaria amb posar-me sobre el bri d’herba i notar la brisa.
Sent marieta, creuria que tot el món està al meu abast. Que amb un sol saltiró i un bat d’ales podria arribar allà on volgués i sentir-me lliure enmig del cel. Podria veure les formoses papallones de prop i admirar els seus colors des d’uns altres ulls. I veuria com les flors es transformen en un festí d’olors i colors que no sentiria de cap altra manera.
Si fos marieta, de dia volaria pel cel en els jardins més bonics, i de nit dormiria dins les flors més formoses. I en obrir els ulls de nou tornaria a estar al llit adormida, però tampoc m’importaria. Altra vegada en un cos humà, les meves mans recordarien ser marieta, i els meus ulls tornarien a veure el món d’una altra manera.
– Marieta de l’ull viu
Relat #26: Maragda
Fa molts anys, a Arenys de Mar, hi va néixer una nena que deien que era molt rara. Li van posar de nom Maragda. I és que la nena tenia els ulls verd maragda, els cabells del color del robí.
La Maragda es va anar fent gran, tot suportant els mots que la gent li posaven, sempre arraconada i sola. Durant els mesos de fred, quan els dies es feien curts i foscos, i els vilatans no sortien al carrer, llavors era ella qui, en sortir de l’escola, baixava tota sola la riera per anar a la platja a busca petxines. S’hi estava fins que el cel s’acabava tornant fosc. Llavors, s’hi quedava una bona estona més, contemplant i comptant els estels.
Ignorant com era i amb una opinió de si mateixa tan nefasta, no va pensar que a la foscor s’hi podien amagar monstres. Fins que, de sobte, va notar uns grans tentacles que la van agafar. Hagués dit que eren mil braços que la van tirar dins d’un forat ben fosc. La boca tapada. La fortor de l’alè d’aquella bestia humana. Sentint-se tota nua. Dels seus ulls van brotar unes llàgrimes de dolor i un nus a la gola no la va deixar cridar. Arraconada i morta per dins, es va quedar tota la nit al sot, immòbil, arraulida i plena de por. Despuntant el dia, va pujar riera amunt aguantant la mirada dels primers homes que anaven a treballar. Les dones que es va creuar amb ella tan sols la van mirar amb menyspreu i fastig. Ningú no es podia imaginar el que havia passat. Ves a saber d’una noia així, deien alguns…
Van passar els anys i mai més la van veure al poble. Uns deien que una nit va fugir i uns altres que la vergonya la va matar. Sigui com sigui, la bona gent d’Arenys de Mar conten que una nena d’ulls color maragda i de cabells del color del robí es passeja per la platja agafant petxines i que, als vespres, observa els estels, en concret un de molt gran i brillant. Tan brillant és, que il·lumina tota la riera perquè la nena torni a casa i cap monstre gosi de fer-li pas res.
– Tiama
Relat #27: Perfum d’òbit
Feia hores que la Cèlia s’estava al jardí asseguda en una preciosa butaca de fusta d’acàcia i vímet que embellia el valuós jardí. S’hi havia acomodat envoltant-se de coixins grans i flonjos per evitar fer-se nafres al cos. Feia temps que havia anat perdent les corbes generoses que anys enrere l’havien fet tan atractiva i el centre de les mirades.
El dolor l’havia envellit prematurament. Ja no li quedava ni un gram de greix i un cop, per ínfim que fos, la deixava macada. Feia mesos que s’havia convertit en un esquelet que lluitava perquè l’aire no se li escolés entre els ossos. L’únic desig que la mantenia en vida era aixecar-se del llit, anar a l’estimat jardí, omplir-se els pulmons d’aire fresc i absorbir les olors del gessamí, l’espígol i les hortènsies.
Era primavera i el jardí s’havia convertit en una explosió de colors i vida que encara feien més evident com s’anava marcint la Cèlia.
El seu marit i les seves filles no en sabien res, però aquella nit, després d’estirar-se al llit i tapar-se amb la vànova de vellut blau, emprendria el viatge per retrobar-se amb en Carles. Per fi rependrien l’amor que la desgràcia els havia arrencat d’improvís.
– Sinople
Relat #28: La temptació de l’home
Assegut a la vora del llit, nota al seu costat el maletí que conté el giny destructor. L’assossec de la cambra de la pensió contrasta amb la seva ànsia creixent. Alterna la mirada entre el terra i la finestra, sobrepassat pel tràngol. El flux d’adrenalina li provoca una mena d’al•lucinació.
És una fanfàrria el que sent? El cap li bull amb idees inflades sobre el que està a punt de fer, que aplaca repassant metòdicament l’atac. L’acció és imminent. L’oportunitat és perfecta. Un pla tràgic, però necessari. Ha arribat la fi d’una època.
El renou de la turba i els visques van en augment, la comitiva s’acosta; està tremolejant. Ara és el moment. La visió de la carrossa i dels cavalls emplomallats és com un reflex a l’aigua ondulant. Sent que l’ànima abandona el seu cos i un dimoni li estén la negra esfera mortífera. Tot just l’ha d’engegar cap avall i un anacronisme detestable deixarà d’existir.
No serà aquest cop. Tot romandrà igual. Baixa maquinalment al carrer, ara encatifat de flors i serpentines de paper. El sol li enlluerna, abaixa el front i pensa: “aquí quedaria bé l’estàtua d’un caçador”.
– Magí del Mig
Relat #29: Lleialtat fins a l’infinit
Han viscut anys de vida feliços, compartint-ho tot! , jocs, passejos, excursions,
banyades al riu i al mar, caminades sota la pluja, menjades i dormides, mirades
i gests de complicitat, de tendresa, de fidelitat, d’estimació. Veritables companys amb un ferm vincle amorós, on cadascun ha manifestat l’ amor de la manera que li és pròpia.
Ara és capvespre, l’hora callada , l’hora que fosqueja, la de les ombres llargues
i negres. Arriba la nit. Un seguit de planys trenquen el silenci nocturn, i es
senten de lluny. Ell és qui udola i udola a l amorosa lluna brillant . Li demana
el seu únic desig. Atent, espera i escolta…silenci absolut. Udola i udola… els
seus ulls clavats a la lluna brillen de llagrimetes. No desespera, udola i udola.
Espera i escolta… Silenci absolut. Dins seu no hi ha silenci, el seu cor de ca no és ni buit ni callat. L’ escolta i espera…
I així, ara com cada nit, com ho farà fins a la seva darrera, amb una fidel i tènue
rialleta s’ajeu i s’endormisca just damunt del lloc on, fa un temps, va veure
com hi enterraven el seu amo. S’ escolta, espera i somnia.
– Muntanyenca
Relat #30: La noia del mocador vermell
Un glop més, i arribaria. La noia del mocador vermell bevia amb ànsia i exhauria fins a l’última gota de la gerra. Nit rere nit ho mateix, en sortir de la feina, s’empolainava una mica: es pentinava, se’n posava el mocador al coll, s’hi rentava les ungles amb un raspallet i anava cap a la taverna.
Pel camí, pensava il·lusionada. Pot ser, aquesta nit, un home ric s’enamoraria d’ella. La trauria de la feinada amb els llumins i faria d’ella tota una senyora. Portaria un barret amb plomes de faisà, guants, armilla i fabulosos vestits fets a mida. Fins i tot, si tancava els ulls, podia olorar el gessamí dels perfums que tindria al tocador.
De vegades, se`n recordava de la noia dels pantalons, la que tothom mirava. Si pogués somniar molt, somniaria ser una dona lliure, sortir al carrer sense haver-se de posar cap anell al dit ni portar home al costat. Es deia a si mateixa. Però, ràpidament s’ho treia del cap.El sacsejava d’una banda a l’altre, abaixant la mirada, mentre s’agafava les puntes del mocador vermell amb contundència.
Només li faltaven un parell de gerres més, per arribar a l’estat d’inconsciència on totes les il·lusions eren engolides pels monstres de l’embriaguesa. I ja, només quedaria una noia despentinada amb un mocador vermell mal posat al coll, restes de fòsfor a les ungles, ajaguda a la cantonada de la taverna.
– Vanpera
Relat #31: Ocell
El treball incansable de les ones va retallar el feréstec penya-segat formant el petit amfiteatre d’una cala menuda. L’embat de les ones hi arriba esmorteït, tan sols són una efímera cresta escumosa que ve i s’entorna. Camí de la posta, el sol llambreja sobre les encalmades aigües i acoloreix el ventre dels núvols que l’acompanyen.
Sobre la sorra humida hi ha un ocell que la meva ignorància no identifica. Una gavina? Pot ser. Té una ala estesa i l’altre plegada sota el cos. La fina cresta de les onades que arriben li esborrifen les plomes del pit i quan l’aigua recula les hi acarona amb dolcesa. Té el bec entreobert, com en un bleix inacabable. Els ulls, que en el seu vol s’havien enamorat del blau del cel i del mar, ara miren sense veure-hi i sembla que demanin un perquè. Ja que només era el que havia de fer, potser no es va adonar de la glòria d’estar viu i del goig de volar. Tard o d’hora vindrà una onada que se l’endurà. Si ara m’imagino que dorm, potser cada vegada que el pensi tornarà a volar. Ja no pertany a la vida, si no sóc jo, qui el recordarà?
Mentre penso això, el sol s’ha amagat darrere l’horitzó i les tonalitats s’enfosqueixen donant pas a la penombra.
– Ravegal
Relat #32: El canvi
Es va aixecar del llit amb dificultat i va empènyer el seu adolorit cos fins al lavabo. Assegut al vàter, amb la mirada perduda i les mans tremoloses, va blasfemar mentre el seu organisme iniciava l’exorcisme dels excessos de la nit anterior. Va sentir com el verí l’abandonava lentament, i quan va haver completat el dolorós sacrifici, va estirar la cadena amb resignació, conscient que l’aigua no s’emportaria ni els remordiments ni els records humiliants d’aquella farra. Els pensaments, tèrbols i desesperançats, envaïen la seva ment com una boira asfixiant. Va decidir que alguna cosa havia de canviar.
Mentre es rentava la cara, una estranya vibració va recórrer el seu cos de dalt a baix. Va observar amb estupefacció com tot el seu ésser col•lapsava i es convertia en una petita porció d’aire envoltada per una fina pel•lícula d’aigua: en un gir inesperat del destí que desafiava les regles de la realitat, s’havia transformat en una bombolla. En veure’s al mirall, una poderosa sensació d’optimisme el va embriagar, alliberant-lo de les frustracions humanes que feia anys que el consumien. Va sortir flotant per la finestra; feia un dia radiant. Potser ara sí que tindria alguna possibilitat.
– Màquina de plata
Relat #33: Secrets de familia
– Filleta, no tinguis por. No hi ha monstres que et vulguin mal.
S’està fent tard però, en sentir-la cridar, hi has hagut d’anar. Encara disposes d’uns minuts per estar-t’hi. L’abraces i li dius que tot va bé. Li apartes el serrell i li beses el front. T’adones que els minuts se t’acaben. Poc a poc t’allunyes i li parles baixet quan t’apareixen les primeres convulsions. T’amagues a la foscor. És palès que s’ensuma alguna cosa. A la seva edat, l’olfacte també se’t va aguditzar.
En el seu moment, el teu pare no va tenir miraments. El que hi ha, hi ha, sempre deia. És la nostra naturalesa i quan abans ho acceptis, més fàcil serà. Vas odiar-lo per la freda confessió. Recordes que volies posposar-ho moltíssim. Tu has intentat fer-ho millor, per a teva filla. Esgrimies que ser dona et regalava la facultat d’endolcir-ho. Descobreixes perplexa que, potser estaves equivocada. No ho podràs demorar més perquè a les darreres llunes no t’ha sigut senzill escapar-te.
Si ara mateix abandonés l’habitació, veuria uns immensos ulls grocs envoltats de pèl negre sobre uns grandiosos ullals blancs. Abans d’arrencar a córrer, has començat a pensar com explicar-li què és la licantropia.
– IshiMer
Relat #34: El tronc
Aquí estem de nou, asseguts en el nostre vell tronc del bosc de Can Cargol. Fa una estona que el sol batega i ha fet anar a jóc a la foscor.
Quants anys deu fer que ens coneixem? Ben segur que tota una vida.
Sempre ens ho hem explicat tot sense reserves. Els afers bons i els que no ho eren tant. De sempre que hem pres esment de cada situació viscuda.
Però ara, potser no pugui pujar aquesta muntanya.
La tenebra s’ha endut el meu únic broll de sol, el meu orgull i la meva alegria, m’ha desposseït de la meva amant.
Et pots imaginar durant quants anys podrem compartir aquest tronc? Jo no.
Recordes els anys passats? És tot el que ens queda.
És el pòsit de la nostra vida estimada ombra meva.
– Vetus
Relat #35: Hostes vingueren
Després de sopar set dels hostes sortiren a la terrasseta de l’hotel per gaudir de les privilegiades vistes al Mediterrani. La Cécile, una famosa actriu de Carcassona, amb l’ànim de trencar el gel preguntà a quina habitació s’hospetjava cadascú i un pintor suec que rondava la cinquantena explicà que era a l’habitació 17, en la qual es deia que Picasso havia dormit amb les seves famoses senyoretes d’Avinyó.
Al costat, una jove escriptora finlandesa apuntà que ella s’estava uns dies buscant la inspiració a l’habitació 9, en la qual Truman Capote es tancà per escriure”A sang freda”. Un músic portuguès de cabells blancs digué que s’estaria una setmana component a l’habitació 21, en la qual, segons es deia, Puccini va escriure les primeres notes de “La Bohème”. I aleshores d’entre les ombres aparegué un jove que vestia de forma un poc extravagant, amb ulleres de sol rodones, gorra de golf i barba ben retallada.
La Cécile se’l mirà llargament i li preguntà: –I vos? –El jove s’encengué una cigarreta, va fer una llarga pipada i amb un lleuger accent nord-americà digué que era a la 11, on residí uns mesos en Charles Manson abans d’assassinar l’actriu Sharon Tate i a sis persones més.
– Artur Blanca
Relat #36: Només es viu una vegada i dóna gràcies
Mentre espera lligat de mans i peus que el làser el talli en dues meitats, el millor agent secret del món es lamenta de la seva manca de previsió.
Ja quan al quarter general de l’MI6 en Q li va dir que per motius d’ecologia s’havia decidit adoptar un format únic per a conectar els diferents gàdgets, i que només disposaria d’un cable per a carregar-los, es va ensumar el pitjor.
Per això, quan la nit passada es va trobar a l’habitació d’hotel a Shanghai, va haver de decidir si era millor carregar el rellotge amb làser, el clauer amb explosius, les ulleres de sol amb raigs X… o el mòbil.
No podia deixar passar l’ocasió de xerrar amb l’hostessa de l’avió que l’havia portat, ni amb aquella noia que havia trobat a l’estació d’esquí, ni la recepcionista de l’hotel…
Va estar xerrant amb totes fins ben entrades les quatre de la matinada, i se li va passar completament carregar res més.
Ara, amb el làser a escassos centímetres de l’entrecuix, maleeix les modes ecologistes amb totes les forces. El món era un lloc molt més agradable quan no t’havies de preocupar de que la teva feina fos sostenible!
– Edmund Plantagenet
Relat #37: Migdia
Els raigs incessants del sol alentien la fluïdesa dels meus moviments en ser acaronats pel focus del migdia. Hores van passar i jo, ment en blanc, vagava per la platja en cerca d’un lloc banyat en pau.
En la riba, em va cridar l’atenció un vaixell i el seu amo. Un home gran coronat per un pintoresc barret groc i prim com espiga. La seva pell narrava sense necessitat de paraules una vida plena de vivències. El temps es congela davant l’acció vàcua del pescador que, pipa en mà, deixava que el fum li assotés el rostre amb una lentitud esgarrifosa. La seva respiració entretallada s’escoltava entre calada i calada. Degueren passar un grapat de minuts de la meva aturada a una distància no gaire llunyana d’ell. En realitat, no era pas de llunyana.
Va clavar els seus ulls en els meus evidenciant la meva presència, amb un amable somriure va dissipar la preocupació d’haver-li incomodat. Trencant el silenci, el fumador deixà la pipa per dir una frase que em va resultar per un moment una ximpleria.
-Aquest vapor de la meva pipa és conseqüència de l’aigua que consumeixo creient-me sol. Però ni això és vapor, ni l’aigua és aigua ni jo sóc un sol.
– Electroduende
Relat #38: El coet
–Ets el globus que el meu fill va deixar anar?
–Sí i soc aquí fa molt temps.
–Ja saps com són els nens. Tenies forma de coet i es pensava que t’aniries a la
lluna.
–És comprensible, però ni es va acomiadar de mi.
–Et vas posar trist?
–Molt trist, vaig travessar mitja Catalunya, els vents m’empenyien sense pietat i
vaig anar a petar a aquest camp desolat.
–Ningú t’ha vist en tots aquests anys?
–No, només tu.
–Passejava observant el món, buscava alguna cosa que em contés una
història. Mai m’hagués imaginat que et trobaria a tu, un objecte del passat en el present. Mira què em vaig enfadar amb ell, que t’he comprat un globus per res, que ets capritxós…
–Pobret, no és mereixia aquestes paraules cruels! Però jo tampoc em mereixia
acabar aquí.
–Millor aquí, perquè a casa t’ hagués llençat a la brossa.
–Doncs estic content que em deixés anar. Fes-li un petó ben gros.
–Serà donat.
–Gràcies per haver-me trobat.
–Gràcies a tu per transportar-me a un passat que tenia oblidat.
La seva veu és va apagar, va tornar a ser una làmina de plàstic envellida pel
pas del temps, enganxada a una corda, semblava un nen acabat de néixer amb el seu cordó umbilical. El vaig agafar i el vaig doblegar. Li portaria a en Marc.
– Pere Valls
Vull Participar-hi!
Segueix llegint i descobriràs com pots fer-ho.
Pots enviar-nos el teu microrelat a través d’aquest formulari:
També pots enviar-lo per correu postal o per e-mail a:
Rial de Sa Clavella, 10-12
Arenys de Mar, Barcelona 08350
Si ho necessites també pots contactar amb nosaltres per telèfon:
“No tenia ni idea de la quantitat de portes que pot obrir el simple fet d’escriure”
Stephen King
III Concurs de Microrelats – IV Concurs de Microrelats – V Concurs de Microrelats
Política de Privacitat – Política de Cookies – Avís Legal
Concurs organitzat per l’Hotel Sa Voga – www.savoga.cat
Concurs de Microrelats del Sa Voga 