Relats del VIII Concurs de Microrelats

Aquí pots trobar tots els relats que ens van arribant

“Qualitat de vida: adormir-te llegint i començar el dia escrivint.”

Ponç Pons

Descarrega’t els relats de l’edició 2023!

Relat #1: El meu tresor

Des de ben petit que sóc un apassionat de l’esoterisme de mites i llegendes.
Com a tot fill de veí havia sentit parlar del Sant Grial, la copa emprada per Jesús durant l’Últim Sopar, un calze amb propietats màgiques com la d’irradiar energia o guarir malalties. Però tot i que s’hagi buscat amb afany, no apareix enlloc… Voleu que us expliqui un secret? Sense ànims de semblar potiner, he descobert l’enigma de la vida eterna. Temps era temps vaig adonar-me de la brevetat de l’existència, de la insignificança dels anys que vivim. De fet, no hi ha forma d’escapar a la mort.

O sí? Havia escoltat una llegenda escandinava que parlava de la font de Mimir, que brolla d’entre les arrels del sagrat freixe Yggdrasil. Si fa o no fa, vaig escarrassar-me en la recerca, explorant els confins nòrdics fins localitzar la mítica font de la joventut, la ubicació de la qual em reservaré per motius prou evidents. Cada dia assaboreixo un xarrupet d’aquest elixir que guardo en un flascó per bellugar-me com un xitxarel·lo. I quan algú es mostra sorprès, donat que no pateixo senyals d’envelliment ni símptomes de deteriorament físic, i em pregunta esverat la raó del meu aspecte jovenívol, li asseguro en to burleta que he fet un pacte amb el diable perquè, a més d’oferir la immortalitat, aquesta poció atorga seny i enginy… Ah! No insistiu en compartir una mica del meu tresor, perquè no penso malbaratar ni una gota.

– David

Relat #2: Scooby-Doo, by-doo…

Jo era més de Scooby-Doo. A la mascota i als quatre adolescents els seguia per la UHF. Però ella, que era una bona lectora, em va regalar Els Cinc per Sant Jordi. Em feia mandra llegir!

Decennis més tard, en un sopar nostàlgic de la colla, la del seient del costat em va xiular un secret. La meva enamorada s’havia ofès a l’adonar-se que la rosa que li vaig oferir havia estat collida per mi, una estona abans, i embolcallada en un paper senzill. Ignoro si vaig ser un potiner. Fos com fos, se’n va endur la rosa i, poc després, va tornar amb una de les aventures dels cinc vailets. La confident va matisar que la xicota va arreplegar la novel·la del seu dormitori. I que, sense manies, la va embolicar amb paper de diari. Ho recordo si fa no fa quan vaig destapar el present. La que em desvetllava el secret, va afegir que la noia hagués volgut una rosa de floristeria: «Una rosa d’un jardí, com el que teníeu a casa teva, ara tindria força mèrit.»

De fet, el de l’enamorada decebuda va ser un regal encertat, atès que va iniciar en la lectura a un cul d’en Jaumet. I és que volia tenir contenta a la xicota. Això de bellugar-me no ho he perdut. Tampoc he oblidat la tonada de «Scooby-Doo, by-doo…»

– Jaumet

Relat #3: Agricultura amb amor

L’hauríeu d’haver vist!. Mostrava una passió gairebé malaltissa per les seves llavors de tomaquera. El grau de dedicació i amor invertit en les seves llavors, de cultiu propi i ecològiques, només era comparable al que sentia per mi. Tractava les seves llavors de manera curosa, ordenada, gens potinera.

Les extreia dels tomàquets més grans i primerencs, tal com marquen els cànons d’un bon pagès. Aleshores, les posava en gotets retolats convenientment i esperava amb paciència que es produís la fermentació. L’últim pas consistia en deixar-les assecar al terra del menjador. Per a tal propòsit, utilitzava draps de cotó rentats només amb sabó Lagarto, perquè cap component químic pogués alterar l’assecatge i les hi deixava, si fa no fa, unes tres setmanes. Arrenglerava els draps segons les varietats de tomaquera, per ordre alfabètic, per evitar que les llavors es belluguessin i es barregessin. La passió per les seves llavors encara dura avui, tres anys després; però la seva passió per mi, ja no…
Es va acabar un dimarts, quan passant l’aspiradora pel menjador, se’m va escapar de les mans.

– Carles Juanola Torren

Relat #4: Tocar fons

De la porta estant es mirava el mirall de peu que l’esperava pacientment mig amagat a la seva cambra. Recordava amb melangia com havia gaudit mirant-s’hi. Ara, però, feia temps que romania sota un llençol.

De cop, no podia respirar. I es va asseure. I va enfonsar la cara entre les mans per ofegar el plor. No podia més. S’havia arribat a bellugar mai de la casella de sortida? Encara llagrimejant va anar cap a la calaixera. Un impuls que brollava de molt endins l’empenyia a agafar l’única foto que tenia permís per ser vista. I va somriure en veure’s de petita. Si fa no fa tindria cinc anys. Els cabells rinxolats brillaven, no com ara, un manyoc curt i sec que amagava sota la gorra. Les galtes eren roges i molsoses, no com ara, ossos envoltats de pell esgrogueïda. El cos rodonet i graciós lluïa un vestit blau brodat, no com ara, que només vestia por, tristesa i angoixa. Les mans brutes havien potinejat xocolata. Era feliç, no com ara.

Quan va començar tot? Boleta, li havien dit amb tendresa un fotimer de vegades. I ella somreia agraïda aliena a l’impacte lent i atroç que aquelles paraules aparentment innocents produirien més endavant a la seva vida. Ningú més que ella mateixa l’havia empès a mantenir una lluita tan esgotadora i condemnada a la derrota ja abans de començar. Però, qui sobreviu a l’anorèxia? Ningú, si li brindes en safata d’argent el teu cos i la teva ànima. És un enemic que arrasa i colpeix, sobretot si li dones treva i no li plantes cara.
Però això no ho ha sabut fins ara que, per fi, li sembla haver tocat fons.

– La meva altra jo

Relat #5: T’hi veus?

Lluny de millorar la seva visió, les ulleres noves incloses en l’oferta 2×1 de l’òptica li van mostrar un món borrós i sense definir. Veia el món, si fa no fa, de la mateixa manera que abans d’haver dut qualsevol tipus de lent. D’ençà que tenia ús de raó, en definitiva.
Tot semblava bellugar-se a càmera lenta en un matí emboirat. La vida seguia essent un no res blanquinós i desdibuixat i la sang pressionava els seus temples com a preludi d’un mal de cap gloriós. Va treure’s les ulleres i quasi no va notar cap diferència en la manera de veure la vida. Buscava una explicació plausible a aquell fenomen angoixant, però no la va trobar. Se sentia insegura, frustrada i
enganyada. Podria fins i tot dir-se que l’ansietat va prendre el control de tota ella i va haver de tornar al seu dormitori a buscar refugi i les lents antigues. Un cop es va calçar les ulleres a sobre del seu nas xato i la realitat es va redefinir, va dirigir-se, empipada i guerrera, cap a l’òptica, on un oftalmòleg potiner
l’esperava amb els braços oberts i, ara sí, amb les seves ulleres, les mateixes que s’havia endut la senyora Enriqueta Pous una hora abans.

– Leokàdia Begbik

Relat #6: El del mig

Hola benvolguts. Sóc el mitjà de tres germans. Els que us trobeu en la meva situació m’entendreu: el gran és el de “seny”, mai és el culpable de res. I el petit… el petit és el mimat. Sí, els mitjans som l’ase dels cops. Avui però netejaré el meu nom, doncs heu estat enganyats. La cosa va anar de la manera següent:

Mireu: el què sabeu del petit és cert; és un gandul. El problema és el gran, ja veureu. Sóc jo qui els va avisar que ens havíem de protegir de la bèstia treballant en equip, però van voler anar a la seva. I la bèstia va arribar, i la casa de palla del petit volà pels aires a la primera bufada. Aleshores es dirigí a la casa del gran. Sabeu?, si fa no fa jo vaig trigar tres dies a construir la casa de fusta, però és que ell en va trigar dos a pujar la de totxana! Ràpid? Sí, perquè el molt potiner va pujar les parets amb totxana, sí, però sense ciment! A la segona bufada les parets es van bellugar, i a la tercera van caure com un castell de cartes. Però no patiu, la bèstia no va poder tombar la meva: la fusta i els bisos eren de primera qualitat.

– Xurriaques

Relat #7: Defectuós

Potiner ha estat l’insult que més vegades m’han etzibat. Primer, van ser els que em van comprar quan encara era nou de trinca. En tot cas, en una setmana van dir prou i ja volien retornar-me a fàbrica. Però els de la garantia no van acceptar. Argumentaren que ara que les màquines som una mica humanes, és ben normal que no siguin perfectes.

La veritat és que em bellugava d’aquí cap allà, però com els llocs foscos em fan por, amb els racons no m’hi atrevia. I a ells no els va preocupar com em sentia. Em van posar a la venda en un portal de segona mà.

Des d’aquell dia que duro ben poc a les cases, però com que m’anuncien a un preu molt econòmic, tampoc estic gaires dies aturat. De totes maneres, com més temps va passant, més pànic em fa que la roda s’aturi. Si em deixen per inútil, ja no podré xafardejar i descobrir secrets de més cases i perdré el més m’agrada del meu dia a dia.

Ser un robot aspirador ja ho té això, i sé que no em seria fàcil canviar l’ofici. La meva única esperança és la gran quantitat de dades que he anat acumulant. Potser l’art del xantatge no m’aniria tan malament. Si fa no fa, ja ho diuen, tant és treballar que fer feina.

– Iona

Relat #8: Estrella fugaç

Recordo ben bé, si fa no fa, el dia que ens vam conèixer, tots dos vam actuar com dos ximples, ja que estàvem molt contents d’haver-nos creuat, sense saber el que ens esperava. Jo sempre havia estat sol o amb potiners que no em deixaven estar, fins que, a força de tenir-te a prop, em vas ensenyar el que era estimar. Finalment, el nostre amor va ser com una estrella fugaç, va brillar intensament i d’un moment a l’altre va desaparèixer, deixant un rastre de plors darrere seu. Tot i que vaig voler mantenir-la entre els meus braços, al final vaig entendre que havia de deixar-la anar, i l’últim que vaig veure és com es bellugava cel enllà.

– Maig

Relat #9: Vichyssoise

Al matí, quan m’he llevat, ja he vist que avui no seria un dia qualsevol. Hi havia un gaig a la finestra. Tant sols bellugar la cortina ha marxat. Si fa no fa com una serp quan trepitgen vora seu, marxa sense mirar enrere. De la mateixa manera, avui divendres tu, com una serp, o com el gaig de la finestra, has desaparegut. Com sempre, potiner. Sense cap mena de mirament, tirant pel dret, sense pensar amb ningú més que amb tu mateix. Has agafat la jaqueta i has marxat.
Què hem fet malament? Està clar que en algun moment ens hem oblidat un ingredient i el soufflé s’ha desinflat…
Potser haver decidit no tenir descendència. Hi vam rumiar molt. No teníem diners…
O potser quan vam haver de sacrificar el gat. Vols dir que és el moment?
O quan va morir la mare. El meu pare no va voler que ningú portés cap flor al cementiri. Té al•lèrgia! Anava escridassant a tothom. Et vas posar nerviós i, finalment, li vas anar a dir que un cop morta tant li fot l’al•lèrgia! Es va emprenyar com una mona. Amb raó! Jo tampoc vaig entendre la teva reacció. Sempre t’ha agradat posar el dit a la llarga, anar remenant l’olla quan bull.
Hi ha vichyssoise feta, t’agrada molt.
Al nostre primer sopar junts, en vam menjar. Encara recordo aquell petit restaurant, en aquell carrer tan estret. Quan vam sortir, ens vam quedar allà fora força estona, fent-nos petons, explicant-nos secrets, feia olor de net d’una bugada estesa sobre nostre….
La vichissoise és a taula, amb només un plat per mi.

– Xicra

Relat #10: Abril

M’assec darrere la finestra, a aquesta hora la claror és perfecta, i agafo la tovallola de llit que tinc a mig brodar. És un encàrrec de la senyora Rita per a la seva besneta acabada de néixer. Tenia una il·lusió als ulls quan m’ho va demanar, que jo no m’hi vaig poder negar. La veritat és que quedarà preciosa amb totes aquestes margarides escampades i el seu nom en un costat “Abril”.

Aquesta lletra no ha quedat bé i l’hauré de desfer. No sé pas on tinc el cap, o sí que ho sé, no paro de donar voltes a què en Pau ens digués que vol acabar els seus estudis a l’estranger. No entenc aquesta necessitat que li ha vingut tan sobtada, si fa no fa a tot arreu deuen ensenyar el mateix, el seu pare i jo, tret d’aquella vegada que vàrem anar a Andorra, no ens hem bellugat del país.

Val més que en això hi pensi més tard i ara estigui per la feina, sobretot si vull aprofitar aquesta llum, més tard el sol entrarà de ple i llavors quedaré enlluernada, no vull cosir sota llum artificial, la meva vista ja no és el que era. Tornaré a fer aquesta lletra perquè quedi perfecte, per res del món voldria entregar un treball potiner i menys per a l’Abril.

– Aquari

Relat #11: Cementiri d’elefants

En Joan viu en una casa de pedra situada, si fa no fa, sota d’unes coves als peus del Montmell. Sempre hi ha viscut. La masia està envoltada de vinyes, a la vora d’una riera que abans era un riu. Un riu on els homes primitius hi baixaven a buscar aigua i a pescar. Ell té l’aigua d’un pou.
És un lloc inhòspit, allunyat de carreteres, autovies i vies de tren. Per arribar-hi hom ha de seguir un camí de carro d’uns quatre quilòmetres. Per la nit se senten les òlibes i es veu fins i tot la via làctia. Mira al cel i pensa que aquell és el mateix cel que van veure els seus avantpassats. Cada vespre d’hivern encén el foc a terra i la casa es calenta.
En Joan viu sol, des de fa dècades. La seva dona va marxar un dia i no va tornar. No n’ha sabut mai més res. No van tenir fills. No sap ben bé el perquè, simplement no van venir. Tot el que li queda és el mas, i el record imaginari dels predecessors que vivien a les coves.
Ells feien el foc al mig de l’entrada i sortien a caçar i recol·lectar, d’igual manera que ell va a l’hort i té cura del bestiar. Ja és gran i sent en el seu interior com la vida belluga, li parla, i l’empeny cap a les coves de dalt a casa. Els arbres són els hereus del vells arbres i ell és descendent d’aquells homes.
Últimament des del llit li sembla sentir els seus cants i les seves rialles. Avui és sant Joan i fa els vuitanta-nou anys. Polit com és i gens potiner ha pujat a les coves i ha encès una foguera a l’entrada. Sent que és el dia i s’endinsa a la cova. L’objectiu és retrobar-se amb el seu origen en pau.

– Munitxu

Relat #12: Em sento feliç

Em sento feliç. Avui porto un vestit blau preciós. M’agrada perquè s’emmotlla a la meva silueta sense fer bufes, sense bellugar-se del lloc i s’ajusta al coll no deixant passar l’aire. Si fa no fa, és com si fos fet a mida.
De vegades no em posen vestit i és llavors quan miro amb pànic qui s’atansa. Per estar preparada per l’impacte, controlo si camina amb ímpetu o bé si gasta maneres dolces i, sobretot, examino què porta a la mà.
Però avui anirà bé. El vestit em protegirà de qualsevol circumstància desagradable. No hi farà res que aquell nano tan potiner tiri amb fúria un envàs de qualsevol beguda ensucrada sense haver-lo buidat del tot. Tampoc m’importarà si tot s’omple de formigues perquè algú sense gana em llenci dins la panxa un entrepà de xoriç ben oliós; o bé que l’amo d’aquell gos tan gros, que sempre se’m pixa a les cames, em foti dintre les caques de la bèstia amb la bossa mal tancada.
Avui, la merda que dipositin els amables ciutadans a la paperera de carrer quedarà dins del meu vestit i no em farà malbé l’ànima.
A veure si demà també me’n posen un altre de vestit d’aquests, de color blau, vull dir. És el color que més m’afavoreix.

– Ikigai

Relat #13: No t’oblidaré

Com cada dia es llevaba molt d’hora cap a les sis ja estava despert, i els peus es bellugaven de pressa. El primer que veia quan s’aixecava eren els seus ulls clars que el miraven des del llit. I ell l’acaronava mentres el gat ronronejava de plaer. Aquells eren uns dels únics moments si fa no fa que sentia felicitat.
Pensava que el pitjor era la solitud que sentia en aquella casa freda i buida amb l’única companyia del seu potiner gat milú. A un quart de deu agafava l’autobús número 6 que pasava a prop de casa seva, era un home de costums i com cada dia quan arribava al seu destí passava per davant d’un petit quiosc on es parava i comprava el diari.

I així dia rere dia sempre feia la mateixa rutina, fins que un dia que estava aturat l’Isabel la quiosquera li va preguntar; tinc una curiositat, vosté on va cada dia a la mateixa hora?

I Lluïs li va contestar: a veure a la meva dona que està ingressada en una residència degut a l’alzheimer avançat que té.

I ella li va dir; i perquè vas cada dia, si la teva dona ja no es recorda de tú?

I Lluïs li va contestar: Sí, ella ja no em recorda, però jo si que m’he recordo d’ella!!

I en Lluis va continuar el seu camí pensant que l’amor no tenia data de caducitat..

– Lilutxi

Relat #14: Regulació urgent

El minidoctor Harris va ser el primer en quedar-s’hi. Després n’hi va haver molts altres. Sens dubte, la minimedicina és revolucionària i està salvant vides, però la seva implementació és d’allò més potinera.
Al pulmó dret del meu cunyat, per exemple, viu la minidoctora Calvo. Sembla ser que es va inocular la injecció MinvaPlus i amb una mida microscòpica es va internar al cos per inhibir un tumor maligne. Doncs ja no va voler sortir-ne. Quan des de fora li pregunten què és el que més li agrada de viure allotjada dins d’un humà, diu que per fi es pot bellugar a gust!
No la culpo. Mig planeta calcinat, l’altra meitat si fa no fa… No hi ha temps per cercar altres móns habitables. Falta espai i falta ara!
L’índex de suïcidis entre arrendadors és alarmant. Viure amb miniinquilins pot esdevenir inquietant. Com el veí del pis 99, que va perdre el cap quan el seu minicardiòleg se li va instal•lar.
El problema és que ara mateix ja no entren només minidoctors. La injecció es troba fàcilment al mercat negre i tothom s’hi cola.
Confesso que si regulessin el sector, jo també m’animaria. Qui no voldria sortir a fer un tomb i estirar les cames lliurement, com feien els besavis!

– Cumulonimbus incus

Relat #15: La caixa de les sorpreses

Què fa que un dia sigui especial? Complir divuit mil dos cents seixanta tres dies a la Terra, segur que diria Nick Cave. Avui la Sònia fa cinquanta anys, celebra mig segle de vida. Ja n’ha fet de coses, ja! I quants canvis ha presenciat en aquest món cada dia més potiner…. Ella somriu, asseguda al sofà, mentre mira el regal mal embolicat que hi ha sobre la tauleta. “Què hi ha aquí dintre?” pregunta encuriosida. “No sé, obre’l i ho veuràs”. El Xavier li fa fotos amb el mòbil. “Mira’m, mira aquí!” L’embolcall fet amb paper de regal daurat i cordat amb un llaç violeta es mou. Belluga de manera insistent, fent unes batzegades estrambòtiques; si fa no fa és com si hagués begut massa. Li ve al cap ara que fa uns dies traspassava el gran Roger Corman, el rei del les pel·lícules de terror de sèrie B. Igual que ell, la Sònia també mereix un Òscar honorífic a la seva trajectòria, plena de batzacades i d’incansables renaixences. La vida és això, una fantàstica pel·lícula de sèrie B, pensa mentre comença a desfer el llaç. Ell li canta l’aniversari feliç i la caixeta tremola cada cop més. De sobte, enretira les mans del paquet. “Saps què? No l’obriré”. Ell se n’alegra. “Felicitats, amor meu. T’estimo!”

– La mala llavor

Relat #16: Abans de començar

Sí… Un menú d’un sol color seria original i trencaria el gel d’una primera cita. La cortina bellugant-se li suggerí un menú blanc, suau com el vent matinal: vichyssoise tèbia amb un darrer somriure de nata líquida sense batre; llenguados salvatges a la menière, suant mantega; la tremolor d’una pannacotta… Lligant-se el barnús blanc se’n va endur la idea a la cuina.
El soroll de la liquadora va tapar l’acidesa de les primeres notícies al mòbil i el menú taronja entrà per la templa dreta com una fiblada irritant: salmó marinat, pollastre adobat amb cúrcuma i curri, pastís de mango gelatinitzat… El taronja de l’embús al navegador s’havia tornat vermell, si fa no fa com cada dia. Calia córrer.
La pasta de dents de menta deixà que el menú verd li acariciés el clatell com un tou de molsa: guacamole ben carregat de coriandre i llima; truita de carxofes; el gelat infal·lible de llimona i alfàbrega del 792. El verd de l’esperança. Sí, un menú verd. Decidit. Segur que riurien.
El missatge va entrar quan agafava les claus: “Em mataràs però aquest dijous tampoc podré, em sap greu”. Un menú incolor com una dutxa freda, com una bombolla petada per un dit potiner.

– Lullaby

Relat #17: Missió complerta!

I la funcionària de l’aeroport va ordenar sense miraments:
―Tregui’s les sabates, i el cinturó i…
Però l’arc detector continuava emetent senyals agudíssims, que exigien noves humiliacions al pobre usuari. Mentrestant, s’anava formant una llarga cua de passatgers, que s’esperaven, bellugant-se incòmodes, temorosos… Veien l’homenet despullar-se, i com els senyals acústics persistien i com les ordres de la dona seguien, si fa no fa, igual de despietades.

Però l’empleada devia ser tan potinera fent anar l’escàner que no aconseguia esbrinar què podia amagar aquell usuari estranyament innocent. I els de la cua d’espera ben poc es podien imaginar que a l’involuntari stripper, ja desposseït de tot, espellat, li quedarien a la vista xips, cables, bateries i dispositius insòlits varis…

Ara, la funcionària podia observar amb fruïció com als seus peus el trist passatger havia quedat reduït a un munt de ferralla…I fou aleshores que, des del Núvol, va arribar un missatge a la insensible servidora: “La teva missió a la Terra ha finalitzat”.

I és que ella també era un robot, però de la sèrie rival…

– Sa gavina

Relat #18: Els jugadors de cartes

En Joel es va asseure davant meu si fa no fa a la mateixa hora de sempre que ens trobem per dinar. Va treure dues carmanyoles de la bossa de mà i les va posar al microones.
Me’l vaig mirar de reüll mentre pelava una taronja. Un jove ben plantat i vestit pulcre. La sala de descans on dinem els empleats de l’empresa Staler no té res a envejar.
Taules i cadires de plàstic, màqines de begudes, snaks i iogurts, una font i un parell de màqines de cafè. Dos televisors desincronitzats i rotllos de paper damunt de les taules. A les parets però, hi ha un reguitzell de quadres no autèntics de pintors de renom. Monet, Casas i Cézanne.
Davant meu, el dels Jugadors de cartes de Cézanne. L’observo mentre m’acabo de menjar la taronja i no m’inspira res. En Joel es belluga d’un costat a l’altre i es prepara la taula. Pulit i ordenat. Gens potiner. Després de dinar uns dies va al gimnàs i d’altres llegeix. No tot està perdut , penso.

– Aquest quadre et té abduïda. Qui creus que guanyarà la partida, el del bigoti o l’altre?

– La guanyaràs tu, li etzibo. A la vida el que compte és com es juga i , de moment, tu
jugues molt bé.
Somriu. La baralla de cartes es mou. Pòquer d’asos!
Faig el primer glop.
Coincidim amb en Joel que el te sense sucre de les màquines expenedores de cafè sempre és dolç.

– arKa

Relat #19: Ulls de Neandertal

El seu rostre era més aviat anodí i sense cap tret destacable, a banda d’uns extraordinaris ulls clars. Aquests ulls li conferien l’atractiu que la resta de la seva presència no aportava. Eren d’un blau gairebé gris, d’un color com vingut del dret des d’una albada gèlida. Una albada pròpia de latituds molt septentrionals, allà on el sol es perllonga sempre de biaix. Una mirada tan fredorosa inquietava i admirava els interlocutors a parts iguals, encara que ell mai se n’havia sabut aprofitar. Un dia, una noia que no coneixia de res se li adreçà enmig del carrer. Si fa no fa li digué: tens ulls de caçador de mamuts. Ell se sorprengué que l’abordessin d’aquella manera. La noia esperà un moment que el caçador sortís de la cova i comencés a recórrer els feréstecs boscos amb ella, però fou debades. Els arbres i totes les llunyanies desaparegueren engolits pel seu silenci i el trànsit potiner que bellugava pels voltants. La noia continuà el seu camí. No la veié mai més, però a partir d’aquell dia no deixà de cercar-ne el rastre. Talment com l’antic neandertal, que escrutava les vastituds de l’estepa maldant-hi per trobar la petja dels mamuts.

– Jordi de Capadòcia

Relat #20: D’anys

Han passat vint anys si fa no fa des de llavors.
El dia començava amb l’horitzó rosat de l’alba que augurava la sortida del sol, la neu al punt, els gossos bellugaven les seves cues, mostrant l’alegria i pressa per córrer fent lliscar el trineu veloçment. Seria una etapa meravellosa!
Arribada l’ hora del descans nocturn. Els gossos sobre la neu, mai cansats no paraven de bellugar. Els seus ulls, lloms i musells brillaven il.luminats per la lluna, que oferia una nit clara i plàcida. Alguns udolaven, potser responent als cants dels animalons del bosc o talment intentant retrobar resposta a les veus dels seus avantpassats. Altres potinejaven al terra furgant en la neu per ajaçar- s’hi. Mentre que els cansats humans dins del refugi a l’ escalf d’una llar de foc compartiríem la nit, sopar , rialles, conta “batalletes”, converses…
Ens coneixíem, companys de curses, amb alguns ferma amistat. En mig de la xerinola i l`agradable estona, van començar uns comentaris d’aquells que ”desllueixen el moment” : – que si ja noto els anys a les meves cames , -que fa molts anys que corro, -jo vaig començar abans que tu-, -que si tu ets més gran que jo-. -sembla que tots tenim si fa no fa la mateixa edat !
Jo, que no m’amago anys, dic:

– En compliré cinquanta el vint-i-vuit d’agost . A l’instant, aquell mes sorneguer, em va mirar de reüll, fent-se el graciós , en to irònic m’ engalta amb “rintintin”:-ja m’ho semblava que erets mes gran que jo-. No em va fer gens de gràcia, vaig trobar-lo un comentari feridor fins i tot potiner. Encara més en saber que, el quatre de setembre de cada any és quan ell compleix iguals anys que jo.

– Nevada

Relat #21: Roses

Potser, si fa no fa, hi havia mitja dotzena de roses amb un efluvi captivant que reposaven sobre el fred marbre.
Un grop de vent geliu les va fer rodolar cap el sòl de llot.
La Laieta ho va percebre i va cuitar el pas i les va arreplegar. Les va posar sota l’aigua de la fontanella que hi havia en un discret racó. Quan les va tenir ben netes les va deixar al seu lloc. No era pas una nena potinera, ans el contrari, era molt pulcre i li va doldre que s’embrutessin.
El dia precedent ella mateixa les havia col•locat amb amorosiment.
Eren per la seva àvia Rosita, morta feia tot just tres mesos enrere.
Cada dia que li era possible anava al cementiri per parlar-li, per poder deixar sortir tot l’enuig que tenia dintre del seu petit cos.
Com era possible que la seva estimada padrina hagués fet camí sense acomiadar-se d’ella?
Ella que era la nineta dels seus ulls. Ella, la bellugadissa de la llar.
La que sempre la feia riallejar.
– Com és que vós heu marxat?
– Adéu-siau, fins el cel de les oques!

– Cum dilectione

Relat #22: Solitut

Amb insistència potinera, l’ungla furgava cercant la tireta que li havia de permetre escapçar el revestiment daurat que adornava el coll de l’ampolla. Quan la va trobar, l’estirada va esgarrinxar la càpsula enduent-se el barret d’alumini i deixant a la vista el tap de suro empresonat dins la gàbia de filferro. Amb mitja dotzena de cops de canell, si fa no fa, una mà poc hàbil va descargolar la baga del morrió, afluixant el cinyell que s’arrapava amb força sota el vorell de l’ampolla. El caparró de suro va quedar lliure i una mà poderosa l’envoltà i provà de fer-lo girar. S’hi va resistir, però al final es va bellugar. Llavors la mà es va aferrar al coll de l’ampolla i el dit gros, fort i molsut, empenyia el tap cap enfora. Aquest seguit de moviments remogueren el líquid i les bombolles es van desensopir. L’esforç insistent va fer pujar a poc a poc el tap fins que la pressió interior l’expulsà amb un espetec sec i fort. Una glopada bombollosa del beuratge el seguí deixant una estela. Una gota, oscil•lant, va quedar suspesa al broc de l’ampolla. Mirant avall només hi veié una copa, només una. Es va entristir i va perdre el gust.

– Ravegal

Relat #23: Guaita!

-Guaita, aquell d’allà encara belluga! -diu la Joana apuntant-lo amb el seu fusell directament al cap.
-Estalvia bales, un cop de pala i llestos -contesta la Berta. S’apropa al zombi, que no deixa de repetir “Nena, t’emportes el cap per fer un caldo?”. -Ostres, que aquest era el peixater! Mira de què li ha servit tant d’Omega 3.
–Si fa no fa com la teva cosina, tants anys sense menjar carn i ara que s’ha convertit no deixa passar una cuixa sense rosegar…
-Si, no sé perquè no me l’he carregat encara. Suposo que mentre s’entretingui menjant-se altra gent la deixaré fer, però et juro que si em posa una mà a sobre… la revento! -diu la Berta brandant el bat de beisbol que tantes alegries li ha donat aquests darrers dies.
-Tan fineta que era sempre, i mira-la ara, que potinera, menjant-se les visceres d’aquell municipal sense rentar-se la cara -diu la Joana.
-Tot sovint em pregunto si no viuen millor que nosaltres, els infectats. Potser ens hauríem d’haver deixat mossegar el primer dia, i a viure! -conclou la Berta.
-Home, viure potser no seria la paraula exacta…

– Edmund Escurcó Negre

Relat #24: Principi de no maleficència

La Carme ho tenia molt clar: no volia patir. Volia dormir plàcidament lluny del dolor i l’angoixa. Volia evitar ser deformada pel dolor de la malaltia.
– Seràs tu, qui m’eviti el dolor? Seràs tu, qui m’acompanyi al final?
Ho deia amb un somriure ample mentre ignorava conscientment l’horror que reflectien els ulls de la seva filla.
No vaig poder fer altra cosa que agafar-li la mà com vaig fer fa deu anys amb el meu pare.
La meva companya es bellugava neguitosa a la butaca d’aquella habitació. Intentava amagar de forma potinera el seu malestar i enuig per trobar-se en aquesta situació. Suposo que la petició de la Carme no encaixava en la seva visió del principi de No maleficència.
Jo recordava el meu pare, qui va fer una demanda semblant. Però ell va morir amb els ulls buits, el cos desfet i la ment malmesa.

Varen passar un parell de mesos, si fa no fa, quan la Carme ens va reclamar.
Era al seu dormitori, envoltada de fotografies, flors i una havanera que sonava de fons. La Dolors descansava al llit amb la mirada mig esborrada.
– Em podeu fer dormir?
Vaig dibuixar un mig somriure i vaig tornar a agafar la seva mà.
Els minuts semblaven hores mentre, mil·límetre a mil·límetre, empenyíem la mort per la xeringa.

– Francesca Cuéllar

Relat #25: Segons rosats

Encara que solitària, aquella estava sent una fantàstica vetllada, la qual transcorria al mateix restaurant i, si fa no fa, a la taula del racó de sempre.
Bellugava, amb parsimònia, la seva beguda; -un excel·lent vi rosat que el seu paladar degustava en petits glops, per temor que acabés massa aviat aquell encisador nèctar dels déus-.
Va tancar els ulls per un instant i va assaborir amb delectació el saborós líquid.
Va escurar la copa amb les parpelles mig aclucades, gaudint de l´instant; i va intuir, més que va veure, com se li aproximava, amb aparent potineria, una ombra furtiva que amb una boca incitant i rosàcia petonejava la seva amb una lleugeresa quasi imperceptible.
Es va despertar del seu breu ensomni, sorprès pel succeït, i li va saludar l’acostumada solitud; enfront d’ell no hi havia ningú i, per a testificar-ho, es trobava el mut testimoni de la seva copa buida. La va observar amb deteniment; semblava que, en la seva part superior, hi havia una tènue marca de llavis.
Llavors es va preguntar si el plaer gaudit per un vi tan exquisit podria travessar les fronteres bromoses i transformar-se en una empremta dolça i rosada. Com aquell inefable petó.

– Maufrigneuse

Relat #26: El retorn

Li costa agafar el son i repassa els noms dels veïns del pis del carrer Bruc, però quan arriba als del tercer, es quedat adormit i té un somni molt bonic: és diumenge al matí, la Neus i ell passegen agafats de bracet per les Rambles fins a Colom. Són joves i encara no tenen la Marta i en Lluc. Ell duu un bigoti negre i fi, si fa no fa, com el de l’Errol Flynn i ella fa molt de goig.

El senyor Valls enguany farà noranta anys i és vidu.

Es lleva, passades les nou del matí, es vesteix, es posa el seu barret i la mascareta i el senyor Valls i la cuidadora surten al carrer.

És primavera i el cel és ben serè.

El senyor Valls i la Rosy esmorzen a la terrassa del bar, que va de mal borràs; l’amo és molt potiner. Ell demana un entrepà de fuet i un got de vi i ella un cafè i un cruasán.

El cambrer serveix una cervesa a un home gran, que belluga les cames nerviós.

En arribar a casa, la cuidadora li pregunta si està cansat.

-I atabalat! No hauria imaginat mai, que els dos mesos que hem estat confinats a casa, el món hagués canviat tant: la veïna del segon, va a la feina amb patinet. La cartera s’ha engreixat i el jardiner porta perruquí…

– Mir de Fluvià

Relat #27: Delicatessen

Mentre veia un famós concurs de cuina en la televisió, la Maria Eugènia va decidir que havia arribat l’hora de modernitzar els seus fogons.

El fricandó va evolucionar en cruixent d’au de corral; la minestra es va convertir en aire de carxofa a l’escuma de coliflor; la crema catalana en emulsió oriental de canyella i cremós de meló.

Obsessionada amb la creació de noves textures i sabors, la Maria Eugènia va deixar de sopar amb el seu marit. Un vespre, aquest va entrar a la cuina i la va acusar de potinera per tenir-ho tot ple de cassoles. Mentre ella es defensava del retret, es va fixar (i es va sobtar de no haver-se’n fixat abans) en la considerable pèrdua de pes de l’home, mèrit que va atribuir a la seva innovadora cuina lliure de fregits.

El que no comprenia és per què el Pintxo, el gos, feia dies que el perseguia a tot arreu bellugant la cua. Cada cop més panxut. Si fa no fa dos quilos ha guanyat, va calcular la Maria Eugènia.

– Lolita Galaxia

Relat #28: L’eixida del Sol

Feia uns dies que no em trobava bé, estava neguitosa i no podia parar de bellugar-me. Des de fa vuit mesos, que visc aquí, la meva casa que tant m’he estimat i on la meva mare m’ha vist créixer d’ençà que era un pèsol fins ara que, si fa no fa, es podria dir que soc madura.

Però, malauradament, la casa on gaudia de benanança, ja no me la proporciona: És petita, potinera i ofegadora. La mare, sempre té una bona paraula i m’explica que la casa la va formar ella amb el pare (amb qui no m’hi parlo gaire, ja que no estem tan units com la mare i jo) i que va ser fruit de l’amor que es tenien l’un per l’altre. Intento sempre pair les paraules de la mare. Li dic:

– Mare, però n’estic cansada d’estar aquí, m’hi sento fora de lloc, vull ser lliure.

– Ratolineta meva, encara és aviat per marxar, què faràs sense que jo et cuidi? – em digué la mare, acaronant-me.-

– Però mare! Encara podràs sustentar-me durant divuit anys més! – Vaig dir-li fent una rabinada tipica meva-.

– Sol, ja n’hem parlat, encara no estic llesta perquè prenguis el vol, et falta nudrir-te!

El 29 de juliol, durant un vespre tòrrid, la mare em va donar llum prematurament i vaig ser lliure finalment… bé, tota la llibertat que pot tenir una nounada.

– Edgar Allan Poe