Aquí pots trobar tots els relats que ens van arribant
“Qualitat de vida: adormir-te llegint i començar el dia escrivint.”
Ponç Pons
Relat #1: Al vent
Sempre havia pensat que les discussions entre aquelles dues s’acabarien un dia o un altre, però no de la manera en què va passar.
El seu continuo nyec-nyec esgotava a tothom, i quan ens vam trobar en aquella reunió familiar, la seva picabaralla va anar en augment, alhora que un mal de cap generalitzat s’estenia entre els assistents.
– No, a tu el que et passa és que de tant fer els ulls grossos ja no distingeixes la veritat de la mentida que t’has muntat.
– Però què dius, sé perfectament el que va dir el tiet i el que va passar després!
– Nena, no tens memòria, perquè va ser a mi que em va demanar que la portés al far.
– Ja n’hi ha prou! Me’n cuido jo. S’ha acabat la història.
– Ni parlar-ne! Dona-me-la!
– Què no, t’he dit!
– Prou, prou, prou…
Ara sí que l’havien fet bona aquell parell! Déu nos en guard d’un ja està fet, com diria la tieta.
I dit això i davant de tota la família que les mirava bocabadades, es van fondre en una abraçada mentre es recaragolaven del riure que els produia veure les cendres de la tieta que s’escampaven al vent quan l’urna, objecte del litigi, queia a terra esmicolant-se en mil bocins.
PETRA
Relat #2: El concursant perpetu
Durant anys la vida de l’Horaci va ser monòtona. Cada dia es llevava amb un únic objectiu: buscar a Internet nous concursos de microrelats per participar-hi i fer-se un nom en el món de la literatura. De 8 a 9, recerca de concursos. De 9 a 2, taller d’escriptura creativa. De 4 a 7, estudi de microrelats premiats per trobar-hi la pauta de l’èxit aliè.
Inalterable a la seva rutina, ni el nyec-nyec de sa mare l’apartava de l’objectiu. Fins i tot un amic va organitzar un concurs ad hoc amb un jurat prèviament ensinistrat per fer els ulls grossos perquè s’emportés un premi. Però ni així va guanyar.
La seva malaptesa literària era evident. Més dotat per al càlcul i el dibuix tècnic, tothom el feia enginyer o arquitecte. Una malaltia que el va enllitar dos mesos de jove li va despertar la passió literària, però ningú comprenia un sentit de l’humor gruixut, a mig camí entre la poca-soltada i la mofa; ni unes trames que no encaixaven, ni uns finals amb poca traça.
A poc a poc va anar recuperant el senderi: va acabar enginyeria industrial, es va casar amb una mestra i va tenir dos fills. Fins que un dia sa mare li va confessar la veritat: “Fill meu, et vaig amagar les cartes dels teus premis literaris. Ton pare participava als mateixos concursos que tu i no el van premiar mai”. I l’Horaci, amb la flegma que el caracteritzava, va respondre: “Déu nos en guard d’un ja està fet”.
EL TIMBALER DEL BRUC
Relat #3: Mil dos-cents
«Aquí tens les claus del meu tresor; és l’única herència que et puc deixar». Van ser les últimes paraules de l’avi des del llit de la residència. La infermera va fer els ulls grossos a aquella íntima reunió, ja que no eren hores de visita. Aquell Simca havia estat fabricat feia més de tres dècades, però, a part del nyec-nyec de la porta del conductor, es trobava en perfectes condicions tenint en compte la seva edat. Havia estat el portador de llaunes al casament dels pares; ben florit i lluent per a l’ocasió. Va ser testimoni del meu naixement a l’interior de camí a l’hospital perquè no em podia estar. Fins i tot, va ser protagonista d’una cançó picant l’any de la meva primera comunió. Ara descansava a la segona planta d’un gris aparcament comunitari.
Vaig fer-me amb les claus custodiades, tot d’amagatotis, per fer una pràctica de conducció; no podia esperar a obtenir el carnet. Vaig posar la casset d’Extremoduro, música ambient al cent. Recta de la nacional a favor del vent, i resolc sortir per un revolt en l’últim moment. Toquem la barrera lateral, i el cotxe fa el seu últim ball. Surto sa i estalvi, mans darrere del clatell: «però què he fet?». Déu nos en guard, d’un ja està fet!
LA COCOLLONA
Relat #4: El fracassat
Sentimentalment parlant, soc un fracassat. La darrera núvia va tenir la barra de tocar el dos a l’altar, just a punt de contreure matrimoni perquè estàvem tot el dia nyec-nyec. En aquells moments l’hauria escanyat. Per pair l’entrebanc, m’he apuntat a un taller de “jardineria com a teràpia per al desamor” amb un mestre japonès, que ensenya a canalitzar l’infortuni cultivant canya de bambú. Vaig plantar una per cada ex. El meu balcó semblava un bucòlic jardí zen oriental. Els regava sovint, els llegia haikus d’un col·lega lletraferit, els posava música relaxant. Cada nou brot era una victòria emocional, una dolça venjança.
Fins que un dia una planta va amollar-me sense embuts:
-Ja n’hi ha prou, Jaume. No puc fer els ulls grossos durant més temps.
-Neus? –vaig xiuxiuejar incrèdul-. Què hi fas aquí?
-M’he reencarnat en bambú.
-No fotis!
-Déu nos en guard, d’un ja està fet. Vinga, sisplau, deixa de regar-me que m’ofegaràs i tot se n’anirà en orris.
Des d’aleshores no el rego gaire, només escolto les seves divagacions metafísiques sobre els camins de la perfecció del budisme per tal d’entrar al Nirvana. El bambú és una planta herbàcia famosa per la resistència, flexibilitat i capacitat de regeneració. Ves per on, ara aquesta figaflor està ben arrelada i és decorativa. Per fi una parella que no pot fotre el camp!
EURIA DE MATARÓ
Relat #5: Felicitació nadalenca d’un caganer
Hom acostuma a reconèixer que s’acosten les festes de Nadal, a les portes del solstici d’hivern, per la profunda i persistent sentor de tifa seca que desprenen els milers de caganers que ¬posem en els pessebres. L’escatologia és la religió dels catalans, que hem fet del caganer dels naixements el nostre heroi nacional, és la filosofia catalana en posició ajupida.
Alguns apassionats de les nostres tradicions ancestrals, que no volen fer els ulls grossos, practiquen a la tassa, l’art de fer brollar, un doll ubèrrim de matèria fecal, flonja, càlida, fumejant i extremadament fetorosa que els acompanyi a taula per nit bona i el cap d’any. Amb la nativitat ben a prop, als costat dels reis i el nen Jesús, el caganer demostra, amb el seu recargolat nyec-nyec ventral, que ni el dia més sagrat s’escapa del ventre. Ell no porta regals, però deixa empremta.
Se del cert que els designis de la cavitat rectal són del tot inescrutables, a més de fortament pudents, i que el millor per una bona cagada es que la merda transiti lliure pel buc intestinal fins a ser escopida pel forat anal en forma de cagalló, tifa o cagarro.
Quan el ventre apresta no hi ha res millor que una esventrada alliberadora. Déu nos en guard d’un ja està fet, si encara no hem acabat. Us ho diu un caganer en temps que cagaba bé.
Que defequeu a gust i gaudiu d’un Bon Nadal.
RODAMÓN CAGADUBTES PIXATINTERS
Relat #6: Innocent
Gràcies, Senyoria. No podem fer els ulls grossos sobre aquesta qüestió. Ha quedat sobradament demostrada la culpabilitat de l’acusat. El dia dels fets, el 26 d’octubre del 2025, les càmeres del caixer de la carretera de Sant Celoni van enregistrar-lo a les 2 i 17 minuts, i les de l’hotel Sa Voga van gravar-lo entrant a l’establiment a les 2 i 20 minuts. És evident que els testimonis de la defensa no diuen la veritat. Afirmen que entre les 2 i 2/4 de 3 prengueren unes copes amb l’inculpat en un pub de Lloret de Mar. ¡Això resulta totalment impossible, tret que es tingui el do de la bilocació!.
-Té la paraula l’advocat de la defensa.
– ¡El meu client és cent per cent innocent!. Els explicaré fil per randa el perquè. Des de la 1 fins a les 3 menys 20 minuts, mig mig, el processat va estar a Lloret de Mar, on coincidí una mitja hora amb els testimonis presentats. Cap a les 3 menys 20 va pujar el seu cotxe i, tot i fer el motor un nyec-nyec, el va engegar. En ser les tres de la matinada, tots vam endarrerir una hora els nostres rellotges. El meu client va arribar doncs a Arenys a les 2 i 10 minuts, si fa no fa. Déu nos en guard, d’un ja està fet, senyors del Tribunal.
HUC DE MATAPLANA
Relat #7: Històries d’emprovador
A la Marga, pell clareta, careta rodona, cabells arrissats de color panotxa i prima com un pinzell, li agradava anar a comprar quan hi havia rebaixes a les botigues del centre. Tot i que estava a punt de ploure, carrer avall s’endinsà en una Boutique de renom. Va triar un parell de peces de roba per emprovar-se. En entrar a l’emprovador va sentir un nyec-nyec i la porta es va encallar. Pensava que en una botiga com aquella això no tocava. Mentre es posava uns pantalons va escoltar una conversa entre dues dones. Les veus li resultaven familiars. Aquestes van abaixar el to fins a deixar-lo a nivell de les confidències:
-Ja saps lo de la Marga?.
-No sé res. Què li ha passat?
-Sembla que la Marga ja no està amb el seu marit. Ell ha deixat el pis, i ara ella viu amb una dona.
I en aquell moment se li van posar els ulls esbatanats, ¡no es creia que estiguessin parlant d’ella! En sortir del provador no podia fer els ulls grossos i amb un somriure de gat les hi diu:
-Us esteu equivocant. El meu marit no ha canviat de pis, ha canviat de sexe i ara es diu Mònica. I estem les dues molt contentes!
Una d’aquestes dones va pensar: “Déu nos en guard, d’un ja està fet”.
IXELL
Relat #8: La dutxa
Estic asseguda a la tassa del WC i el miro a través dels vidres molls de la mampara de la dutxa. Ell m’observa de reüll i fa els ulls grossos. Li encanta que li caigui l’aigua ben calenta. A mi el que m’agrada és ell. L’aigua brolla de la carxofa humitejant cada centímetre del seu cos. Cabells, clatell, pit, esquena, cul… i jo ja fa estona que també humitejo el meu entrecuix.
Quan tanca l’aigua i obre les portes de vidre una bafarada de vapor m’entela les ulleres esguerrant-me l’espectacle. Vaja!! M’aixeco i li acosto una tovallola. Aprofito per palpar aquell cos dur i fort amb l’excusa d’eixugar-li l’esquena. M’encanta, bé, m’encanta no, em torna boja quan li acaricio el pit i les abdominals mentre ell se’m queda mirant amb aquella cara de noi dolent.
Tot d’una, i encara xop, m’agafa per les natges, m’aixeca com si no peses res i se m’endú caminat fins al llit. M’estira i el llit grinyola fent un nyic nyic. Em treu la samarreta i em passa la seva molsuda llengua pels meus mugrons posant-me’ls durs i erectes, i per postres m’ha deixat les calces xopes. Déu nos en guard d’un ja està fet. Com sap posar-me calenta el malparit! Li miro els ulls i l’abraço fort…
MARC DE MARCO
Relat #9: L’ajudant
La meva ajudant era molt espavilada, i hi podia confiar prou. Sempre que arribava un nou encàrrec, s’assegurava de tenir totes les dades: nom, telèfon, número de persones convidades, el llistat exacte del que necessitaven i el lloc i la data d’entrega. Tenia 17 anys i estava aprenent l’ofici, així que jo feia els ulls grossos quan ella cometia algun error sense importància i l’animava a moure’s per impuls quan tingués dubtes.
Vaig adonar-me que poder l’havia animat massa, i l’havia supervisat massa poc, en quant vaig sentir el nyic-nyic que venia de la base del pastís de comunió de la senyoreta Batlle. Aquell so només podia voler dir que la base no estava ben muntada i que l’estabilitat del pastís perillava. Déu nos en guard, d’un ja està fet!
La meva ment va volar ràpidament per pensar com podria desfer i refer aquell pastís de quatre plantes i arribar a temps abans que acabés el dinar. PÀNIC ABSOLUT: els ulls tancats, respiració profunda i mil opcions poc viables a la ment.
En veure’m la cara, la meva ajudant, que per sort també comptava amb la virtut de llegir-me sense paraules, de seguida em va preguntar què necessitava. Amb les paraules que vaig trobar, sense voler fer-la sentir malament, li vaig explicar que patia pel pastís, perquè havia sentit els gemecs de la base, que jo no havia comprovat a l’obrador abans de pujar-la a la furgoneta.
Ella, sense intentar suavitzar-ho, va començar a riure-se’n de mi. La base estava perfectament muntada, i el so venia de la capsa de fusta on ella s’havia enfilat per col·locar el pastís sobre la taula, ben enrere, com jo sempre li demanava.
Des de llavors, a cada comunió, casament o aniversari, ens assegurem que la base està ben muntada, i, per si de cas, m’encarrego jo de col·locar els pastissos ben al fons de la taula de postres.
LANETA
Relat #10: El moment exacte
Havia arribat la primavera i se sentia estranyament plena d’energia, però també inestable, com si tot li vibrés per dins. L’augment d’hores de llum i de la temperatura, i la disminució dels estrògens a la sang, li remenaven l’ànim sense control. Els bessons preadolescents tampoc ajudaven, la veritat.
Com cada dia, estava atrapada en un embús interminable. Sempre el mateix. Aleshores només volia desaparèixer una estona i s’evadia imaginant-se al mar, enfonsant-hi el cap. Nyec-nyec.
Un cop sec la va fer tornar de cop. Un motorista impacient colpejava el lateral del cotxe amb el puny i li feia senyals perquè s’apartés. No va voler fer els ulls grossos. Li va pujar una ràbia estranya, difícil de contenir.
Va moure una mica el volant.
El capó va fregar la roda del darrere. La moto va fer un moviment brusc, i el cos del motorista va acabar a terra. Es va aixecar ràpid i la va mirar, encès:
—Què fas, boja?
I li va creuar pel cap: Déu nos en guard d’un ja està fet.
Obre els ulls de cop. És Divendres Sant. Són les deu del matí. El sostre de l’habitació. Encara té el cor accelerat.
BRUNA VALLS
Relat #11: La vida penja d’un fil
Cada matí, després d’esmorzar, les tres germanes planejaven l’ordre del dia. Un llarg llistat de noms, s’amuntegava en piles i més piles de papers que, a primera hora, descarregaven amb diligència a la vella taula del menjador. – Nona, pel cap de Zeus! Fes via! – digué la Dècima a sa germana – No veus que no en tindrem prou amb aquestes cent troques avui? S’esperen greus conflictes bèl·lics al Golf Pèrsic i un gran terratrèmol a Mèxic! Ja em veig fent hores extres! Si no espaviles, farem curt de fil! Em sents o què? I no facis els ulls grossos, que et conec!
– I a mi què m’expliques, Dècima! Queixa’t al nostre proveïdor, que no ha arribat encara!
Aleshores, intervingué la Morta, posant fi a aquell nyec-nyec creuat de desqualificacions entre les seves dues germanes i amb un gest greu, els digué: – Germanes, escolteu-me…Ha succeït quelcom inesperat: Acabo de rebre un missatge del nostre proveïdor i m’informa que se’ls ha acabat la llana…Hi ha hagut una fatal i repentina epidèmia que ha acabat amb totes les ovelles de l’Avern! – Deu nos en guard d’un ja està fet! – exclamaren les tres alhora, tot arronsant-se d’espatlles –.Què hi farem!
I des d’aquell dia la Humanitat esdevingué immortal.
IXCHEL
Relat #12: Borda
Et vaig escriure un missatge, en no rebre cap resposta el cos s’hem va quedar glaçat. No entenia el motiu d’aquell silenci tan profund, buit i fred.
Els ulls s’hem feien grossos cada cop que s’il•luminava la pantalla del mòbil. On podries estar? -Em preguntava cada instant durant el trajecte cap a casa. Però només rebia correus brossa.
En arribar on era la nostra llar, la porta feia nyec-nyec en obrir-se, una cosa ben estranya, i en mirar el terra, vaig veure una taca borda flamejant cridant-me que no entrés, per on s’esmunyia per sota la porta del dormitori.
No tenia forces per girar el pany i trobar-me amb el perquè del silenci, i vaig decidir trucar a la policia. En pocs minuts van aparèixer i un d’ells exclamà:
-Déu nos guard d’un ja està fet.
D’aleshores ençà vaig comprendre que ja no caminaves entre nosaltres, que tot allò que tant et consumia ja s’havia esfumat per la finestra que donava al celobert. Sabia que havies trobat la pau que tant anhelaves.
Aquella foscor que t’envaïa es va escampar com la boira en un fred matí d’hivern.
TANUKI
Relat #13: El pèndol de la mar
En Pere no podia suportar més aquell nyec-nyec constant del pèndol. Semblava que el rellotge de paret que havia heretat de la Maria del Mar, una tieta llunyana, tingués vida pròpia i ganes de buscar-li les pessigolles. Havia pensat mil cops a portar-lo a restaurar o directament a les deixalles, però la por al remordiment el frenava.
Cada vegada que hi passava per davant, intentava fer els ulls grossos davant la pols acumulada al vidre bombat, on el seu reflex semblava el d’un desconegut. El desgast de la fusta ignorava que el temps s’estava menjant la seva integritat, com els corcs que han trobat una nova llar.
Va ser la setmana passada quan, en un rampell de desesperació, va decidir tallar els pesos amb unes tisores de cuina per tal d’aturar la tortura. Les agulles van caure mortes i el rellotge quedà a la sala immòbil, com un cos que per fi descansa en pau. Ara el silenci és absolut, sepulcral; en Pere creia haver-se retrobat amb la calma.
Ahir, però, el seu cosí li preguntà en què invertiria els guanys de la venda del rellotge, tal com deia la voluntat de la difunta tieta. En Pere, mirant-se les mans buides, sospirà i només va respondre:
– Déu nos en guard, d’un ja està fet.
ARTEMISA
Relat #14: Innocència
Quan era petita m’agradava fer la nyec-nyec al meu germà gran. Sabia que ell i la Rosa de Cal Roc s’agradaven, perquè més d’un dia els havia enxampat fent-se un petó rere el galliner. I sovint, quan tornava a casa, li cantava: “L’Aniol i la Rosa es volen casar, no tenen cadira per festejar…”. I ell sempre em deia: “Calla pesada!”, amb un somriure de pocs amics. Però jo insistia fins que s’emprenyava i em feia pessigolles. I jo vinga riure!
Però per Santa Eulàlia, després del ball de Festa Major, l’Aniol va arribar a casa molt tard i la iaia, amb cara de pomes agres, va exclamar-se mirant al sostre: “Ai! Déu nos en guard, d’un ja està fet!”. Però ell li va respondre ben tranquil: “No n’hi ha per tant, iaia!”. I se’n va anar a dormir tan feliç.
L’endemà a casa tot eren cares llargues i jo no entenia per què. El cas és que per Corpus van repicar campanes i que per Tots Sants, mentre la mare feia els ulls grossos i tothom murmurava rere les portes, jo vaig ser la tieta més feliç del món!!! “És una nena, és una nena preciosa!!!” celebrava feliç l’Aniol. “I és dirà Eulàlia”, va proclamar convençut tot picant l’ullet a la Rosa, mentre la iaia preguntava: “Algú vol castanyes?”.
JASNAGORA
Relat #15: Olor de cafè
Una llàgrima silenciosa llisca pel meu rostre, em mulla les galtes i s’escola pel coll. Davant del mirall, els meus ulls miren, però no veuen, i la meva ment retrocedeix a aquell precís instant.
Dissabte, per fi cap de setmana. Impacient mirava com brollava el cafè, quan vaig sentir un cop sec i metàl·lic al replà. Vaig agafar la tassa amb força, podria fer els ulls grossos, qui ho sabria? Finalment, tot i que una mica angoixada, em vaig decidir.
Vaig sortir amb pas indecís. La porta de l’ascensor havia quedat oberta sense motiu aparent. Amb cautela m’hi vaig acostar, escoltant el silenci espès que omplia el replà. Des d’allà, encara podia percebre l’aroma intens del cafè, que de sobte, va començar a semblar-me amarg i dens. Un escarafall va recórrer el meu cos i a punt vaig estar de recular, però Déu nos en guard d’un ja està fet.
Allà, als meus peus, sobre el terra fred de metall romania un cos ensangonat.
En un tres i no res la policia es va presentar al lloc dels fets, bloc de notes en mà i interrogant a tort i a dret. A tall de conclusió, va resultar ser un nyec-nyec i un jove espantat que havia fugit cames ajudeu-me. Per part meva, una empremta gravada a foc en la meva ànima.
MARTA TRO
Relat #16: La iaia
Jo no entenia a la meva Iaia cuan deia aixo:
Terrassa 1986
Va posseu-vos l’abric que marxem a misa, ens deia la meva Iaia a la meva germana hi ha mi.
Si no fa fred , contestava jo
Ves i te’l posses, que es una jaqueta de pana molt bona hi ha costat molts calers. Ademes, l’hem cossit nosaltres a la fabrica, deia molt orgullosa
Que es aquest Nyec-nyec que sona?, preguntaba la meva germana
Es el teu Avi que porta tot el dia intentant arreglar la radio, deia malhumorada la Iaia
I perque no el porta a la tenda a reparar?, li preguntaba jo
Perque es un tossut i fa el que li dona la gana. Deu nos en guard, d’un ja esta fet, deia amb resignació
Terrassa 2026
Va posseu-vos l’abric que marxem a donar una volta, els i deia jo als meus fills
Si fa calor, contesta el meu fill
Doncs es igual. Es una jaqueta termica molt cara. I has de saber que l’hem empaquetat al magatzem on treballo, dic molt satisfet
Que es aquest Nyec-nyec?, pregunta la meva filla
Es el teu Avi intentant arreglar la televisió, li contesto jo
Que se’n compri un altre, salta el meu fill
Es un tossut hi ho vol fer ell, contesto jo amb resignació
I es que he de fer els ulls grossos, aixi son les coses que un dia sere jo el que fara el mateix.
AUVE
Relat #17: L’hostal de al salamandra i el gripau
Fosc, fresc i humit. Convençuts de les seves avinences, la Salamandra i el Gripau van obrir un hostal. El temps, però, va revelar més. Ella era llampant i estrambòtica, ell auster i prudent. -Reïra de bet, Salamandra! On vas a parar amb aquests estampats grocs?- Exigia ell. -Em vas inspirar tu, Gripau: GROOOC, GROOOC- Escarnia ella.
Cert dia, va presentar-se algú vestint pelatge. Quina contrarietat! Armat amb urpes mamíferes, era un perill en potència, però fent els ulls grossos, la Salamandra el va deixar passar. Malgrat estar acostumats el seu nyec-nyec, el personal es va sorprendre del rebombori que la nova discussió va provocar. Atabalat, el Gripau va preferir marxar.
Van passar setmanes… Mesos… Ja molt pocs l’esperaven, però, finalment, va tornar. Potser només necessitava hivernar tranquil, com apuntava la Salamandra. Quan començava a veure de lluny l’estimat hostal, es va creuar amb l’hoste indesitjat, el Talp, que fent un gest eloqüent va dir -Déu nos guard, d’un Ja està fet.- El Gripau, espantat, va fer un salt fins el que era casa seva i, contra tot pronòstic, s’hi va trobar un magnific gorg nou. -Em vas inspirar tu, Gripau: GOOORG GOOORG-.
EL GRIPAU TREMPAT
Relat #18: La gran actuació
La Montserrat havia decidit deixar la feina. No era que no l’interessés pas, era més aviat una qüestió de gestió del temps, del seu temps. Va arribar justa i va vendre més entrades que l’aforo permetria. Va agafar els calers de la taquilla i va sortir per la porta principal. En Ramon, el porter, va fer els ulls grossos en veure- la pujar a un taxi.
Aviat el caos es va apoderar del teatre, no hi havia seients per a tothom i la gent va començar a discutir. En Lluís, el cap de sala i marit de la Montserrat, anava amunt i avall mentre el nyic-nyic de les fustes feia l’acompanyament de la multitud de converses atropellades.
Al cap de poc, a l’aeroport, la Montserrat va fer una trucada:
– “Déu nos en guard, d’un ja està fet” – va penjar el telèfon amb un somriure i la sensació d’una lleugeresa que feia molt que trobava a faltar-.
A dins de l’avió, va recordar el dia que va saber que era un error aquell fatídic diagnòstic que li havia fet replantejar-se la vida. Ara, només li quedava esperar a retrobar-se amb el seu gran amor, en Ramon, que es jubilaria en un mes i es reuniria amb ella.
SCLERANTHUS
Relat #19: En Japet i la Janeta ens guien
En Japet escombrava l’escala. Anhelava ser a la platja amb la seva noieta marina, la Janeta.
Ella no estava al cas del nyec-nyec que li feia en Japet, Déu nos en guard de donar-li ja fet. Ella gaudia dins la immensitat del seu oceà. En Japet va trobar un dineret en un graó.
La Janeta va trobar una esperança al fons del mar, aliena a les il·lusions del seu borinot amorós.
En Japet va somiar: en farem una cabana al fons del mar. No una, dos, tres, o més. Les llogarem i en viurem de renda.
Es trobaven a la platja, els dimarts, un bec que sortia de l’aigua i uns ulls que s’hi emmirallaven. Un ulls que es feien grossos veient-la. En Japet va mencionar el dineret. Serà el nostre futur.
La Janeta va fer els ulls grossos. En podrem fer corals a les palmeres de la platja. Els vendrem i en podrem fer una llar, la meitat a la platja i l’altra dins el mar.
L’amor és pletòric, els negocis pragmàtics. Els somnis divergien. I en Japet i la Janeta, d’una abraçada, es va esfumar.
De nit els veureu al cel, dues estrelles fusionades que, si us perdeu, us podran guiar.
La Janeta senyala les palmeres amb ulls brillants i en Japet senyala el fons del mar amb una llàgrima d’aigua salada que no deixa de brollar.
BENGER
Relat #20: Quasi hi som tots
Un conte curt. Un esglai de conte.
Comencem pel llop. No hi pot faltar en un conte com cal, fent el nyec-nyec als innocents animals.
Bell animal que li toca fer de dolent. No sigui que n’és massa famèlic. Fem-hi els ulls grossos, si us plau.
Quina penúria sobreviure menjant porquets, àvies i caputxetes per acabar amb quatre rocs a la panxa sota el riu. Deixem-lo amb fam dins el nostre conte i ens serà més grat el relat.
Ara el príncep, que volta pels boscos, ociós, fent petons a les albines noies que s’hi troba mentre mediten el seu futur sobre un altar. Embolcallem-ho d’anissos i pinyons i no se’n parli més: seran feliços. I no serà una efimeritat aquesta felicitat dins l’eternitat?
Perquè un ho sigui, de feliç, Déu nos ens guard d’un ja està fet per ambdós.
Afegim-hi el gripau blau que espera que algú li faci un petó. Potser una joveneta a la cerca d’una vida millor plena de sots-missió. A qui li passarà pel cap sense un guió preparat?
Ja els tenim tots, fem-ne un còctel per veure que tant sols hi falta algú. Ja ho saps: tan sols hi faltes tu.
Màgica nit la de Sant Joan on no haurem de pensar més enllà. Saltem la foguera i cremem tots els nostres fantasmes que ens venen a abraçar.
SUETA
Relat #21: Un cop vaig tocar un goril·la
Tenia 3 anys i recordo perfectament aquella botiga fosca plena de peixeres amb peixets de colors on, inconscient, jo entrava feliç a veure’ls.
El terra de fusta vella feia nyec-nyec al caminar. La mare em volia comprar un peix per casa i encastar així la meva cara a un bol de vidre, la presó d’aquell pobre animal.
Entre peixeres vaig escapolir-me i vaig trobar l’inesperat. Una gàbia enorme per a mi però petita per a ell, hi engarjolava un goril·la. Jeia trist, sense cap altra comoditat. I li vaig tocar la mà. Sense por ni dubte vaig atansar la meva petita mà i vaig acariciar-li la seva, negra i rugosa, fent els ulls grossos davant d’aquella realitat. La meva infantil consciència ja m’advertia del disbarat.
– Nena no! Déu nos en guard d’un ja està fet. La gàbia havia de ser tapada. Treu la mà abans no et mati aquest!
Matar-me aquell ser atemorit?
Jo no ho sabia, però m’havia endinsat a l’habitació prohibida que temps més tard desmantellaria i tancaria la policia.
Entristida el vaig mirar als ulls i la seva pena se’m va clavar al cor. Em va voler donar la mà demanant-me ajuda i li vaig voler donar. El descuit del propietari en camuflar aquell desgavell em va regalar tocar un goril·la i demanar-li perdó de part de la humanitat.
AIGUABLAVA
Relat #22: Davantals de floretes liles
La Sonia estava nerviosa. No havia avisat l’avi.
L’àvia feia temps que ja no hi era, ella sempre l’esperava amb el seu davantal de floretes liles.
La llum que entrava era dèbil i les volutes de pols volant aquí i allà sense destinació. El temps feia els ulls grossos, tot estava sempre igual.
Aquell matí va tancar el portàtil, va fer la motxilla i va muntar al vell cotxe que feia nyic nyic.
– Avi! – va cridar.
El cap de l’avi va aparèixer sorprès. I feliç.
– No sabia que venies! – Va dir l’avi.
– Ai, m’he tornat boja. La feina…
– Ja tocava. – va riure l’avi.
Ell anava preparant cafè.
– I si he fet malament? – A la Sonia li quedava be agafar les regnes de la seva vida.
– Déu nos en guard d’un ja està fet.
Les volutes de pols seguien el seu curs, el tic tac del rellotge defensant el pas del temps. La Sonia va mirar fixament el davantal de flors liles penjat a la paret. – En saps d’oportunitats, tu? – va dir ell.
– Crec que sí.
– I les saps atrapar? – ell va fer sonar les claus de Cal Lluch. – Has tancat la tenda!? – A la Sonia no li va fer cap gràcia. – Digues-m’ho tu.
Silenci.
– Et quedes?- va dir ell.
– Em quedo.
En Lluch va deixar caure les claus, la Sonia les va agafar al vol.
THE_SHYRE
Relat #23: El daltabaix
Fèiem els ulls grossos com qui no vol veure allò que llampantment s’evidencia. Sota la mirada dels altres, en canvi, el nostre nyec-nyec passava desapercebut, com la passió que escapa discretament de puntetes en qualsevol parella en obrir la porta a l’avorriment i la monotonia. Quin greu! Però si eren una parella tan ben avinguda!
Amb cura vaig fer grimpar els meus rínxols fins al monyo per tal de combatre la xafogor. Amenaçava tempesta.
La finestra va batre d’un cop de ventada i l’Àngel tot d’una es va aixecar i, oblidant-se d’acabar el gest automàtic que li havia nascut, em va clavar els seus ulls amb precisió quirúrgica i va exclamar: Déu nos en guard d’un ja està fet! Va tancar el portafolis i tot girant-se es va dirigir decidit cap a la porta.
El meu cor bategava com un cavall desbocat en estampida. Se’m
barrejava el dolor punxant d’un adeu sobtat i imminent i la frescor escorredissa sobre el clatell que anunciava l’aire novell d’un nouvingut inici.
Si encara trobo obert el perruquer em faig un tall d’estil garçon! I vaig sortir corrents.
El document de compravenda signat es va quedar a sobre de la taula del pis que, finalment, ja no era nostre.
XILEMA
Relat #24: Els estalvis es mengen les estovalles
Un dia em va empaitar el director del banc. Nyec-nyec!, em vaig malpensar, ja em vol entabanar.
—Vull editar un fulletó escrit pel nostres clients on s’estimuli l’estalvi i he pensat que vostè podria escriure un article —em va demanar.
Vaig fer els ulls grossos i vaig escriure:
“Hi ha una dita que diu que els estalvis es mengen les estovalles. Posaré un exemple, potser una mica escatològic: jo sempre he fet servir un paper higiènic que es diu compacte doble capa. He vist que molta gent compra el paper senzill de simple capa. Vaig pensar que tanta gent no podia estar equivocada i el vaig provar. Després d’anar de ventre vaig agafar un trosset de paper i em vaig refregar. El paper es va estripar i em vaig empastifar la mà amb les restes de les meves deposicions intestinals. Per evitar tan poc decorosa situació vaig tenir que tallar el paper en trossets més llargs i replegar-lo varies vegades, amb la qual cosa tot l’estalvi s’anava en orris. Què en podem aprendre d’aquesta experiència? Doncs que si volem estalviar massa podem acabar amb els dits enllefiscats de merda”
El director no m´ha tornat a parlar mai més, però, déu nos en guard d’un ja està fet!, no m’importa gens.
POL ROST
Relat #25: Lunfardo
—Obrir porta
—Eh?
—Acabo d’obrir la porta, has de sortir— em va dir la veu metàl·lica Vaig mirar cap amunt i vaig buscar al meu cap una explicació del que estava succeint.
—Has de sortir ara
—Quin dialecte és aquest? Qui ets?
Un nyec-nyec va fer tremolar tot cap aquí i cap allà.
—Dialecte? Déu nos en guard d’un ja està fet. No tens idea d’on estàs? —És un ascensor— vaig dir seguríssima
—Faré els ulls grossos i et deixaré baixar. Haig de continuar obrint i tancant portes. Si tu contínues aquí no puc seguir amb el meu treball.
La veu es va sentir una mica enutjada pèro jo necessitava respostes.
—Viatge molt per a arribar aquí i si surto ara em trobaré amb un món que no entendré
—Com no ho entendràs si estem parlant el mateix idioma ara mateix? En l’esglai no l’havia notat. Estàvem dialogant. I una altra vegada un pensament em va fer dubtar, I si acabo de perdre el meu idioma natal?
—Va, som-hi!
Només vaig fer un pas fora i la porta es va tancar darrere de mi. Vaig començar a caminar pensant en el meu país, als seus carrers, en la seva música i en el meu estimat “lunfardo”. Vaig pensar: potser si ho parlo en veu alta no ho perdi mai.
DIVAGUI
Relat #26: Caracremada
El padrí Felip es despertava cada matí amb el so de la sirena. Agafava la carmanyola i es dirigia a la mina «Rosalia» d’Adrall. Baixava amb la gàbia fins arribar a les entranyes de la terra. S’havia mimetitzat a la foscor i a l’aire espès de la galeria on arrancava el carbó a cops de pic i pala.
Feia poc, un jove de setze anys, en Paco, s’havia incorporat a la feina. Estaven en un nyec nyec continu.
—Un enemic silenciós i invisible ens ronda, no ens posis en perill. Només que encenguis un llumí, volarem. Si ho necessites, surt fora a fumar!
—No, perquè em sancionaran amb més hores de feina.
—Una cucavela de puça! Més val això que un Deu nos en guard, d’un ja està fet!
—El canari està ben refistolat, la flama no és blava i el penitent que s’ha arrossegat per la galeria aquest matí ha sortit il·lès.
—Para atenció noi! Què et penses? Que he de fer els ulls grossos?
No van tenir temps de res. Una bafarada d’aire a l’esquena, es van girar i una bola de foc els va aürtar. L’avi va empènyer el noi a terra, li va salvar la vida. La flamarada de grisú va bufetejar de ple el rostre i les mans del padrí.
Cap d’ells dos no tornaria a entrar a la mina. Sempre més seria en Felip, el Caracremada.
LULÚ
Relat #27: El teu jardí
Era un matí de finals de març, encara feia fred i la primavera no havia començat a esclatar. Mentre caminava pel parterre em vaig adonar que ja feia mig any que la mare ens havia deixat. Recordava aquell jardí ple de rosers, pensaments, els hibiscos de l’àvia, aquella parra que el pare va voler plantar i que ella intentava que anés creixent… Quan vaig sentir la vella porta, vaig tornar a la realitat amb Déu vos guard, d’un ja està fet! Ningú va cuidar les flors i les males herbes havien anat creixent. Vaig saber que tornaria el nyec-nyec de si haguessis fet, ja t’ho deia… i unes llàgrimes en vam caure rodolant galta avall recordant-me que ja no hi eres. Ara havia de fer els ulls grossos davant d’aquell jardí que tu tant t’estimaves i tornar a la feina que mai s’acaba, als horaris… Només la teva última foto en la qual admiraves una rosa del teu roser és la que em fa sentir en pau i em dóna tranquil·litat i forces per tirar endavant sense tu.
TURAI 2A GENERACIÓ
Relat #28: Un terrible ensurt
L´enterramorts d’aquell cementiri apartat de la majoria de les mirades divines i humanes -només albirat per la bromosa visió de l’oblit-, tenia una feina més aviat escassa i, certament, no era massa acurat en el seu delicat quefer. A vegades, feia els ulls grossos. Com la humil necròpolis s’enfonsava, com els seus silenciosos ocupants, a l’abismal terra dels segles, hi havia encara moltes tombes a terra; les seves làpides enfosquides no deixaven llegir fidelment la data que pertorba, de forma breu, el calendari de l’eternitat.
La seva jubilació estava a prop i, mentre fumava recolzat al mur de pedra del recinte, meditava amb aplom en què no estava llunyà el dia en què ell mateix seria un inquilí més. Una tarda el van avisar que obrís un nínxol, propietat d’una família del poble, ja que l´endemà es procediria a un enterrament. Diligent, va treure la feixuga tapa i la va deixar a un costat, mentre pensava: «Déu nos en guard, d’un ja està fet». Llavors, impel·lit per un impuls irresistible, es va ficar a dins a fer una becaina. Al matí, els familiars del difunt sortien esparverats, ja que a dins d´aquell forat, s´escoltava un sinistre Nyec-nyec…
TENEBRA
Relat #29: Punt de creu
Tot endreçant la casa dels pares, he trobat un munt de records: discs de música barroca, diplomes i guardons, i el cavallet de balancí que provocava el nyec-nyec interminable entre els meus germans.
Però el meu afany és un altre.
Quan jo era petita, la meva mainadera era el meu consol. Em llegia contes, també em renyava, tot i que feia els ulls grossos quan agafava dolços del pot.
En veure que creixia, valenta però arrauxada, la bona dona s’omplia de preocupació.
En un aniversari, em va donar una peça feta per ella en punt de creu on es llegia: «Déu nos en guard, d’un ja està fet». Les dues darreres lletres, la e i la t, lluitaven desesperades per no caure del marge de la tela, de tan atapeïdes com estaven per un error de càlcul evident. Aquest detall, una contradicció deliciosa entre contingut i forma, em feia somriure sempre que el veia. I així viatjava a un món de pessigolles, teatre de titelles i petons càlids com un sol.
Ara que la Dolors no hi és, he de recuperar el seu regal. Enretiraré els mobles de roure, el vidre tallat, les butaques de cuir i els àlbums de Manacor.
Cercaré amb paciència, cercaré amb dedicació. És exactament el que es mereix aquell tresor.
LA TRAPEZISTA SOMNÀMBULA
Relat #30: Un mirall de paper
De vegades penso que soc de paper, tan fàcil de trencar que em rendeixo abans de saber si els altres són tisora o pedra. Com més voltes hi dono, més manyoc em faig, com més m’impregno de la resta, menys de mi queda.
Quan estic sola i tot és silenci, sento el nyec-nyec entre “qui soc” i “qui hauria de ser”, però sempre guanya el mateix competidor perquè, realment, el “jo” no existeix. Tant és així, que he arribat a pensar que no soc ni tan sols un paper, sinó un fràgil mirall, imitant el que sembla que està bé, el que tothom fa. Mai aventurant-me a enraonar per mi mateixa perquè, si ho faig, m’equivoco. I, malgrat que em forço a fer els ulls grossos, no puc obviar les dagues emmetzinades que em llança el meu subconscient.
En un grup soc la que “se les sap totes”, en un altre “no ha trencat mai cap plat”, si canvio d’entorn soc “un sac de rialles”, quan m’ajunto amb els cosins “Déu nos en guard, d’un ja està fet”… Així que, per aquells qui vulguin conèixer-me “de debò” que sàpiguen que vaig davant a la cua.
NIT
Relat #31: El noi
El nyic-nyic constant de la Teresa, la seva veïna, l’exasperava. No sabia parlar de res més. “Déu nos en guard d’un ja està fet”, es repetia la Maria, com si així pogués treure-s’ho del cap.
Era un poble petit i tothom ho sabia. De boca en boca s’havia anat escampant, però ja se sap, en un poble petit, tothom fa els ulls grossos.
El noi, que sempre havia viscut al poble, se sentia avergonyit, impotent. I sobretot, sol. Un dia va llegir al diari que a Barcelona i comarques les fàbriques anaven a ple rendiment, per la neutralitat del país en esclatar la Gran Guerra. Feia falta mà d’obra. Hi havia feina per a qui decidís deixar la pagesia.
Aquell diumenge el capellà es preguntà per què el noi no havia anat a missa.
HEAN
Relat #32: L’ocell de pas
Sempre que era a un aeroport m’invaïa una aura de misteri. Era com entrar a una dimensió paral·lela, on el temps sembla suspès i les emocions floten entre les terminals. M’envoltava la poètica del moment, acollida per l’energía del moviment, per una soledat compartida que converteix a desconeguts en una comunitat efímera. Caminava desitjant que l’agent de porta d’embarcament fes els ulls grossos davant la meva motxilla abultada mentre observava el meu voltant amb la mirada de qui vol capturar l’essència del quotidià. A on es dirigiran totes aquestes persones? Quines històries portaran a les seves maletes? Cada rostre, un llibre sense títol. I jo? Quin personatge interpretaria en aquesta novel·la? Les llums del sostre parpallejaven amb un ritme quasi hipnòtic, l’aire feia olor de cafè acabat de fer i el murmuri constant era com una simfonia llunyana: el rodar de les maletes, l’eco dels passos apressats, el soroll incessant d’una porta automàtica encallada que repetia nyic-nyic. De sobte, un missatge per l’altaveu va treure’m del meu ensomni: Últim avís per als passatgers amb destinació a Nairobi. Vaig somriure. Ningú sabia que no només canviava de país. Déu nos en guard, d’un ja està fet! vaig pensar.
MIRI
Relat #33: Sal de plata
En Pauet era un mestre de l’art de l’engany; sabia fer els ulls grossos quan les onades portaven missatges que ningú volia desxifrar. Aquell matí, però, la platja d’Arenys s’havia despertat coberta de monedes de plata que no brillaven. En recollir-ne una, va sentir un nyic-nyic metàl·lic, un gemec que venia de les entranyes de la sorra, com si el ferro de totes les àncores del món estigués gratant el fons de la memòria.
Va voler tornar la peça a l’aigua, pressentint que aquell tresor era un parany del mal temps, però els dits se li havien quedat soldats al metall. Un vell mariner, amb la pell adobada pel garbí, el va mirar amb una tristor infinita mentre s’allunyava amb la barca:
– No la deixis anar, noi. Déu nos en guard d’un ja està fet.
En Pauet va mirar l’horitzó i va veure, amb l’horror de qui perd la llibertat, que la seva ombra ja no l’obeïa: s’havia convertit en un reflex de plata fixa a la sorra, un monument a la impudència d’haver volgut posseir el que el mar només ens presta.
ZART
Relat #34: Deshonor
La tieta Encarnació tenia el do de la ubiqüitat i la llengua de doble tall. Durant el sopar de Nadal, tota la família va decidir fer els ulls grossos davant la desaparició de l’anell de diamants de la besàvia, que ara brillava, impúdic, al dit de la jove nouvinguda. El silenci a taula era tan espès que es podria haver tallat amb el ganivet del peix, només interromput pel nyic-nyic incessant d’una cadira de boga que demanava l’extrema unció.
Quan l’hereu va aixecar la copa per brindar per la unitat familiar, un cruixit sec va esquerdar el sostre de l’habitatge senyorial. Una pluja de guix i oblit va sepultar la vaixella de plata. L’Encarnació, des de l’altra punta de la taula, es va eixugar els llavis amb el tovalló de lli i va sentenciar: «Déu nos en guard d’un ja està fet». Mentre la casa s’enfonsava en la riera del deshonor, els parents seguien mastegant, incapaços de reconèixer que feia dècades que eren fantasmes en un menjador buit.
BRAN
Relat #35: LES TEIXIDORES
Maria abaixa per darrer cop la persiana de la seva ja centenària botiga al barri del Raval. Déu nos en guard d’un ja està fet, pensa.
Recorda el que en el seu moment fou un petit espai que donà aixopluc i veu a moltes dones del barri.
Mai no oblidarà aquelles tardes de dijous quan amb l’excusa d’aprendre a teixir, el compàs del so de les agulles de mitja, el vaivé del ganxet i el silenci de les punxades del tambor de brodar, es van convertir en l’única via i eina d’expressió i suport mutu. Crec que ara en diuen empoderament.
Totes sabien que l’ull tapat de la Carmeta no era un mussol; es deia Pere i no quedava altra que fer els ulls grossos. O que la Lola arreplegava les sobres del berenar per donar sopar als seus quatre fills; en Jaume li passava una mínima part de la setmanada malbaratada en bordells del carrer les Tàpies. Un nyec-nyec constant amb els fills com a espectadors.
Després hi havia la Mercè, pobreta; vídua de pres republicà, per poder pagar el lloguer del seu malsà pis es prostituïa nit rere nit al carrer Ponent. Perruca rossa platí, no fos cas que la reconeguessin.
Troques de colors, fils de perlé, brodats de punt de creu. Llàgrimes. Rialles. Altre cop llàgrimes.
CATERINA SERRA
Relat #36: De banda a banda del mar
Com cada primavera han arribat les viatgeres orenetes regalant companyia i escalf a la solitud de la meva llar. De sempre fan els seus nius al ràfec de la teulada. “Diuen, que les cases on nien solen rebre bones noticies, sort, prosperitat…”
Tota la meva vida, que ja compta una pila d’anys, he viscut en aquesta casa.
Avui fa un capvespre de bonança, reposo en el balancí de la galeria. Amb el finestral ben obert, gaudeixo del sol rogenc que es pon a l’ horitzó, del mar calmat, i d’un airet fi que m’acaricia les galtes. M’acompanya, en aquesta pau, la piuladissa de les atrafegades orenetes que van i venen amb el seu vol suaument allargassat i el bec ple d’aliment.
Riiing… riiing, sona el telèfon: (trucada des d’una terra llunyana) – Oh quina alegria !
-Esteu tots be?
-Com em fa de contenta !
-Us estimo moltíssim ! molts petons i abraçades
El missatge em commou de valent. Bo i aclucant els ulls, per aturar les llagrimetes de l’emoció, recordo com vaig “fer els ulls grossos” el dia que la meva neta Adelina va venir a visitar-me amb un amic. Encara puc sentir el “nyic-nyic” de l’antic llit de la cambra del costat de la meva.
Podria pensar “Déu nos en guard d’un ja està fet” però no, tota jo em sento joiosa i feliç.. M’han fet besàvia.
Tanmateix m’adono que a casa meva hi habita l’amor, i que no només hi nien les orenetes.
ORENETA CUA BLANCA
Relat #37: Les veïnes
Les noves veïnes semblen agradables, tan educades. Avui pujava la més jove. Ahir la més gran va arribar de matinada tota contenta. Vaig guaitar-la per l’espiell en sentir la fressa dels seus passos al replà. Somreia. Vaig fer els ulls grossos.
M’he ficat al llit aviat, avui, perquè anit no vaig dormir, tant de nyec-nyec a l’altre cantó de la paret. Els hauré de dir alguna cosa. Aniré a demanar sucre. El grall del timbre fereix l”oïda. La veïna triga molt a obrir i ho fa tota escabellada coberta amb una tovallola. Començo a parlar estirant el cap per mirar què hi ha rebedor enllà. “Que té sucre, veïna? Que se m’ha acabat i és tant tard…” “Sí, i tant”. Quan torna amb el sucrer ple li comento allò de l’altre nit amb la seva filla i els gemecs. “La meva filla? No ho és pas, és la meva parella”. La jove surt i se li ha arrapa a les espatlles preguntant “què passa, que no tornes?”. “La veïna, que és una bona escorniflaire”.
Tanquen la porta de cop i resto dreta defora pensant què deu voler dir això d’escorniflaire. Agafo el Diec i diu que significa tafaner. Ja m’ho deia en Robert, pobret meu, que no n’he de fer res dels altres. Però ja és tard, Déu nos en guard, d’un ja està fet.
CANDELERA FLAIX
Relat #38: Sant tornem-hi
Com cada any, quan m’arriba la propaganda sobre el concurs de microrelats del Sa Voga, me la llegeixo amb molt d’interès però de seguida en faig els ulls grossos perquè no sé com posar-m’hi. No se m’acut cap tema, dubto de si puc aportar-hi res de bo, de si estaré prou inspirada i, fins i tot, de si en tinc ganes.
Passen els dies plens de les activitats habituals que combinen feina i lleure i, de rerefons, gairebé imperceptible i de tant en tant, sento un nyec-nyec per dintre meu, que va i ve com un rau-rau de no sé ben bé què, que ara hi és i ara no, una mena de pessigolleig íntim que desvetlla aquella il·lusió d’escriure.
I si recupero aquella història del xef que emmetzinava lleugerament però sistemàtica les postres de xocolata del restaurant…No, no,…I aquella idea adolescent dels amors no correspostos encadenats…No, no..I si reelaboro el conte de la nena (la Joana?) que volia ser invisible per saber què passava a tot arreu i poder…No, no. Deixa-ho estar. Res.
I gairebé tocant la data límit de la convocatòria, elaboro una petita confessió, secreta i compartida alhora, dels neguits que la proposta em genera, del rebombori intern que m’acompanya a tothora, d’aquest anar i venir d’inquietud i dubtes…
I avui, aprofito l’impuls de primera hora i l’envio. Vinga, va! Fet!
I aixxx… acte seguit me’n penedeixo!
No, no! Quina vergonya, quin ridícul! Però, déu nos en guard d’un ja està fet…
Saps què? Que sigui el que déu vulgui!
INCERTESA
Relat #39: Botó trobat
Avui, abans de la fi del planeta, aparco la moto i em trobo a terra un botó metàl·lic pintat de negre del dret, m’alço i llegeixo un cartell, un concurs de microrelats, s’han d’incloure tres expressions, nyec-nyec, Déu nos en guard d’un ja està fet, i una més, illegible, participaré, anava al mercat municipal, per trobar llibres de segona mà, posats damunt una parada, el botó trobat porta gravat, sota els quatre forats, el número trenta-sis, coincideix amb fa noranta anys que va acabar una guerra civil en aquest lloc, fa noranta anys, la gent es matava, com s’estan matant en altres parts del món, on la guerra és perenne i negoci de tercers, on l’odi entre diferents és una cosa acceptable, no estava el senyor de la parada, un dia prengué un llibre que ja estava exposat que m’agradava, mig em vaig cabrejar amb ell, però sense raó, els llibres són on són pel seu ànim, ara no ve a la parada, va caure i no es troba bé, possiblement, no el tornaré a veure, he demanat per ell, per això explico tot això, perquè segurament he perdut l’oportunitat de tenir un amic que li agrada llegir, que li agraden els llibres, un botó trobat et diu, es millor fer els ulls grossos que beneir costums.
EFEPE
Relat #40: Vida massa llarga
Entro a l’ascensor de l’edifici i em passo els quatre pisos rumiant en allò que potser veuré en obrir-se les portes automàtiques. A aquestes hores sol estar en el vestíbul de la planta i mai sé com la trobaré.
La beso, però ella dorm i ni em sent. Aprofito la seva absència per fer els ulls grossos. Desfaig el llaç que la lliga a la butaca i li trec les molles de sobre la faldilla. Li retiro el pitet del berenar i li cordo la camisa. No vull veure-li els sostenidors inútils que insisteix a posar-se. Nyec-nyec.
Només obre els ulls quan li eixugo les bavalles que li vessen dels llavis i que discorren pels solcs creats per les arrugues del coll i que es dipositen, com una basseta, en la cavitat de l’estèrnum. Tarda uns llargs segons a enfocar la vista sobre mi. Abans, mira lluny, molt lluny, amb aquests ullets buits que tant em costa reconèixer.
Quan finalment em veu, somriu i deixa al descobert restes de magdalena enganxada a les genives. L’abraço per a reconfortar-la i així deixar de veure la seva mirada. No molt fort, tinc por que pugui trencar qualssevol dels seus fràgils ossos o esquinçar-li aquesta pell que té de paper de fumar.
Déu nos en guard d’un ja està fet.
NURITIS
Relat #41: Terrissaire
Vides esmorteïdes, silents. I dies d’ora pro nobis i de cara al sol, i dies de nens sense joguines, i dies de joves sense amors.
Al poble cap espai per a la paraula, cap mestre, cap so. Però un rector, Ciríac Oms : amb unes beceroles ensenyava els nens a llegir. Mai feia els ulls grossos si s’equivocaven, i els nanos temien les seves estirades d’orelles.
Cada dia a les deu, a la sagristia, esperaven en Ciri. Tan bon punt sentien el nyic-nyic dels seus sabatots, ni respiraven.
Un dia els preguntà què volien ser de grans. Respongueren : cuiner, forner, miner… El més petit rumiava : ‘‘Com l’avi. Treu del fang pots i olles… Ja em toca.’’ —I tu?
—…
—Estàs sord?
—‘‘Qui fa pots…’’, jo, potiner.
— Potiner! Escolta : ‘‘qui riu primer, plora darrer’’. Fora! I no tornis.
El nano, esbalaït, se n’anà a casa i explicà el succeït a la seva mare. —Joanet, la veritat, o et picaré la cresta. Què més ha passat?
—Res, ho juro.
—Fill, Déu nos en guard d’un ja està fet, que amb el mossèn cal anar amb peus de plom.
Llavors ella somrigué imaginant el còrvid de sotana negra, i sense poder reprimir-se : ‘‘Ha!, ha!, ha! Potiner!’’. El vailet no se’n sabia avenir, la seva mare reia.
Encara hi havia escletxes per a les rialles.
POLIOL
Relat #42: Els draps bruts de la societat
– Així doncs, quan heu arribat, això ja estava així?
L’Àngela va avançar amb cura de no relliscar mentre la mirada severa de la dona de fer feines se li clavava a la nuca.
– Ja ho veus, jo ja ho deia que no en treiem res de posar sabó als lavabos dels nois. Entenc que és pesat escoltar el seu nyec-nyec dia sí dia també, però mira què en fan de les oportunitats que se’ls donen…si es que jo amb els anys que porto, ja ho he vist tot…I moltes vegades he fet els ulls grossos, però quan he arribat hi he vist…
L’Àngela la va fer callar mentre obria amb cautela la porta del lavabo i arrufava el nas. Després de fer una copsada llarga, entre paper rebregat i sabó escampat, la va veure: una tifa monumental plantificada al mig del lavabo, prou fora de la tassa com per deduir que el regal havia estat una obra conscient i deliberada. La Raquel no perdia pistonada mentre cobria motxo i pala amb bosses de plàstic.
– Aquest mes ja hem provat tres noies i cap no es queda. Clar, amb això…tu diràs! Ja m’ho deien ja, que aquesta feina no és per tothom. Jo rai, que ja soc gran i canviar ara… Déu nos guard, d’un ja està fet… Però Àngela, fes-me cas, quan sàpigues qui n’és l’autor, porta-me’l que li ensenyaré l’ofici.
L’Àngela es va fregar l’entrecella mentre pensava que potser seria ella qui canviaria gustosament d’ofici.
MAR CASACUBERTA
Relat #43: El compàs que no s’atura
És una de les meves preferides. L’hem interpretat desenes de vegades anteriorment, però aquesta nit comptem amb una nova vocalista.
Ella, en pronunciar els primers versos, aconsegueix delectar a tots els presents amb el seu cant, i resplendent per la llum dels focus, eclipsa la resta de l’escenari.
Ell, no deixa de mirar-se-la embovat d’aquella manera, de la manera en la qual només es pot mirar a una persona que coincideix al mateix compàs, i tot mentre l’acompanya amb el perfecte domini de les cordes de la guitarra.
Jo, ofegada de gelosia quan arriba la tornada, faig els ulls grossos per a poder concentrar-me en el meu instrument. Del violí s’escapa un nyec-nyec desafinat que esgarrapa l’atmosfera. El tècnic decideix silenciar-me i ells no em troben a faltar.
Continuen fins a posar final a la cançó que porta com a títol “Déu nos en guard, d’un ja està fet”.
ROSELLA
Relat #44: L’espectacle desitjat
Les sabates noves li feien nyec-nyec quan va baixar les escales de l’hotel. Estava molt nerviós i això el va molestar. La recepcionista va fer els ulls grossos davant d’aquell soroll que tant s’assemblava a una porta amb les frontisses poc cuidades. Quin goig que feia, tot i això! La camisa emmidonada, la flor a la solapa i el vestit que havia comprat aquella mateixa tarda i que li esqueia com un guant.
Un cop al carrer, després d’una tempesta que havia netejat les llambordes i havia refrescat l’ambient, es va dirigir cap al Liceu. Era la primera vegada que assistiria a un espectacle de ballet. Amb més impaciència que convicció va baixar la Rambla fins arribar a les portes del teatre.
Va començar a buscar les monedes que el permetrien comprar un bitllet per entrar i gaudir de la fusteria, dels seients de vellut i d’aquell so del qual li havien parlat. Tan i tan desitjat, al cap i a la fi.
“Què, vailet? Surten els calers?”, li va preguntar la taquillera amb sorna. Va seguir regirant butxaques fins recordar que havia deixat el moneder a l’hotel. Arrencà a córrer, aleshores, mentre l’acomodador, rient, cridava al ritme de les seves gambades “Déu nos en guard d’un ja està fet, vailet!”.
L’HOSTALERA BEATRICE
Relat #45: El nostre tresor més preuat, la nostra gent gran
És necessari deixar de fer els ulls grossos davant la convivència amb les persones grans. Persones grans? que bé! no he escrit velles, en tot cas diria belles, perquè porten impregnades les seves vivències, la seva tendresa i sobretot la seva saviesa. Ens han transmet tot el que tenim de la cultura catalana. Són llibres oberts, amb històries impressionants i sobretot humanes. Sovint la convivència d’algunes persones amb la gent gran, és com un nyec-nyec només per falta de comprensió i per manca de paciència que Déu nos en guard, d’un ja està fet, fa que es visqui com un fet que ja no té remei i pregunto… quan la nostra gent gran s’han fet càrrec de nosaltres quan érem petits, tenien comprensió i paciència davant de la nostra infantesa?, de ben segur que en la seva totalitat, sí! perquè ens han cuidat amb la mateixa tendresa que ara necessiten. Sovint, les presses, la mateixa VIDA fa que ens oblidem precisament de les persones que ens han donat la VIDA i com dic sempre, l’urgent no deixa fer l’important. Frenar VIDA a la gent gran quan encara estan amb nosaltres és posar límits i aturar saviesa, experiència, tendresa, humor i en general, és com tancar un llibre decidint deixar de llegir-lo perquè nosaltres hem triat tancar-lo i per contra no deixar que es continuï escrivint i avançant fins que arribi el moment real de donar ho per finalitzat. Valorem la seva existència!
AQUESTA MAR
Relat #46: Déu nos en guard, d’un ja està fet
Les bases eren clares. També les meves indicacions al Classroom. Però acumulava mesos corregint treballs fets amb IA.
Al final de la llista sempre hi havia la MarIA. La suspenia sempre.
Concursos de disseny, d’escriptura, de pintura. En guanyava alguns. Els jurats feien els ulls grossos i ella creava amb aquella supèrbia de qui ja es creu autora.
Vaig posar més cola a sobre perquè no en caigués res.
A les parets de l’habitació: l’autòpsia del seu cos fet bocins. Les mans tacades del prompt amb què l’havia assassinada.
Nyec-nyec.
I un punt i apart.
Setmanes després, recollia el premi.
Abans de marxar de l’hotel, vaig deixar l’habitació empaperada amb el meu crim.
El microrelat es titulava:
Déu nos en guard, d’un ja està fet.
CARLES PORTA
Relat #47: Consell
Plora, xiscla, pataqueja. Escup fora aquesta pena. Copeja contra un lloc rígid, fins que el teu puny ja no el sentis. Llença un got de vidre amb fúria o be la zafata plena. Omple els teus pulmons d’oxigen i brama com una bestia. Crida fort, crida fins treure aquests mots que tant fareixen. No escoltis als qui et critiquen; ni el seu Nyec-Nyec insistent. Fes els ulls grossos e ignorals dons cap favor no els hi deus. Camina, corre, reventat fins que el teu cos no et segueixi. I tot i això continua. No et deturis pas seure. I sobretot: parla, parla. Si cap amic no et escolte: parla amb el primer que trobis. No hi fa res que no el coneguis. Desfoguet. Expulsa a fora aquest dolor que tant t’ensorra. Dona-li forma amb paraules i fes-lo sortir de dintre. Parla i gemega però para. Encare que els teus ulls ragin com rius de llàgrimes negres. Parla plorant pero ¡parla!. I maleeix si et fa falta. I, si et fa falta: renega. Poc importe el que els altres pensin. Déu nos en guard d’un ja està fet. Parla plorant però parla. I maleeix si et fa falta, y si et fa falta: renega. Però no vulguis per més temps ofegar tanta tristesa. Que, entestan-te en ofegar-la: Tu et ofegaràs amb ella.
CHICHO
Relat #48: Per Sant Josep
Senzillament volies Josep fer una familia. Cercar una esposa, tenir un fill i viure junts tranquilament a Galilea. Tu li hauries ensenyat el teu ofici de fuster mentre ella tendre i suau farie el sopar o cosirie. Sencillament volies tant sols fer una familia. Però entre mil dones per casar tu vas voler la més bonique. La mistèriosa, la rebeld, la més difícil de guanyar. Tu vas voler intrépid Josep ¡Triar María! Veu casar-vos i tenir un fill però ell, en Jesús nasqué sient per vocaciò líder polític. Pobre Josep tú que el volies fer fuster; veu haver-os d’exiliar; empaitats per Herodes Antipas, rey. Y tú fer els ulls grossos resignat dien-te Déu nos guard d’un ja esta fet. Ell va recorre el món sencer a peu descals ignorant els qui el criticaven fent Nyec-Nyec per predicar arreu del món sa ideología pacifisca o pre-marxista. Per això el estat com sempre a fet s’el va voler treure de sobre. Per això el van trahir i asesinar trencant ton cor i el de María. Desde llavors fa dos mil anys el món sencer ha fet d’ells dos els més grans ídols de la història. Mentre que de tú ¡infeliz Josep! s’enfroten dien-te banyut i a més a més per un ocell ni encare un home. Quelcom piadòs diu: Ere un sant. I surts en unes estampetes.
PLUTO
Relat #49: Agur
M’han dit que et has mudat que ja no vius en aquest poble. Y me’n alegro tant que vuy escriure quatre ratlles per exclamar ben fort: ¡Gràcies a Déu no el veure més! Desde que em vas fer tant de mal que vaig el vaig deixar, com cruel maledicció per tot arreu ensopegavem… Al colmado, al estanc, la llibreria… Fins i tot conduint! Et veie i dintre meu sentie com tot se’m regirave. Un continuo mal nyec-nyec em contradeie preguntantme: Si ja no hi ha res perquè em fa tant de mal? Are ja nomès cal fer els ulls grosos coms i res no hagues passat i exclamar ben fort: Déu nos en guard d’un ja esta fet!. Si et hagues conegut millor no em hauríe embolicat amb tu ni mitg minut. pero no es pot desfer el que ja esta fet. Sols que el fet de retrovar-te tan suvint em feie mol de mal. Un dia quan erem junts – Recordo exactes les paraules- Em vas dir: “Ves en compte per a mi sols ets un joc. Si vui et puc fer molt de mal”. Jo ingènnua no et vaig creure el únic cop- Quine ironía!- que no menties. Perque la resta, com saps prou bè tot van ser enganys. Tota el aigua de mar no és suficient per ofegar aquesta ferida. Tota la llum del sol no té per escalfar aquesta fredor. Però al menys sé que ja mai mes tornaré a veure’l i vull brindar per això dons per un cop he tingut sort. Jo no desitjo mal a cap persona a aquesta vida. Tampoc el vui per tu. T’he perdonat. Ja tant se val. Però si em agradarie que si un dia et ennamores i el teu coompany de sopte et diu: “AGUR” tant sols jugave… Entenguis qué se sent quan el amor e pren a joc!…
SAMU
Relat #50: Edició tancada
Som a la redacció d’un dels diaris més llegits de Lleida, amb molta tirada, i com cada tarda, sobre les cinc, comencen a arribar els treballadors per posar en marxa la publicació de l’endemà. Com sempre, ja són allà el Jordi i el Joan (els JJ, tal com els anomenen els companys), a punt de començar l’habitual nyec-nyec que hi ha entre tots dos, perquè mai es posen d’acord amb la tria de les notícies del dia. A més, sempre es posen a discutir a última hora, quan s’acosta l’hora del tancament, o quan és el moment de passar les notícies als correctors i traductors i no es pot perdre el temps amb disputes d’aquesta mena. Sort que el director del diari ja els coneix i fa els ulls grossos quan els sent discutir. Normalment passa pel seu costat, se’ls mira però no els diu res.
La jornada va prou bé, però quan són pràcticament les dotze de la nit i només falten cinc minuts per al tancament de l’edició del diari de l’endemà, el director surt del despatx ben sufocat i crida: “Hi ha un error!” En efecte, el director, que és molt meticulós, ha detectat un error ortogràfic en el titular de la notícia principal de la segona pàgina del diari. “Déu nos en guard d’un ja està fet.” Per sort, l’error, que és un accent mal posat, no apareixerà a la portada, perquè ja no hi ha temps de corregir res.
ESCRIPTORA EN PRÀCTIQUES
Relat #51: El desertor
Em estic tornant boig? No pot ser!
Es havia compromès amb el seu editor per la setmana vinent.
Com sempre era molt puntual. El seu rénom com a novelista se’l havia guanyat a pols. Mai no començava a escriure una novela fins que no ho tenia tot ben estructurat; desde el primer fins l’últim capitol. Li apassionava la seva professiò. Ere com jugar a ser Déu. L’escriptor crea uns personatges i els dona vida! Pot triar el seu caràcter, tot el que fa, el seu destí. En hi ha cops que el lector sent tant real el que llegeix que pot sentir el nyec-nyec de quan dos personatges es barallen entre ells.
En aquest cas es tractava d’una novel·la bèl·lica. El protagonista anava a la guerra per solidaritat amb el seus pays i morie a trets de l’enemic.
Però de sopte, no podie creure el que veia. Voldrie fer els ulls grossos com si res no estigués passant. Ere inaudit! El seu personatge es havia escapat deixant una nota que deie: Ho sento. He fugit. Déu nos guard del que ja està fet. No em busqui. No em trobarà. Senzillament tinc por. No vui morir. No sóc cap heroi!
LLUNA PLENA
Relat #6:
Vull Participar-hi!
Pots enviar-nos el teu microrelat a través d’aquest formulari (fins el 24/5/2025):
També pots enviar-lo per correu postal o per e-mail a:
Rial de Sa Clavella, 10-12
Arenys de Mar, Barcelona 08350
Si ho necessites també pots contactar amb nosaltres per telèfon:
(0034) 93 795 92 93 (whatsapp o trucada)
“No tenia ni idea de la quantitat de portes que pot obrir el simple fet d’escriure”
Stephen King
III Concurs de Microrelats – IV Concurs de Microrelats – V Concurs de Microrelats
Política de Privacitat – Política de Cookies – Avís Legal
Concurs organitzat per l’Hotel Sa Voga – www.savoga.cat
Concurs de Microrelats del Sa Voga 